Com més tard farien tots els anys, aquell estiu el van portar dels campaments de Tinduf per primera vegada. Un dia, els nens d'aquí van decidir fer una excursió amb bicicleta, però no se'ls va ocórrer ni imaginar-se si la nena sabria caminar. No obstant això, ell no havia fet cap al·lusió a tal cosa, i quan tots van sortir del garatge, ell va tancar la porta i va romandre algun temps en el seu interior. Per fi, va sortir de l'habitació, estripant-se el cos, però sobre la bicicleta... Els amics es van adonar aquell dia del caràcter silenciós i ferm del sahrauí.El llibre de memòries d'Ibarretxe es titula

Geroa gurea dona, però no crec que tingui constància d'aquesta anècdota, encara que l'hagi comptat ell. Un dia ens presentem amb dos escriptors espanyols i un parlamentari del PNB per a demanar-li un bibliobus per al Sàhara –vehicle–. Els escriptors, desesperats després de tocar diverses baldes –el Ministeri de Cultura i Exteriors, l'Institut Cervantes...–, van sortir sorpresos que el bibliobus que transportaria els llibres en castellà fos dirigit pel Govern Basc una hora després d'una intensa conversa.Tot

això m'ha recordat la infàmia del Govern marroquí en Aaiún, i alhora m'ha recordat al que era Mohamed Xukri. L'escriptor marroquí en el seu llibre Mil veus i una més deia: “En Rîf vivíem d'una fam terrible: va morir molta gent. Alguns dels meus veïns, que no podien menjar, es van immolar a la seva casa, tancant portes i finestres per dins. Quan alguna vegada va aconseguir entrar, ja havien mort.

El meu pare va matar al meu germà, que plorava dia i nit, no tenia res a donar-li i, desconsolat, li va agarrar pel coll durant una estona de ràbia... Ho va fer bé, perquè va morir al cap de dos dies. Des de llavors vaig odiar al meu pare”. Perquè em sembla que el Govern del Marroc, amb la desídia d'Espanya i la riquesa del Sàhara, vol immolar d'alguna manera a la població marroquina. L'escriptora

Amin Maalouf acaba de dir que el món àrab no té res a oferir avui dia per la confusa situació en la qual es troba. Entenc –jo també he sentit això diverses vegades respecte a nosaltres–, però no estic d'acord. I per a adonar-se d'això no tenim més que llegir l'obra de Mohamed Xukri. Malgrat la deplorable atmosfera sociopolítica, per primera vegada podrem llegir la seva Fogassa buida en basca, però no de qualsevol manera, ja que Arantzazu Royo ens ha traduït directament de l'àrab al basc en l'editorial Igela (en l'últim número de la revista Erlea també ens han aparegut diversos comptes sobre l'escriptor a través d'Iturralde i Elustondo).A pesar que el seu llibre, que té

molt d'autobiogràfic, va ser censurat al Marroc, Xukri afirmava que en aquest país existia més llibertat que a Algèria, l'Iraq o Egipte –i l'integrisme estava més controlat, ja que en cas contrari l'havien assassinat fa temps–; i el llibre es va publicar en castellà amb el preàmbul de Juan Goytisolo, i traduït a l'anglès i al francès.

Record que l'ex lehendakari Ibarretxe ens va ensenyar el seu anell negre, i com ens va dir que era un regal de les nenes sahrauís, i que li recordava en reunions internacionals, sigui quin fos el tema, la necessitat de portar a col·lació el tema del Sàhara que se li ha negat fins ara (estaran en el llibre els que va dir sobre González? ). I, a més, no podem deixar de costat la reunió que hem de celebrar en breu amb l'actual Govern, perquè volem enviar un bibliobus més petit. I em pregunto qui ens agafarà, si descobrirem les restes de l'anell negre, a qui pertany el futur.