Record que quan Joxemiel Bidador va morir greument jove, em van estranyar els elogis dels periòdics: ballarí i investigador, deixeble de la literatura navarresa que volen callar, historiador incansable… He tornat a aquells moments, i el fred vent del cementiri em ve; la calidesa de l'home. Aquest amable Bidador, entusiasmat amb les meves filles, tan navarrès com Euskal Herria, que sempre reia a riallades, vaig tornar a trobar-ho en aquest llibre. El seu lema és tan perfecte com una acta del qual era secretari de l'Associació d'Escriptors Bascos, es nota que Irigarai i la companyia han pentinat amb afecte aquesta antologia en Pamiela. Amb el consentiment de la vídua es reté el gran cor de Bidador per sempre.

He llegit el llibre amb respecte i emoció, comprenent alguns límits. Tenint en compte, per exemple, que Andrea i la materialització del deshombre de l'última part i la festa silenciosa de la vespra de la nit del conflicte de Garaño han portat en un sol llibre tota la poesia del pamplonés. De fet, els dos treballs premiats en els concursos no són imprescindibles. El primer és l'intent d'escriure amb versos foscos, un camí que s'ha recorregut a través de formes clàssiques i formalistes. La segona és l'exploració sentimental de les nostres arrels, història i folklore, limitada en l'àrea de valor.

L'aliment de l'Hutseani és, no obstant això, una altra cosa. Bidador ens conta que els rius de l'existència li espanten, les aigües que es barregen amb l'alegria. En aquestes pàgines d'esperances i fatigues hi ha una poesia molt íntima que comença amb poemes sobre l'existència i el jo –El cuc interior o L'altre jo en la conversa– i que, al mateix temps, es converteix en una crítica de l'observació impostora: “El jo no apareix en la poesia actual (post)moderna,/ sinó també en la falsa projecció del jo,/ caricatura,/(…)”. A partir d'aquests

dilemes personals, el llibre s'obre als camps imaginaris i reals. Ens parla del pas del temps i dels miralls de la naturalesa. De tant en tant ens regala una reflexió sobre l'idioma o sobre la història. Vaig seguir amb plaer les seves aventures, les seves vacil·lacions i el seu aire de seguretat, i vaig tornar a la pàgina divuitena. A aquest bell poema, al capvespre de comiat del cementiri de Balzain, una vegada i una altra. Aquest poema, només ell, justificaria escrivint un llibre, una vida sencera.