“Som llums que no es poden apagar”. Encara que els artistes siguin creatius, és important portar bé el control del negoci? És tan “fosc”/incòmode aquest aspecte de la música?

Clar que és més incòmode que tocar la guitarra i cantar, i sobretot et lleva molt temps per a crear. Valores aquest subtrabajo en la seva mesura i quan tens el CD a la mà la sensació és diferent. Ser capaç d'actuar pel teu compte en la gestió, si ets capaç econòmicament, et dona llibertat per a fer el teu treball a la teva manera. A més dels esforços, treballs, despeses, beneficis, mitjans i bons companys que hi ha darrere d'un disc, també coneixes les cares dures i alguns calaixos amagats. Sens dubte està sent una experiència nova. De totes maneres, em vaig entrar amb pas lent i cautelós en aquest costat, però tinc la sensació que sortiré d'allí ràpid. Però qui sap.

Com a molt pocs grups bascos, vostès han superat el mur dels seguidors de la cultura erdaldun, sense canviar el seu missatge, la seva actitud i el seu pensament. Quin creieu que és la raó? I quina espera la gent de la música?

La música és un llenguatge universal en si mateix, transmet les coses per si mateix. És veritat que una bona cançó necessita música i paraules bones, però igual que les paraules tenen un missatge per si soles, la música també el té. Per tant, arribar als qui no entenen el basc no és tan rar en si mateix, a pesar que aquestes coses tenen una càrrega afegida al nostre poble. El basc és una manera de mirar al món, la nostra forma, i crec que ser atractiu és de la nostra part.

No sé fins a quin punt hem travessat aquest mur que vostè esmenta... en qualsevol cas nosaltres ens anem: fer el nostre camí amb la nostra filosofia i actitud, aprendre a adaptar-nos a les noves situacions i continuar tenint un disc en evolució; en la nostra manera de crear i tocar, en els missatges i en el disseny dels directes. D'altra banda, jo no sé què s'espera de la música en general, per a mi és un creador d'emocions fidel.

“Barco en voga en plena fugida però sense port”. Estem començant a construir ports per a ells?

Les persones som embarcacions solitàries, moltes vegades escapem de nosaltres. Crec que cada persona té el seu port, el lloc en el qual ens ajudem amb nosaltres mateixos. Per tant, ningú pot construir el seu port a un altre.

“El temps m'ha penjat en el silenci”. Cal fer front al temps abans que alguna cosa es converteixi en rutina? Com?

No es pot fer front al temps, per casualitat, és millor fer-se el seu amic. La rutina, encara que sigui per a trencar, no té per què ser dolenta en si mateixa, el més perillós és la incomunicació.

En les vostres cançons, de principi a fi, ja convertides en marques, l'emoció està roent, no s'alleuja mai. Què els ha donat la cançó? Què és el que més t'emociona de les cançons?

Així entenem i vivim la música. La cançó és el camí per a canalitzar, comunicar, alliberar les emocions. Les persones som bastant accidentades en els sentiments, creences, emocions... i en les cançons també busquem aquests alts i baixos, són com les ones, ara pugen, baixen, ara tranquil·les, ara agressives... Crear una cançó és fer surf sobre aquesta ona. I el repte és transmetre aquest sentiment en la cançó, perquè l'oient també sorgeixi en sentir-lo.

Quan cau el teló, què és el més difícil? La fama no serà còmoda?

Creure que ets una cosa especial es converteix en una pedra pesada fora de l'escenari, en la vida, en contra d'un mateix. Cal fer un exercici conscient en aquest sentit. Cal aprendre a pujar-te i baixar de l'escenari, i si penses que fora de l'escenari ets el mateix de dalt, t'has perdut, la dependència d'intentar continuar sent il·luminat et pot portar a sofrir molt. L'escenari té una màgia especial en aquest sentit, fora d'ell les persones no. Sembla una teoria senzilla, però ningú està lliure d'aquest perill.

Som aquí després d'escoltar la cançó, podem donar l'opció a Benito de retirar-se (si ell vol, per descomptat), no?

Moltes gràcies per les flors, però em va semblar massa. En sentir la seva pregunta, no obstant això, se m'ocorre que m'agradaria sentir la cançó en la seva boca...

“Que bell és el dolor d'un cor que mestressa”... i quines boniques cançons es creen per ell/per ell, vaig afegir. No és així?

Al cap i a la fi, és la vida el que ens mou. Un nus interior que desperta les ganes de cantar.

“I no preguntis mai què vam perdre quan plorem, gràcies a aquelles llàgrimes ara som la mar”. No és habitual que els membres del grup, i sobretot, amb fama, facin tants anys alhora. Heu sofert/compartit tant? Què és el que t'uneix tant?

Afortunadament, ha estat més el que hem gaudit que el que hem sofert. No sé exactament què és, segur que hi ha moltes coses que ens han mantingut alhora. Fem el que ens agrada, ens ho passem bé, ens ha anat bé... Però és cert que el que ens uneix és més fort que el que ens separa en aquest moment. Intentem gaudir cada moment, això no és l'etern. Soc molt conscient que acabarà. Al final, malgrat ser un cicle més curt, és com la vida. No visquis fent com que ignores la mort, perquè la seva aprovació et fa més lliure.

“La memòria està feta d'ossos, quan la nostra veritat ha callat d'un tret”. Quan arribarà la justícia real?

La justícia està enterrada en fosses comunes i el nostre poble, mort o viu, ha volgut estar enterrat sota terra. És a les nostres mans reivindicar, ningú ens regalarà res. Últimament he vist amb enveja des d'Euskal Herria la lluita dels pobles del nord d'Àfrica.

També us les arregleu molt bé amb cançons rockeres i ritmes pesats (una bala en la foscor). Però no és el que més treballeu...

Aquest estil també forma part de nosaltres, però és cert que no sobresurt. Ho necessitem en la seva mesura però sempre. Ens dona equilibri.

La paraula de la cançó de Sarri Giltzak és tan simple com rodona. No és així? Som conscients d'això?

Les veritats rodones són, en general, senzilles.