En l'entrevista que vaig fer fa uns anys a un ex pres de l'IRA vaig sentir per primera vegada el terme de reconciliació com a “paraula cruel”. Al principi semblava un comentari paradoxal. Aquesta persona és una apassionant seguidora del Sinn Féin i del procés de pau que s'està duent a terme. Ha estat més de deu anys en el que se sol dir un “treball de reconciliació”. En la seva labor de restaurador de la justícia, ha destacat la cerca de substituts de les penes de violència contra els infractors antisocials. Ha liderat la integració entre republicans i excombatents de la policia, de l'exèrcit britànic i dels grups loialistas, i s'ha reunit amb diverses víctimes de la violència de l'ira. Gairebé tots els que la coneixen perceben el seu compromís clar amb la pau i la seva autèntica empatia humana.Com

molts excombatents republicans, loialistas i ex membres de les forces de seguretat, està compromès en les “càrregues pesades” sense glamur del treball pràctic de reconciliació –i, no obstant això, va menysprear completament el terme “reconciliació”–. Com a acadèmica, la diferència entre alguna cosa que en teoria sembla tan tendre i tendre i això mateix, en realitat, amb els peus en el sòl, em sembla molt interessant.Per tant

, per què els que estan molt compromesos en la reconciliació rebutgen la paraula “reconciliació”? I com/per què va ser rebutjat en els aspectes reeixits del procés de pau?

Els republicans equipessin aquesta paraula a les relacions entre comunitats. Les relacions entre comunitats són considerades com una estratègia utilitzada i impulsada pel govern britànic per a promoure la visió de les “dues tribus” del conflicte, on les diferències entre comunitats es reforcen a costa de reconèixer el paper de l'Estat britànic. Per als republicans aquest conflicte era tripartit i l'Estat era un dels protagonistes, no un mediador neutral o benigne entre les dues tribus que són de per si mateix sectàries.

Fins i tot els excombatents loialistas adopten el paradigma amb desconfiança. El seu concepte de preocupació és l'intent de convertir la cultura unionista/protestant en un problema, la consideració del sectarisme protestant com el principal obstacle de la pacificació. Així mateix, consideren que aquesta visió de la reconciliació és contrària als treballadors i excombatents sobiranistes, no protegeix adequadament els drets i, una vegada més, impulsa la creació d'una “terra no aliena” imaginària en la qual es fon la seva identitat britànica.

El concepte també ofèn a antics membres de l'exèrcit i de les forces de seguretat. En concret, s'oposen al mite " de l'equivalència" que, al seu judici, suggereix la reconciliació, perquè situa als qui, segons les seves pròpies paraules, defensen l'Estat i la llei, en el mateix nivell moral que els terroristes que planejaven intencionadament matar i posar bombes.

En definitiva, encara que tots els grups esmentats estan treballant en la reconciliació, per diverses raons, rebutgen aquesta paraula. És més, les més excel·lents d'aquests ex combatents. En l'avantguarda han estat el lideratge polític (en la p greu i en la p menor), el lideratge comunitari, el lideratge militar i el lideratge moral per a transformar les cultures de violència en la nostra societat. Alguns d'aquests homes i dones han estat els guies a l'hora d'afrontar els temes més complicats del procés de pau. Aquests són alguns d'aquests temes:
• treballar per a superar la violència en els espais crítics on catòlics i protestants viuen pròxims;

• negociacions sobre desfilades bel·ligerants;

• confiscar armes paramilitars;

• compromís amb les víctimes de la violència política i excombatents;

• i promoure i enfortir el debat que s'està generant per a “recuperar” el territori.

Precisament, perquè en el passat han exercit la violència en el “nom” d'aquestes comunitats, aquests “extremistes” tenen credibilitat per a actuar en els àmbits obrers que més necessiten de la conciliació. També és probable que siguin els que més riscos han agafat en el procés de pacificació, ja que molts no volen que la següent generació sofreixi el que han viscut ells. En

primer lloc, el vincle entre els ex combatents republicans i loialistas no està basat en declaracions falses de “amistat”, sinó en el reconeixement de la necessitat de respectar els drets dels altres. En

segon lloc, aquesta interacció no està basada en la necessitat de negar la identitat política o d'acceptar en aparença únicament la identitat artificial “intermèdia” de qualsevol tipus. Es basa en la capacitat d'aquells que estan segurs de la seva identitat per a implicar-se amb els seus enemics del passat. És a dir, que és totalment just ser republicà o loialista, però per a confirmar aquesta identitat no es mori l'un a l'altre. En

tercer lloc, aquestes relacions estan construïdes entorn de qüestions reals com les desfilades o la resolució de conflictes, i no sobre recerques plenes de prejudicis i sense perspectives. En

quart lloc, tant els ex combatents loialistas com a republicans són conscients del poder, el rol i la responsabilitat de l'Estat; saben perfectament que l'Estat és protagonista i que per a assegurar la garantia de l'Estat es necessiten mecanismes eficaços.

Aquests són els maons per a construir una veritable reconciliació. A través d'aquestes i altres lliçons de “els extrems”, podem convertir la “paraula cruel” de reconciliació en un llenguatge de “generositat política”.