Compte la llegenda que els habitants d'Ataun es dedicaven a la construcció de l'església i que el lloc que els va semblar més adequat era l'Alt de Mendiola, en l'actual cementiri. Les pedres van començar a ser transportades en carruatge fins allí, però les pedres que havien pujat fins allí durant el dia apareixien al matí en el lloc on avui es troba l'església de Sant Martí. L'endemà els cristians carregaven les pedres en el carro i les portaven a Mendiola, però a la nit, una vegada i una altra, algú les portava al mateix lloc. Incapaç de dominar la seva curiositat, la vella de la Casa de Sentinella, que es trobava al seu costat, va observar que les pedres eren transportades pels gentils durant la nit. Fins als gentils van advertir que la vella els havia vist i li van insultar: “De pressa blanca, aida gorrie, espia a aquesta dona que és aquí amb els ulls a l'esquerra”. La vella va perdre l'ull i l'església de Sant Martí està on els gentils el volien.

Aquí comença el camí popular que tant va estimar Barandiaran, que ens porta a Sant Gregori i, per tant, al museu. Però abans d'arribar al nou museu es troba el caseriu Peruenezar. Allí va néixer Barandiaran, l'últim dia de 1889. I més endavant, sense abandonar el camí del poble, es troba la Casa Sara. Va morir allí deu dies abans de complir els 102. A petició del propi Joxemiel, el cadàver va ser conduït per aquesta via fins al cementiri de Sant Gregori. I la nova casa de Barandiaran, el museu inaugurat l'any passat, es troba entre la Casa Sara i el cementiri, en el restaurat molí Larruntza del segle XVI.

Fa gairebé 20 anys, res més morir Joxemiel, va sorgir la idea de fer alguna cosa en el seu honor. En paraules de l'alcalde en funcions d'Ataun, Bittor Oroz, “Barandiaran va ser molt important tant per a Euskal Herria com per a Ataun. Malgrat formar part de l'elit intel·lectual, al poble estava molt integrada. Era imprescindible recordar-li i no perdre la seva aportació”. Es tracta d'un poble d'escassos recursos econòmics, que s'ha reunit en les dues últimes legislatures i que s'ha materialitzat en els últims anys. A pesar que es va plantejar la construcció d'un nou edifici entre els barris de Sant Martí i Sant Gregori, es va considerar més adequat situar-se en un dels barris perquè els visitants poguessin accedir a altres infraestructures. Barandiaran era de Sant Gregori i, per tant, l'ideal era que es fes en aquest barri. Allí es trobava l'antic molí de Larruntza, entre la Casa Sara i el cementiri, i, de pas, es recuperaria l'edifici.

Els continguts del Museu van ser decidits per un equip de treball liderat per Jexux Altuna, arqueòleg que va conèixer a Barandiaran personal i professionalment. Durant dos anys recollint informació, i altres quatre organitzant el museu. El museu va obrir les seves portes fa un any, el 12 de juny de l'any passat.

Museu complet

En l'atri del museu, els moliners donen la benvinguda als visitants i, a la porta, les flors del sol. La visita comença en la planta superior, sota les bigues de fusta del sostre, amb un audiovisual d'uns 15 minuts. Resumeixen la vida i l'aportació de Barandiaran: el cristianisme i els mites d'arrels paganes es van barrejar amb naturalitat en la infància; els temps del seminari; en la Universitat de Leipzig, un dels fundadors de la psicologia científica, el professor Wilhem Wundt al poble de Joxemiel, la cerca de la primera pedra del triangle d'Aralar a partir de la llegenda que escoltem en la zona.

Entrem a l'habitació contigua i ens enfrontem a la biblioteca de Barandiaran. No una col·lecció de llibres recopilats per ell, sinó una col·lecció d'obres escrites per ell mateix: Va publicar 575 obres en les quals va treballar durant 75 anys. A més, es pot consultar el seu periòdic, un diari digitalitzat de vuit volums. No és un diari personal, sinó un manuscrit amb els detalls de les recerques dutes a terme. En la mateixa sala es pot veure una entrevista gravada als 100 anys en la cuina de la casa. Aquest racó ha estat dedicat a la relació que Barandiaran mantenia amb el basc, ja que parla de la imposició del castellà des del seu inici a l'escola. El Pare Barandiaran dominava cinc o sis llengües i és cert que, pel costum adquirit a l'escola, la majoria de les vegades escrivia en castellà. Però en determinats moments, per exemple, quan va esclatar la Guerra Civil, quan va recollir les seves reivindicacions personals en el periòdic, es dirigia al basc. Finalment, en aquesta secció del museu es recullen els homenatges que li van ser realitzats.

Excavar i escoltar

El Pare Barandiaran va analitzar tant les restes orals com els materials, i la planta baixa del museu és reflex d'aquests dos espais.En
primer lloc hi ha un mapa del País Basc, amb uns pocs punts encesos. Els punts representen els jaciments excavats abans de començar les labors arqueològiques de Barandiaran. Si es prem el botó lateral del mapa, s'encenen les excavades per Joxemiel, i el mapa s'omple de punts vermells, sobretot a Guipúscoa i Iparralde. A continuació, hi ha una rèplica d'un tram del jaciment, amb les seves eines d'excavació, per a mostrar com actuaven Barandiaran i la resta. I el jaciment està envoltat de fotografies de “tres troglodites tristos”. Segons el propi Barandiaran, es podia dir que eren troglodites, perquè treballaven en coves, però tristes, en cap cas. La Guerra Civil els va aombrar perquè, a partir de 1936, Aranzadi, Barandiaran i Eguren mai tornarien a treballar junts. No obstant això, comptaria amb altres companys de professió; en les fotos, per exemple, apareix el jove Jexux Altuna.

Posteriorment, es pot realitzar un vol virtual des d'Aralar utilitzant la tàctil de la tecnologia. És a dir, movent els dits sobre la pantalla podem visitar els megàlits d'Aralar a volar, mentre es reben explicacions sobre ells.

En el camp de les petjades orals, podem posar auriculars i escoltar diverses llegendes recollides per Joxemiel a la pròpia veu de Barandiaran. A continuació, el visitant confirmarà que Joxemiel utilitzava les noves tecnologies, a més dels seus propis museus. Es pot veure un vídeo gravat per ell mateix en 1928. A la porta del caseriu apareix un home que explica diverses activitats màgiques. Es creu que pot ser el pare de Joxemiel i, entre altres coses, explica què feien contra el raig.

Més enllà de les parets de Larruntza

Al costat de Larruntza hi ha un altre edifici, una zona d'acolliment. En la planta baixa s'ha habilitat un servei de recepció, una oficina de turisme i una botiga i en la planta superior s'obrirà el centre de documentació Joxe Martin Apalategi per als qui desitgin aprofundir en el treball de Joxemiel.

Darrere de Larruntza es troba Errotatxo. L'Ajuntament va decidir reformar el que en el seu moment va ser serradora i molí. Avui dia el visitant pot tornar a veure'l en marxa. A més, es poden escoltar alguns dels contes que ha rebut Barandiaran. La participació ciutadana ha estat fonamental en el molí, ja que un grup de jubilats d'Ataun s'han compromès a netejar el canal i posar en marxa el molí cada quinze dies.

Els promotors del projecte del museu tenien clar que no havien de limitar-se a les quatre parets de l'edifici. “En Ataun, la transmissió oral no s'ha perdut del tot, i això és un tresor que està en molt pocs llocs”, diu Bittor Oroz. “S'han conservat molts elements etnogràfics. A les cases es veuen creus d'arç blanc i flors de sol. Al voltant hi ha molts megàlits... Era necessari un punt d'exposició, però no volíem que el visitant perdi aquests tresors de la zona”. Així, el museu ha estat concebut sota el concepte de museu expandit i els visitants s'han acostat a conèixer l'entorn.

El seu objectiu no és només geogràficament, sinó estendre els museus a tota mena de públic. Resum de la vida i obra de Barandiaran, però hi ha qui coneix per endavant la informació que apareix en el mateix i per això obriran el centre de documentació. A més, també volen arribar als nens i han preparat tallers especials per a ells: Tallers d'elaboració d'instruments prehistòrics, que mostren com feien foc, sessions de contacontes... “La majoria dels nens d'avui no saben qui era Barandiaran. A més, fins fa poc hem tingut una cultura oral, una tradició, una cultura immaterial rica i peculiar que també cal transmetre'ls, no sols la figura de Joxemiel”, afirma el que ha estat alcalde d'Ataun durant els últims vuit anys.

“A Joxemiel mai li podrem pagar tot el que va fer. Mai ens adonarem de la importància que ha tingut per a nosaltres el que va fer”, diu Oroz. “La globalització salvatge que tenim avui dia suposa un risc d'uniformització de la nostra cultura. I si haguéssim arribat fins aquí sense que ningú recollís aquest llegat, tindríem problemes per a evidenciar la nostra identitat”. I ha afegit que l'objectiu del museu no sols és donar informació, sinó també generar sentiments.

Del Museu hem anat al cementiri de Sant Gregori, on estan enterrats Joxemiel i Pilar Barandiaran, nebot que va estar al seu costat des de l'exili en Sara fins a la seva mort. I el triangle l'hem completat tornant a Sara Etxea. Per a acabar, des del portal de la Casa Sara ens hem dirigit a la carretera, a dreta i esquerra les pomeres. Una vegada, després d'un bon examen de llatí, el jove Joxemiel va tornar a casa molt orgullós. Per a calmar l'orgull del seu fill, la seva mare li va portar a la porta del caseriu. Davant de la porta de Peruéndez estaven també les pomeres, dues pomeres les branques de les quals estaven doblegades pel pes dels fruits. Llavors la mare li va dir, referint-se a les branques: “Com més ple, més humil”.

Malgrat deixar enrere el Museu Barandiaran i la seva casa físicament, Barandiaran, sempre humil, va omplir de contingut la casa més enllà del municipi, s'estén més enllà de l'església construïda en el lloc que els gentils volien, fins a arribar a totes les llums vermelles que s'encenen en el mapa que acabem de veure, a tots els racons a la recerca de llegendes.