En les rectes descendents de la família Arribillaga de la casa Musumielenia de Senpere, l'última és Marie-Jeanne Arribillaga Mauchamp, l'única que queda en les cinc netes de Marcel Arribillaga. Marie-Jeanne és una dona de més edat. Com entre somnis ens ha confirmat “sí, un gran plaer” al saber que el llibre està en la plaça. Perquè sap que per a portar-ho s'han hagut d'unir diverses mans i dos segles.

Marcel Arribillaga Musumielenia St Pée s/r Nivelle. Això és el que diu la lletra de Marcel. La cuidada escriptura escolar de principis del segle XX, és un desafiador del temps sota les fosques cobertes. El quadern de Musumielenia que porta incorporades en les seves primeres pàgines zut acaba de complir cent anys. Musumielenia és una casa que ha viscut en el límit del carrer i el caseriu de Senpere, al costat del riu Urdazuri. De la boca a l'orella, de l'orella a la ploma, s'havia anat component el kai dels Arribillaga, havent passat cent cançons per mitja dotzena d'anys fins al seu autodomini. Marcel Arribillaga, oncle de Marie-Jeanne, era el tercer de quatre germans, llaurador d'ofici. D'altra banda, el bertsolari aficionat i el cantant de percussió Xabier Usabiaga. Solia munyir les vaques cantant amb el seu germà Jan Battitt, el pare de Marie-Jeanne. I els Arribillaga no semblaven ser l'únic públic en el rumorismo de quatre potes. Allí estaven, sense saber-ho, els primers prínceps redemptors del poder. Ja que va arribar el dia en què es va esgotar la cançó popular, tant en Lapurdi com en tota Euskal Herria i en Senpere. Però en un racó de la memòria col·lectiva es va detenir una vegada, quan Musumielenia va donar una col·lecció d'himnes. En el seu interior hi havia cançons, versos breus o llargs, trufados, morals, d'amor o de record de la guerra. Els majors recordaven les belles veus dels germans Arribillaga. Els altres, un quadern de misteri. De generació en generació. Ningú podia dir que el segle XXI despertaria el somni de la modernitat.

El que es va perdre

19. Les cançons oblidades del segle XV, en l'avantsala del llibre de Marcel Arribillaga de Musumielenia, Piarres Xarriton Ehulat recorda a “el meu bon amic Xarles Arribillaga, que va morir lluny de nosaltres a la regió de Bordeus, donant-me jo, la germana de Xarles (Marie-Jeanne) en el dit, recomanat. Auxtin Zamora, membre de l'associació Hatsa que ha col·laborat en la publicació del llibre, ha recordat que “la família de Musumielenia sabia que el fullet estava en mans de Xarles, però quan ell va morir, ningú va saber que li ho podia deixar a Lafitte”. I Xarriton confessa que va pensar que “no es va poder caure en mans del capellà somiador vermell dels Arribillaga, que tenia totes les cançons de Barbier o Borotra xuri-xuri”. La meitat de les conjectures són falses.

Xarles Arribillaga havia estudiat en el seminari d'Uztaritze, sota la direcció del Pare Piarres Lafitte. Es va convertir en professor de francès i es va establir a Bordeus. En Senpere Musumielenia, casa natal del seu pare, després de la mort del seu oncle Marcel, Xarles no el va dubtar: amb ploma de ferro, Marcel Arribillaga Musumielenia St Pée s/r Nivelle es va fer amb un quadern. No obstant això, als 44 anys, Xarles Arribillaga va morir en 1969. Ningú es va adonar que el llibret havia acabat el seu breu exili a Gironda i havia visitat diverses cases de Senpere, diversos escriptors de mans i curiosos. Avui sabem, gràcies al treball de les associacions Hatsa i Oxtikenea, que l'euskaltzain Piarres Lafitte va trobar algunes cançons dins d'aquest kaiera, que les va utilitzar com eren, en els cançoners Xaramela, Kantuz i Kantu kanta kore. En definitiva, van vibrar les parets de Musumielenia, un segle més tard es farien més conegudes moltes cançons d'Euskal Herria, la meva volgut Adios, la meva filla d'Intxauzpe, Itsua eta sastrea, Zazpi eihera o de Ziburu a Sara, i més.

De totes maneres, sigui Jean Barbier “xuri-xuri” o Lafitte “ameslari gorri”, sacerdots, segles XXI i vasquismo és un llibre del segle XIX. Cançons oblidades del segle XV, Kahira de Marcel Arribillaga, de Musumielenia. Recentment ha estat detectada per la Reial Acadèmia de la Llengua Basca (Euskaltzaindia) la cessió de Lafitte en 1985. Zamora diu: “Podem pensar que la retenció d'un cançoner com aquest ha seguit l'eix d'una consciència. Observant que en la nostra època, la família Arribillaga segueix lligada al basc, veient l'adhesió de Barbier al fons basc, sabent el que Piarres Lafitte entenia com a expert en cultura basca, sí, no hi ha dubte que es mostra una adhesió. En cas contrari, fa molt temps, com un cançoner d'antiguitats, molts d'aquests cançoners haurien estat llançats a la brutícia de les cases”.

Cançons de guerra i amor

El llibre comença amb dotze estrofes de l'arbre de Guernica. Ipharraguer creu que les lletres majúscules estan modelades al seu cap. A més, de les 110 cançons recollides en el quadern del fill de Musumielenia, només s'han signat tres. Cançons de la guerra J. Un tal Albanoz i els dos últims, el sacerdot i escriptor Jean Barbier. Barbier era molt pròxim a la família de Musumielenia. Maixan Arribillaga, la jove germana de Marcel i Jan Battitt, treballava com a secretària i se suposa que aquesta va poder escriure molts dels versos en la gàbia. “Maixan Arribillaga estava a punt d'entrar gairebé a la serora”, diu Auxtin Zamora “però per influència de Jean Barbie, va entrar com a professor a l'escola Sant Josep de Senpere. Vivia a dos passos de l'església, per la qual cosa es veu que Barbier i Maixan tenien bones condicions per a treballar junts”.

L'última cançó del quadern de Marcel Arribillaga, Herri-nere niñari gerla tokira, està signada pel mateix Jean Barbie. Ve datada al març de 1916, és a dir, la Primera Guerra Mundial. Les cançons sobre aquesta guerra ens omplen de lliçons, ja que en els bascos de principis del segle XX al País Basc francès el nacionalisme francès anava de bracet de la fe cristiana. Els versos d'Albanoz diuen:

Ens endinsem en el camí amb una immensa ànec afanyada.

En francès som els nostres veïns, amb la mà en mà

Fent escoltar les nostres oracions al Bon Pare del Cel

Que pot donar ocell al nostre benvolgut poble francès

Però ni els Arribillaga ni els altres que van escriure en aquell quadern van ser els sectaris. No hi ha més que llegir el Primer i Ara bertsoaldia. Escrita des del punt de vista dels llauradors, és un crit contra les guerres que els reis van encendre en Aitzin Araui:

Transmetent a la guerra

I allí els innocents balafiaven

També a favor de la igualtat social:

O sigui ric o pobre

L'home és el germà de l'home

I humiliar als altres perquè ens elevem

És ofendre al nostre germà

Escoltar a Elgar

Amar a Elgar

I ajudar

Aquesta és la veritable llei divina

Crugia, el tall de la ploma sobre el paper. Maixan Arribillaga estava copiant una cançó com aquesta. I els altres, qui els anava a fer? “Podem creure –diu Auxtin Zamor- que les escriptores eren mans joves, perquè l'amor té un gran espai en tota la llengua (45 cançons entre 110). L'època dels amors, natural o almenys en la seva majoria, és una realitat de joventut”. Penes d'amor, propostes de matrimoni de mala gana, amors discrets o totalment fora del camí a seguir, hi ha de tot en la col·lecció de cançons de Musumielenia. Per exemple, el poema Xori Erriñoleta presa la metàfora dels ocells, però no té por:

Un era mascle i l'altre femella

No era miracle aparellar-se

Abans

Sens dubte

Si no ho hagués vist

Aquell cuc no hagués marxat a aquella mata.

Si no hagués estat per la femella a la meitat.

I llavors on estava la femella

Encastat en la mala herba

Plumado

Decorat

La seva papo

Quan el cucurutxo es va aixecar

Va entrar en el seu llit per a Errut.

Això ens ha llevat del cap que els llibres de cant estaven fets per a cantar en família en les tardes d'hivern, i que el supervisor del quadern de Marcel Arribillaga era el capellà “blanc” Jean Barbier. O hi havia esquerdes en aquella societat tradicionalista, menys antiga? Cent cinquanta reals diu en castellà amb tota claredat:

Cent cinquanta reals

M'ofert

Per a posar les banyes

Al meu marit. [Tornada]

Totes les nits estic

Sempre pensant a tu

Jo em moro d'amor

Bai trist del meu (bis).

Cent cinquanta reals

No s'han de perdre

Banyes al meu marit

Senar de posar

Algunes cançons presenten una data exacta en la seva narració. Així com la més antiga a Madrid, que s'esmenta en el número mil vuit, la campanya de Napoleó Bonaparte a Espanya. Però fins a la revolució francesa, és a dir, fins a 1789 va la més antiga cita del cançoner dels Arribillaga.