Al poble de mai de la vida, les coses estaven mal, les aigües no arribaven a les fonts, els gats no escrutaven els racons. El pitjor de tot era que els homes estaven en guerra, al carrer o a casa, entretenint-se. Preocupades, les senyores es van reunir en la cruïlla dels quatre vents.

De deixar als nens a l'escola, Fuliginós descendia de Zanburu. Després de travessar el túnel de Sant Adrián, des de visitar al seu pare en residència, Síndria.

Preparar el menjar per a home i guardar-la en un tupperware, pagar la factura de la nova nevera, demanar l'hora de la consulta mèdica per a la seva filla i encarregar la cistella de productes bio-ecològics, Berendia. Per les llunyanes muntanyes del Pindo va arribar Lisistrata, després d'haver deixat a Grècia les batalles cremant.

Jurament. Ancians i joves, alts i borratxos..., blancs, negres, rossos, bruns..., heterosexuals, homosexuals, bisexuals, transsexuals, d'orientació sexual no descoberta..., que treballaven a sou, que no tenien, que lluitaven per la viduïtat..., assassinats per esposes, robats per fills, rebutjats pel món.

Les dones van continuar litigant i eludint durant llarga estona. La seva principal queixa era que els homes consideraven a la dona com una espècie de segona classe: la bufa. Tots es queixaven com set colgaduras: què fer i què no fer, què fer i què no, com revertir la situació. Com les mans del llaurat patriarcat sembraven les terres.

– Encara que hàgim mort, els rucs al molí! –un desesperat.

No tenia per què fer-ho. Que el món pot canviar. Millorar-ho. Fer-ho més just. Igualitari. Igual per a tots, donant a cadascun el seu.

-Déu meu! A un d'aquests que hauríem d'atrapar pels testicles...

“A tots ells els enxamparem per allò que tenen més temps que pels testicles”, va dir Lisistrata. I perquè els homes poguessin ser arrossegats per ella per una vegada, els va proposar la següent fórmula:

– No hi ha espòs ni amant que se m'acosti, de sobte, amb el penis aixecat. A casa viuré sense toro. No li donaré cap gust, i si em pren per la força, no m'adaptaré als seus moviments... no li recolliré els peus fins al sostre ni li posaré de quatre grapes com una lleonesa.

I si això era així. Durant un any les dones van viure sense toro, sense carner ni cavall. Les dones volien la igualtat. Ser tinguts en compte. La pau, tant a casa com en el treball. No ser humiliats. Ni morts, ni morts. Per això jurament i vaga.

A causa d'aquesta
protesta, el cel es va mantenir durant un any en tenebres i ombrívol. Van romandre un any sense que el gat li hagués parlat, sense que els ocells haguessin volat. Amb solidaritat.

El sacerdot va amenaçar amb enfonsar-se el món. Però es va quedar només amb les seves crítiques i els seus crits, sense poder lligar la sotana negra.
L'alcalde va dir que la guerra no tenia sentit. El general volia jubilar-se. El periodista deia que no mentiria. El meu germà no la insultaria. El meu marit aprendria a posar la rentadora. El lladre deia que retornaria les joies.

De sobte, un ocell va volar, saltant dels matolls al cel. Els gats van sortir dels seus caus. Es veia el sol en aquell poble, inaudit i etern. Fulanito va tornar al capdavant. Hermua, Síndria. Berendia va llançar les factures al foc. En els seus ulls es veia Lisistrata el Corint.