Aquest petit país, Islàndia, ens està ensenyant a sortir de la crisi financera. El camí triat per ell no té res a veure amb el que facin Espanya, França o el País Basc. A Islàndia, els excessos del sistema bancari es deuen a l'excessiva avarícia dels banquers, a les males pràctiques públiques i privades, entre elles la corrupció, a la desregulació bancària, a l'obstinació de reduir el sector públic, a la multiplicació dels bancs actius, als augments sense precedents dels actius immobiliaris, a la captació arriscada de passius pagats a tipus molt alts al país i fora. Per a molts islandesos, i també per a molts analistes, aquella crisi va ser el saqueig. Va esgotar una economia pròspera amb una de les rendes per càpita més altes del món.

Una crisi com la dels americans o la nostra. La resposta, per contra, ha estat molt diferent. La població s'ha mogut i des de desembre de 2009 ja s'han celebrat dos referèndum, l'últim la setmana passada. En tots dos casos, el 90% dels islandesos ha advertit a bancs britànics i holandesos que no pagaran de les seves butxaques 4.000 milions d'euros de deute. Aquests bancs van aprofitar l'interès del 15% que tenien en un banc d'Islàndia i, quan va fracassar, van demanar que se'ls pagués el deute. El Govern d'Islàndia va obrir camí a la derrota i el president va dir: “La gent no té per què pagar les bogeries dels bancs”. Va reconèixer la derrota d'aquest i altres bancs, i a més, va perseguir i va detenir als seus màxims responsables.

Quan veurem aquí a banquers i gestors de caixes arrestats pels saquejos? Quan es convocarà un referèndum per a decidir què fer amb el deute dels bancs? No estem a Islàndia!