Vam néixer, vam créixer i vius a Cuba, però vas estar a Guernica el 26 d'abril de 1937, sota una pluja de bombes...

T'ho explicaré, encara que només sigui una part, perquè ho he comptat en el llibre que escric. Els meus pares, els meus pares, els meus dos germans i tots vam ser a Espanya en 1932. Ens en vam anar a Galícia, a la Corunya, on el meu pare havia nascut. Era un ferrer, un treball dur! Allò li va fotre. Treballava molt, molt important en aquella època. Deslligava molts nusos! Però, ja sap, la forja i el martell no són amics fàcils, sinó molt violents. Els metges, afeblits per la seva salut, li havien promès un país més fred. Primer vam ser als Estats Units. Passem allí quatre anys. Des d'allí, a un petit poble de la Corunya, on era el seu avi, òbviament, i abans de tornar a Cuba, el pare també va voler veure a la seva família i al seu país, visitar-li. I així arribem a Guernica en 1935. Jo era el més petit de la casa, tenia 10 anys. Aquesta és la nostra història fins llavors. Després es va produir un bombardeig i ja està.

Per tant, teníeu una família gernikarra a favor del vostre pare.

Sí, però permeti'm que li digui una altra part del llibre que he escrit. Ja havíem vist les cares a Guernica, abans d'aquell dia de la bomba. Durant aquells dos anys vam tenir gana i fred. Nosaltres érem cubans, aquí tenim un clima tropical, tenim pa calent tots els dies, i allí (tant a Galícia com a Guernica), el fred se'ns ficava fins als ossos. I també passem molt fam. Record que una vegada vam menjar carn. Una vegada! Menjàvem barbantzus i pa. Li diré més, i és cert: el meu pare es dirigia a la muntanya, als camps pròxims, a la recerca d'herba, per a donar-li una mica de gust a aquesta espècie de sopa que feia la seva mare. Vaig pensar per a enganyar-nos. No era gens fàcil! Vostè sap com és aquest aquí: “No és fàcil!”, però en aquell temps, a Guernica tampoc era fàcil! Sent petit, era jo l'únic que es ficava al llit a la nit, ficat en l'estómac. I no sempre! Els nostres pares, i els meus germans, entraven en el llit completament buits. I no pensis que la família cubana ens ajudi. Vull dir que aquell costat estava bloquejat, aquella parteix nord d'Espanya. Era la guerra. I el 26 d'abril de 1937 els avions alemanys van llançar bombes. Aquell dia van caure les bombes, però ja abans havien sonat moltes vegades a l'alarma i tots els dies anàvem al refugi que ens corresponia. Estava prop de la casa, uns carrers més enllà.

El bombardeig...

El bombardeig? Record que era un dia de fira. No cregui vostè que era una cosa tremenda. La situació era delicada. Sempre apareixia algun vilatà que portés l'animal de la casa i el canviés amb un altre, o el vengués, o el que fora. Quan va sonar l'alarma, ens dirigim al refugi, corrent. Aquell dia, efectivament, havíem entrat en el refugi en el moment en què les bombes queien. I al nostre costat, els pagesos que estaven en la plaça. Crec que en aquells refugis cabíem 600 persones, però en aquell dia haguéssim estat més de mil. Ja he dit que era dia de mercat, i els vilatans de la zona corrien desprevinguts. Durant tres dies vam romandre tancats en el meu pensament.

Tres dies de refugi?

En
el refugi, sí, però aquell dia, el 26, sortim a veure què passava fora. I era ella, aquella, la que calia veure! Tot estava trencat. No he vist gens semblant en tota la meva vida! La gent cridava, uns plorava, uns altres s'agarraven, s'abraçaven. Buscant als seus fills, buscant als seus parents, preguntant on estaven els seus pares, cridant tots... Què era allò? Morts a dreta i esquerra, de totes les edats, animals morts, cossos aquí i allà, tot el que el ferit voldria, foc... Tinc aquests records, no era gens agradable per a un nen de 10 anys. Encara sort que la meva mare estava al meu costat. M'abraçava, volia protegir-me. El meu germà, per part seva, no es va anar aquell dia a treballar i per això va sortir il·lès, perquè la impremta en la qual treballaven les bombes va ser estripada i no va sobreviure a ningú. Jo no tinc paraules per a explicar-ho, la qual cosa vaig veure allí, la qual cosa estic veient allí ara mateix… Mai ho oblidaré, tinc el menor detall en el moment i, una vegada, ja no m'oblidaré. Vaig caminar d'un costat per a un altre després del bombardeig de Guernica, i tot estava trencat, destrossat. Només es van lliurar la casa de juntes, l'església de Santa María i la fàbrica d'armes.

Eres un nen de 10 anys.

I he conservat els records d'un nen de 10 anys, però la meva mare i els meus germans tenien més. Per desgràcia, estan morts. La meva mare comptava moltes coses. Deia que quan va anar a veure a la família del seu pare, ells no parlaven més que en basc, i li deien “maqueta” a la seva mare, i només entenia aquesta paraula. No els va agradar que una de les seves cases es casés amb la gallega. Però aviat els va semblar que ens estimaven com a casa, que ens estimaven. Després de tot, era gent de bon cor. Això és el que deia la nostra mare. En un periòdic d'aquí la meva mare m'ha contat que vivim al carrer Asil Alçada, número 19. Et llegiré el que va dir la meva mare fa temps al periòdic Joventut Rebel d'aquí: “Abans que esclatés la guerra vam veure que els jesuïtes s'estaven movent. Van començar a unir coses d'or i plata per a fondre a Sant Ignasi de Loyola, aparentment, encara que en realitat s'estaven fonent per a Franco. Però l'abat Eusebio Arronategi i el rector de l'església de Santa María, Domingo Iturraran, es van oposar...”. També comptava les seves germanes de Guernica, en la mateixa revista. “Guernica estava amenaçada, com molts pobles. S'havia iniciat la construcció de cinc refugis, però quan els atacants es van posar en marxa encara no havien conclòs. Només un, deien, era de ciment. Els altres estaven fets de troncs de pi. Quan els alemanys van llançar les seves bombes, el pi es va incendiar i la gent que estava oculta en el seu interior va morir en el lloc. Era dilluns, dia de mercat, com he dit, i estàvem a casa quan va sonar l'alarma. Això significava una agressió a l'aire. Vam ser al pòrtic, que era el tercer refugi. Al carrer central hi havia un altre, segons es deia, al carrer de Don Tello. Això va trencar per complet els atacs. La gent que era allí va morir aquí”. La germana deia que el refugi en el qual ens havíem desplaçat estava replet de gent, més de 700 persones, mentre que l'aigua estava fins als turmells. Fora, havien posat sacs de sorra, sorra seca, i quan esclataven les bombes, la sorra entrava dins del refugi. Quan no ens ofeguem! No hi havia oxigen per a tots. El general Queipo de Pla va dir que Guernica l'anava a trencar tot i els de Guernica es van preparar com van poder. Després del bombardeig, res més que calçat, ens dirigim a Busturia per la muntanya, i en el camí ens van metrallar els soldats franquistes. Allí ens van donar espardenyes, roba… Tot estava brut i teníem por en l'aire! Ho explicava la seva germana, i jo mateix em recordo d'alguna cosa.

El record sempre és aquí, no es pot apartar…

Sí. N'hi ha prou que aparegui en la televisió Iraq, l'Afganistan o el lloc que sigui per a recordar a aquell de Guernica. Jo ho vaig dir una vegada i el periodista el va posar en el periòdic: “Veig Guernica totes les nits en la tele de casa”. Veig a la gent corrent d'aquí cap allà, corrent, i sense voler-ho em poso en la seva pell. En el llibre que escric també afirmo que, en tornar a Cuba, durant vint anys consecutius, la nostra família va viure embogida cada vegada que sonava la sirena, o quan sonaven les campanes, o quan se sentia el soroll de l'alarma. No és fàcil! S'ha escrit molt de sobre el de Guernica…

És també el tema del teu llibre.

Sí, per descomptat! Jo dic que allò va ser un assaig, dissenyat per la cúpula alemanya. Van enviar a la Legió Còndor. Volien veure com es bombardejava Guernica i com reaccionava la gent civil. Va ser un experiment nazi per a veure la resposta de dones, homes i nens! La Legió Còndor tenia el seu campament a Vitòria-Gasteiz. Allí tenien avions de nova generació que havien de provar abans que esclatés la Segona Guerra Mundial, a les portes d'aquella gran guerra. El de Guernica va ser un crim de guerra, no té un altre nom! La gent no podia protegir-se. He llegit aquí i allà que un general feixista va dir: “Llançarem bombons als joves de Guernica”. Cal dir-li-ho! El general havia d'estar malalt. El periodista americà Herbert Matthews va qualificar el bombardeig de Guernica com un prototip del “bombardeig totalitari”, i segons el professor Ludger Pixis –coneixerà a l'historiador, vicerector de la Universitat del País Basc–, Guernica va ser el banc d'assajos de les estratègies de l'exèrcit nazi, de les seves tecnologies, dels seus avions, de les seves bombes”. Llavors no hi ha dubte. Hitler va utilitzar l'assalt per a això, per a veure com funcionava la gran maquinària militar que després anava a utilitzar, per a preparar la guerra.