Arantxa Urretabizkaia (Donostia-Sant Sebastià, 1947). Iniciem la conversa en la rima i el ritme de les paraules poesia, prosa i caos. Hem parlat d'Arantxa, que era empleat d'oficina o d'infermeria. Després de l'escriptor. Ens ha ofert dues paraules per a teixir dues entrevistes: “Quant a les lletres són dos tipus de persones, unes són ocells i altres ornitòlegs, unes altres alhora. Jo soc un ocell”. Va escriure poesia quan era més jove, i encara ho està escrivint de tant en tant: “Les mirades poètiques no se m'han escapat i crec que la meva prosa ha guardat un to

poètic”. Com a escriptor ocell, ens diu que la persona se sent lliure: “Crec que soc una persona lliure, soc una persona molt apreciada per la llibertat. Faig el que crec oportú a cada moment, sense tenir en compte l'habitual. No vull perdre el punt de la rebel·lia”. Aquí està Arantxa Urretabizkaia.

De totes maneres, hem parlat sobretot d'escriure, a Hondarribia: “Em considero un narrador d'històries, però soc periodista de professió, i després de guanyar-me la vida, el temps que em queda per a la literatura és poc”. Heus aquí una de les impressions que ha rebut l'escriptora de la novel·la

3 María: “Llauren, m'ha agradat molt, és molt bonic, però molts criticaran perquè es llegeix amb facilitat”, em va dir la meva germana. “Això és un error?”, li vaig contestar. “No, però entraran amb això...”. “Doncs que entrin”. També ens ha dedicat diversos capítols sobre la crítica de la literatura basca. Els deixem en el calaix, entre els fragments de color amagat.

3 La portada i el títol del llibre Mariak se m'han fet curiosos, tots dos.

L'editorial em va oferir una altra portada i per primera vegada en la meva vida els vaig dir “aquesta portada no em val, no és bonica o lletja –en definitiva, és qüestió d'opinió–”. La primera portada suggeria precisament el contrari de la novel·la: tres nenes petites estaven fotografiades en blanc i negre. Això, d'una banda, reflectia la història de les nenes i els nens, així com la imatge tradicional de la vellesa. No obstant això, els protagonistes no viuen mirant cap enrere, sinó cap endavant. Vaig acceptar la segona portada. 3 així, en número, ho vaig posar jo. És rar posar el títol per número, però jo així ho he imaginat. Les flors també són importants, són tres trèvols: dues unides, separades de l'altre.

Els protagonistes són tres, els tres Mariak. Blanco, Rojo i Gran. He conegut tres Ana d'Hondarribia: Anagorri, Anatxiki i Anahandi.

Aquest Anahandi és amic meu. Quan truca per telèfon em diu “soc Anahandi”. D'aquí vaig prendre un dels meus noms. D'altra banda, a la casa dels seus pares vivia una tia solta que s'encarregava de la casa, ja que la seva mare treballava fora. Escoltàvem la tia “anem a Gorri”. D'aquí a Marigorri. La meva tia i el meu amic eren sastres.

He sentit dir que no t'agraden els sobrenoms. Blanco, Rojo i Gran.

Així és. En la primera pàgina Txuri “...encara que mai he volgut el pseudònim” diu. A Txuri li sembla la marca del “poder de la tribu” i a mi també. No m'agraden, però ells ho han acceptat en la seva vida.

És una història de tres dones? La història de tres vells? La història dels tres jubilats?

És la vida de tres velles en quinze mesos. Són els mesos d'octubre a desembre i l'any següent; de l'any 2000. Són velles, no són jubilades, són velles, i reivindiquen aquest nom. Sobretot Gorri.

Jubilació, jubilació, retir... Què opines d'aquests noms?

Aquesta societat avorreix la vellesa i l'odia directament. I em sembla que el principal culpable és la meva generació. Inventem que la joventut és la cúspide de totes les virtuts. Abans hi havia persones adultes en el cim i la meva generació havia decidit que la joventut era el cim, a part de la qual tot anava a pitjor. I segurament, ara ens toca a nosaltres reivindicar la vellesa.

Sap vostè per què va succeir? Va ser una reacció després de la guerra, potser?

No. Aquest fenomen es va iniciar al maig de 1968 a tot el món, no sols aquí. Aquí hi ha hagut distincions. Ara, els que ho van inventar en la seva joventut estan arribant –som– a la jubilació. A mi m'interessa la vellesa, evidentment. Entre els qui vivim el mes de maig del 68, a mesura que envellim, s'està creant una nova manera de veure la vellesa: “Això cal arreglar-ho, cada vegada som més vells, odiem la vellesa” escoltem ara. Però alguna cosa no funciona. Vostè diu a qualsevol persona –home o dona- “no passa dels anys que té”, i gairebé tots li creuen, li creuen i li agraeixen. Em sembla patològic.

És una novel·la el clam d'una nova vellesa? Vols proposar un nou model?

No tant. Vull dir que l'alegria de viure no és només cosa dels joves. Que ningú ens digui com envellir, que cadascú pot decidir. Quan va morir la nostra mare, fa cinc anys –va morir amb 96 anys–, va començar a desenvolupar la idea. Em deia a mi mateix –i al meu fill també– “ens correspon alegrar la vida de la meva àvia”. Volia aprofitar els últims anys de la meva mare. Vivia amb ell i amb els del seu entorn, amb els vells. En aquest univers vaig començar a desenvolupar la idea de la novel·la. Vaig pensar que la ficció podia ajudar-me a comprendre la meva vellesa.

Tenim una ideologia insuficient sobre l'envelliment?

Sí. Completament. Ens falta ideologia i la gent no s'adona d'això. Hi ha alguns indicis d'això, però no hi ha un corpus. Una vegada, en una xerrada organitzada per la Diputació de Guipúscoa, parlem de la vellesa. Vaig dir als presents: “Comenci a pensar que quan la gent de la meva edat comença a anar a les residències, les residències han de començar a canviar radicalment. Nosaltres no serem com els de la generació dels nostres pares, almenys tan submisos”.

Txuri, Gorri eta Handi: qui és Marihandi?

Persona ferida que abandona el poble. A qui no perdona com ha tractat al poble. És la filla d'un taverner. Coneix a un militar, de carrera, durant la dictadura... Això li dona un estatus. Al nostre país hi ha més o menys grans. Per un instant es va sentir menyspreat. Jo admiro la seva actitud, el no voler cedir. Admiro aquesta capacitat, però no ho soc.

De Marigorri quin més diu?

És
vermell... Marimandona, té un punt il·luminat, Txuri ajuda a controlar aquestes coses. Gorri porta tota la iniciativa fins a trobar-se amb Handi, i a partir de llavors Txuri es fa amb el comandament. Blanco canvia a partir d'aquí.

Es produeix metamorfosi en Txuri.

Sí, es produeix una distorsió. Jo no voldria, no obstant això, viure aquest caràcter, no sols el de Txuri. Voldria algunes coses de Gorri, el seu valor, per exemple. Li aprecio a Txuri, però jo soc més Gorri, dedicada als fets. Txuri no és així. També m'agradaria tenir el més gran, entre altres coses, els seus diners –els diners no és tot, però facilita la vida–, però no sols això, clar, m'agrada la capacitat de mantenir-se a si mateix. Si pogués, agafaria alguna cosa de cadascun i faria un còctel. Més que pel Blanc i pel Gran li posaria el Vermell al còctel.

Què tal escrius la novel·la?

Ja estava en curs, avançat, i en la Setmana Santa de l'any passat vaig pensar que ja tenia bastant, que havia d'acabar. De ser gran, hauria anat a un balneari, però no podia. Em van deixar una habitació a Sant Sebastià una setmana. Vaig passar gairebé tot el dia escrivint, de tant en tant vaig fer compres i feia un volt, alguna vegada vaig ser al cinema. El pare i el fill es van quedar aquí. “No cridis si no hi ha ningú en l'agonia o la casa en flames” els vaig dir. Allí vaig encarnar la novel·la. Allí me les vaig inventar (els versicles també s'han deixat caure en el calaix), aquí em vaig adonar de com acabava. Sense atendre a ningú de la casa, només.

Les maries no són els únics personatges. Aquí estan Román, el fill de Txuri i la nora. Laida i Kalo. Les seves vivències no s'han allargat...

Sí, però m'he quedat a gust. M'inclino cap al curt. Crec que puc inventar discursos més extensos sobre aquests altres personatges, però em va semblar que el relat era suficient, que no calia dir més.

La novel·la té, almenys, dos moments giratoris. És aquesta novel·la, però podria ser una altra. O no?

No. Quan vaig arribar de la residència de Sant Sebastià, li vaig dir a l'home: "Donaré un toc especial a Patricia Highsmith en el final de la carrera". Un escriptor que m'agrada molt. Quan vaig acabar, vaig voler donar-li el seu punt de misteri.

T'agradaria que el món que apareix fora entre el passat i el futur?

No ho sé. Però el futur ve d'una altra manera, no el dubto, aquests personatges marquen en un sentit. Els meus companys i companyes estem en la volta dels 60 anys, mancant 10-15 anys per a arribar aquí, però el canvi es durà a terme.

3 Però María és una novel·la.

És una ficció, evidentment. Aquest no és un llibre de sociologia, ni un llibre d'autoajuda. Però si vostès creuen ho vaig aconseguir. Si no he aconseguit que el lector em cregués, he fallat. No obstant això, estic segur que arriba una nova vellesa. No és fàcil d'expressar, no és un tema treballat. Hi ha llibres i articles que m'han ajudat a pensar sobre el tema. La gent està pensant en el tema. Quan la gent a la qual m'he referit comenci a jubilar-se, escriurà i parlarà molt sobre el tema.