Vaig cridar a Joxan Artze perquè escrivís alguna cosa sobre Xabier Lete per a la revista EIE Hegats, un article, un poema.
Em va dir que treballava amb treballs pesats d'escriptura i de pentinat, buscant ordre en les peces d'un llibre. Em va semblar que per a netejar-me el cap em va dirigir una excusa, breu i bondadosa, que em va confessar de sobte: “Encara no he estat amb Xabier”.
La mort de Lete deixa a Artze destrossat, encara no sap com acostar-se a ella, per on començar a buscar-la. Està amb la jove cara de Lurdes, però encara no ha parlat amb Lete.
En realitat, el món dels creients sense déus ho és. Ningú es va per sempre. Vaig pensar que a Lete li havien enterrat com a un cristià, però que era una concepció àmplia dels infidels místics: “En la llum de les altes prades/ recuperem el primer amor/ les brises en rentar les nostres fredors”.
La culpa, el dolor, la felicitat, la por i la salvació són preocupacions absurdes de les vides. Lete ja ho sap. Només hi ha bones i males accions. I la veu dels amics buscant a un mateix.