Judici de Burgos, 1970. Setze acusats.

40 anys! Han passat molt ràpid. Em poso a pensar per què érem nosaltres en aquell procés i per què avui la gent està barallant, i crec que les raons són les mateixes. Euskal Herria estava aixafada, i més que calcigada, en el camí de la seva dissolució definitiva. Ens aixequem contra ell. Volíem detenir la dissolució de la nostra nació. Ho feien després de la guerra, volent acabar amb el nostre país.Érem setze persones imputades, però no érem més que un exemple, podríem ser cinc-cents! El poble era allí. Va ser la resurrecció de la lluita popular, de la lluita nacional. Els discursos que allí vam fer es mostren clarament. Itziar [Aizpurua] va defensar el basc, Jokin [Gorostidi] la lluita obrera, López Irasuegi va dir que era un presoner de guerra, com Enrike Gesalaga. Mario Onaindia es va enfrontar al tribunal cantant Eusko gudariak, no Internazionala, o Gora eta gora Euzkadi… Un enfrontament total!

Heu organitzat les vostres intervencions.

Sí. Des que ens van detenir fins al judici, van passar vint mesos. Durant aquest temps, les coses van canviar més d'una vegada.Aviat ens vam adonar que es preparava un gran macrojudici, no per a un judici, sinó per a ser assenyat, contra la resistència. I en aquella època érem nosaltres la resistència. El PNB no tenia iniciativa.

Com van plantejar el judici?

Alguns dels advocats de l'acusació volien fer costat a la defensa jurídica, que ha demanat l'extradició. “Vostè ha fet això i allò, en uns dies, en un lloc com aquest. Portava una pistola…”. Aquest tipus de coses. Nosaltres renunciem a aquest camí. Ho hauríem volgut d'una altra manera. Volíem advocats euskaldunes, però no volíem silenciar la lluita dels pobles de l'Estat espanyol i, per tant, també prenem advocats d'altres nacions de la península, dient que no estàvem en contra del poble espanyol, sinó en contra de l'estat. A mi em va torturar Creix, el cap de la policia de Bilbao. El català, el torturador franquista, quin mal! Va trencar el banc colpejant-me! Jo no estava contra Catalunya, sinó contra aquell torturador. Quan preparem el judici, decidim desenvolupar diferents defenses, amb la finalitat de visibilitzar els diferents aspectes de l'opressió a través de preguntes i respostes. D'aquesta manera, les preguntes dels advocats serien el mitjà de dir al món el que nosaltres volíem dir. I com al món, a Euskal Herria i a Espanya. A mi, per exemple, quan em van preguntar: “Per què portaves la pistola?”. Jo vaig respondre “per a protegir-me contra la policia espanyola”. Estava en la defensa de la nació basca. Ells portaven la pistola per a defensar a la nació espanyola. És a dir, no era un capritx, a mi mai m'havia agradat la pistola, però estava decidida: “Lluitarem, com podem, contra aquest estat que vol desfer Euskal Herria per tots els mitjans possibles”.

“Tots els camins”.

Sí. I tots estàvem d'acord, setze anys. En aquell moment tots érem un en defensa de la nació basca. Avui dia estem buscant altres vies polítiques, però l'Estat –el mateix estat que llavors–, malgrat haver canviat la forma d'opressió, està negant la nació basca i, si és possible, destruint la seva existència. Avui es diu: “No necessitem a ETA”, i és veritat. la lluita armada no pot aconseguir moltes coses. Mai ha pogut fer-ho. Nosaltres també ho sabíem. Mai pensem que ETA tingués la força suficient per a prendre el poder. Érem la resistència, no teníem forces per a apoderar-nos del poder. Avui, no obstant això, cal construir la nació. La lluita d'aquests quaranta i tants anys ha aconseguit parar la dinàmica de l'Estat, la de la dissolució de la nació basca.

Qui ha de construir la nació, com?

Per a
això es necessita un poble. Una minoria no pot construir poble. Una minoria paralitzarà la intenció de l'Estat, però res més. Amb el temps, i amb la lluita de tots (lluita armada, sindicats, moviment de masses i tots els altres) hem paralitzat la pretensió devastadora de l'Estat. Però ara hem de construir el poble, i si no construïm el poble no hem fet res. M'has preguntat qui i com construir el país. Nosaltres, d'una banda, i les ajudes internacionals, per un altre. Necessitem suport internacional per a construir la nació basca. La lluita armada no té res a fer aquí, no pot aconseguir res.

Lluita armada, es va acabar, diu vostè...

Un intel·lectual de reconegut prestigi internacional em va dir una vegada: "Si la lluita armada perjudica l'Estat, és útil, sigui a Euskal Herria o a Cuba. Però, de sobte, si l'Estat arriba a utilitzar la lluita armada en defensa dels interessos, cal pensar dues vegades!”. En això estic.

Tanmateix, en construir-se, cadascú segueix el seu camí, sense poder acumular la força.

La dispersió va començar des que ens van tancar. Vaig estar a Alacant vint-i-sis mesos en una cel·la. Els altres, per aquí i per allà. Sortim de la presó amb la llei d'amnistia i la majoria continuem lluitant, d'una forma o una altra… També vam ser abertzales i independentistes en el futur, la majoria, a favor de l'autodeterminació, Euskal Herria, i tots els pobles, lluitant pel dret a decidir el seu futur. No obstant això, alguns es van fer espanyols, van abandonar la pretensió de la nació basca. Mario Onaindia, Teo Uriarte, Xabier Markiegi... No s'oposaven, simplement, als principis que proclamem a Burgos, no, van arribar a negar l'existència mateixa de la nació basca. Per què es van comportar així? Mario, abans, durant i després de Burgos, va ser abertzale, va lluitar per la independència d'Euskal Herria, va fer valer tot tipus de lluites, com tots nosaltres. Després de Burgos, també va impulsar la dinàmica polític-militar. Un dia, pel que sembla, faria alguna reflexió i va decidir que no era nacionalista basc: "Jo no soc abertzale, jo soc espanyol. Es va acabar”. Es va decidir.

Vostè era el més jove dels acusats.

Sí, i el major Jon Etxabe, abat. Crec. Tenia 19 anys quan vaig caure, en Artekale, en la part vella de Bilbao. Quan va començar el judici, tenia 21 anys.

Ha esmentat alguna vegada les tortures post-detenció.

En aquella època es feien enormes tortures. La policia no tenia cap problema per a deixar petjades. No podíem comunicar la tortura fora de casa. Al carrer se sentien els grans. “Han matat a un patriota, ha aparegut en la Ria de Bilbao”. La policia emprava aquestes xafarderies per a treure'ns de la comissaria i espantar-nos. A mi, per exemple, em van treure tres vegades, em van disparar i em van tirar al camp…

Què diu vostè dels advocats? Jose Antonio Etxebarrieta, Juan Maria Bandres, Migel Castells…

Cadascun tenia el seu advocat. Per descomptat, José Antonio Etxebarrieta era germà de Txabi, i també vam voler utilitzar-ho políticament. Jo tenia un advocat català, molt bo, revolucionari, sole Barberá. Era comunista. Crec que va estar en la presó durant o després de la guerra. Quan vam trencar el judici, quan Mario va començar a cantar Eusko gudariak, i el que se sent en els discos, record que Sole Barbera va plorar, emocionat. No l'havia vist des de llavors. Ens van impedir tenir contacte amb advocats i després em van enviar a Alacant. Durant la preparació del judici vam haver de xerrar diverses vegades i vaig sentir gran afecte per ell. També ell em va ensenyar molt. Jo era un nen de 21 anys que em va ensenyar a explicar les coses. Jose Antonio Etxebarrieta, per part seva, era el nostre millor amic. Etxebarrieta i nosaltres, els processaments, preparem el judici perquè fos polític. Nosaltres mateixos dirigim l'estratègia del judici, quines preguntes, com respondre i altres. No ho dubtis.

Quina va ser aquella estratègia?

Vam anar a trencar el judici, però no volíem trencar-lo des del principi, perquè si es trenqués no podíem donar explicacions. Van començar per l'alfabet i vaig ser jo el primer a declarar-lo. Els militars pensaven que em llançaria a plens pulmons, però no era així. Vaig contestar al fiscal que no tot, sense dir-li que no el coneixia, perquè en cas contrari m'haguessin impedit parlar. Quan va arribar el torn de l'advocat vaig tenir l'oportunitat de pronunciar el meu discurs, que va consistir en una hora d'exposició. Em va seguir Itziar Aizpurua. Va fer una explicació magistral, la del basc i la cultura basca… Els militars van continuar per l'alfabet durant una estona, fins que es van adonar de la nostra intenció. Llavors van canviar l'ordre. Segons la nostra estratègia, Uriarte havia de trencar el judici, era l'últim en la llista i així estava preparat. Però els jutges van canviar l'ordre i li va tocar a Mario. Havia de dir que era un presoner de guerra, que no coneixia al tribunal, i Visca Euskadi Askatuta! era el moment de cridar, d'incorporar-se i de posar-se a cantar. Així va succeir, i els setzens es van llançar a treure'ls, a empentes i a cops.

Què és el gran judici de Burgos després de 40 anys?

Diria que vam fer una lluita que va tenir un ressò a nivell internacional. Aquest judici, per part seva, va ser un element important en la nostra història. En la història de la lluita d'Euskal Herria es troba Burgos aurre i Burgos sostreu. A Burgos va florir una nova resistència, una espècie de resurrecció del poble que volien destruir, de la nació basca. A Burgos érem setze amics, però podíem haver estat mig milió! Burgos va portar la maduresa de la resistència, fins que de nou es va trencar la dinàmica de l'Estat. Així hem seguit.

Vostè situa a Burgos en la lluita contra la violència de l'Estat.

A
Burgos, van ser jutjats diversos militants i col·laboradors a favor de la lluita armada, però, sobretot, van jutjar als resistents a la lluita de l'Estat contra la desintegració d'Euskal Herria. Burgos va suposar el despertar, va ser el punt àlgid de la dinàmica que venia des de 1959: el poble, el basc, les ikastoles, la universitat, el moviment obrer… L'Estat va voler trencar totes aquestes vies de lluita. A Burgos, ens enfrontem a l'Estat i vam dir que havíem seguit per aquest camí. Per això es va trencar el judici cantant als Eusko gudaris, no uns altres...