Quin poble més rar! Vivien tots desordenats: quatre dir avui i cap matí. Amb capell de nit als peus i mitjons es ficaven al llit en el casc. No sols

l'home, sinó també el cel i la terra estaven barrejats. En aquell poble, la pela de nou ocultava la cirera. I, no obstant això, un bufo tebi del sud de la tarda els retornava a tots: als homes, les dones, els porcs, els porcs a l'habitació i les gallines en la cuina.

“Aquell poble equivocat, aquell”, va recordar al seu vell avi.

REPUBLICANS MONÀRQUICS. L'altura era baixa i l'altura màxima. Vestíbul, cabina. Un graner, un soterrani... En aquell curiós poble tenien un govern socialista: vermell, del partit dels treballadors, del Partit Socialista Unificat i Unitari per al Poble Pla i el Treballador.

L'Excm. Sr. President era el gran mestre de totes les singularitats. Entre totes les joies era la més curiosa. I si tenia bones relacions amb ningú, el president socialista, amb el rei tradicionalista Don Capó Bonbon i Horkonpon... Si el rei volia una donzella per al sopar, el president la portaria embolicada en un ram de flors de cel·lofana. Si volia al noi, el mateix. Perquè, com altres vegades, en això estaven molt avançats aquells socialistes.

Però també en aquella estranya població, on els gossos estaven descalços i els gats descalços.
Quan el poble va demanar que les campanes dels campanars romanguessin callades i silencioses durant la nit, el rei de Bonbon i d'Horbas no havia signat cap ordre per a això: “Perquè el rector no s'adormiria tranquil”. Quan els sindicats van voler reduir els impostos dels treballadors, el rei nassarita no va escriure un decret: “Perquè els amos dels bancs no s'anirien a dormir tranquils”. Quan el Govern va fer la llei per a ajudar al Tercer Món, el rei marcit no va consentir la llei: “Perquè aquest Tercer Món, per una vegada, havia d'aprendre a utilitzar les seves forces”. EN ELS

PANTALONS NEGRES… I així, no obstant això, als amants de la monarquia i el socialisme els va ser molt bé aquell matrimoni polític i ideològic durant anys. Tothom sortia victoriós, ajudant-se mútuament en els seus veritables assumptes. El poble caminava perdut. Això sí. Però això no tenia gran importància, deien.Un
estiu sec, la crisi es va fer i les coses es van complicar per complet. La protesta popular no es va demorar molt... els socialistes van cridar a la vaga general.
Només alguns d'ells. Els sindicats. Perquè el govern va continuar dient que en aquella república monàrquica no calia protestar... això només serviria a l'enemic etern, i no al poble. Però es va fer la vaga.
L'ànim de la República Monàrquica no va variar molt: va prosseguir el rei les seves excentricitats, el president va continuar en les seves, i el poble, sense trobar la brúixola del Nord.El vell
avi va comptar al seu nebot que aquell rei, amb l'ajuda del president, havia posat de moda la ximpleria d'apedaçar en pantalons negres amb fil blanc. “Allò era un disbarat”, deia l'avi. I va continuar en un murmuri: “Però, sigui socialista o idiota, el govern sempre és de cara barata i el rei sempre és un gran petó”.