Ez tinguis por. Adreça: Montxo Armendariz. Guió: M. Armendariz, María Laura Gargarella.
Actors: Michelle Jenner, Lluís Homar, Belén Rueda. Drama. 90 min. Euskal Herria, 2011.

Montxo Armendáriz aborda el seu últim treball sobre un tema espinós amb el mateix estil subtil que va mostrar en pel·lícules com Tasio, Secrets del cor o Obaba: la història d'una jove a la qual el seu pare ha violat des de petit. La pel·lícula està guiada en tot moment per la mirada de la protagonista Silvia, i el seu dia a dia, petits detalls, gestos, mirades, actituds… ens comptaran la dura realitat que s'amaga darrere, sense haver de recórrer a imatges morboses ni al dramatisme pompós. Sí, el director ha presentat el tema amb gran delicadesa i cura, amb un ritme pausat, amb la seva personal manera de comptar, menyspreant l'estètica de l'allau que tantes vegades arrossega el cinema actual. Però tampoc ha evitat l'amargor de la història, no ha caigut en una excessiva amargor, sinó que simplement ens ha deixat als espectadors treure les nostres conclusions. Així, el director navarrès ha aconseguit fer que l'espectador s'asseu incòmode en la butaca, provocant l'emoció i l'emoció autèntica, sense recórrer a la sang, el plor i l'efectisme barat.

Això es deu en gran manera al personatge de Silvia. El protagonista cerca en el violoncel, en el joc i en l'amic de la infància un suport que no troba en ningú més. La mare prefereix ignorar-la i el jove té sentiments contraposats d'odi a l'amor pel seu pare. L'espectador pot entendre a Silvia en diverses ocasions, en unes altres li semblaria que té un comportament erroni, li cridaria diverses vegades per a escapar, per a no quedar-se callat, per a donar-li una bufetada… El director ha creat un personatge complex i ple de matisos, com a mostra de la confusió que genera la dura i dolorosa experiència de la violació. El pare i la resta de personatges també han estat representats de manera convincent i allunyada dels estereotips.

Destaquen, finalment, la banda sonora i l'escenografia. Les obres de Manuel de Falla per a violoncello i Bach en la seva majoria, són un fidel reflex del món interior de Silvia. Pamplona, per part seva, adquireix un protagonisme especial: sempre es convertirà en fidel a la visió de Silvia, amagatall, laberint, fortalesa, presó... representat amb mestratge. Precisament, la majoria de les pel·lícules han estat rodades a Navarra per Armendariz, encara que recentment ha llançat un missatge sorprenent a través del seu compte personal de Facebook: “És clar que ningú és tingut en compte al seu poble. No crec que torni a rodar a Navarra”. Les raons concretes que satisfaran la nostra curiositat es donaran a conèixer més endavant.