Luz Amparo, dokumentaleko protagonista batEuskal Herria Helmuga
Policarpo Fernández va rodar en 1960 els barris de barraques dels voltants de Bilbao en un curtmetratge titulat Bilbao ignorat. La directora Patrizia Muñoz va veure la necessitat de recuperar aquelles imatges de força major per a donar-li un ús útil: repensar la migració de l'època i de l'actualitat. Així neix Euskal Herria Bidean (2009), un documental de 22 minuts i mig. Muñoz ha dibuixat dues temporades: d'una banda, les dels anys 1950-60. Era gent que havia arribat a treballar en la indústria, sobretot des dels territoris de l'Estat espanyol. D'altra banda, se centra en la immigració dels últims anys, immigrants que s'han acostat a tothom per a exercir professions diverses. “Els temps i les persones són diferents, però la impressió que m'ha quedat és que les vivències són semblants. Per exemple, van haver de construir barraques en la dècada dels 60, i avui dia l'habitatge continua sent un dels principals problemes, ja que moltes persones viuen amuntegades en un mateix pis. En definitiva, encara que els contextos siguin diferents, les persones i les èpoques, deixar enrere el teu territori i la teva família genera moltes vegades experiències semblants”, explica el director.
Per a parlar de cada època, Muñoz ha triat a un entrevistat, un local, un altre immigrant: El sindicalista i exdiputat Periko Solabarria ha recordat la dècada dels 60 i ha subratllat la col·laboració i la solidaritat que va sorgir entre els immigrants i els vilatans per a tirar endavant en aquells moments tan durs. Per part seva, la colombiana Luz Amparo Pimiento parla de la situació actual: de les raons que tenen els immigrants per a abandonar els seus països d'origen, de la tendència dels governs a crear amb ells guetos sovint, de les precàries condicions de les dones immigrants, de les possibilitats i motius d'arrelament al País Basc… Pebrot és la responsable de l'alberg Posada de les Abraçades de Bilbao, on es reuneixen i secunden.
Entre altres coses, l'objectiu de Patrizia Muñoz ha estat recuperar la història que ens pertany, “perquè moltes vegades ens ha costat endinsar-nos d'on venim”, i el documental és un homenatge a tota aquesta gent que ve de fora. Es tracta de reflexionar sobre la situació de les persones immigrants d'avui dia, que seran pares de les noves generacions, ja que la migració és un fenomen que es donarà i es donarà de manera contínua. Però, sobretot, la pel·lícula pretén ser un instrument de reflexió i debat: “És a dir, el documental no és un treball fet com a tal, sinó una eina per a pensar en això”. I en aquest sentit, ha de servir als nadius per a reflexionar i adonar-se que en el món no sols som blancs i europeus, sinó també als immigrants, “perquè sàpiguen que alguns de nosaltres som fills d'immigrants i que aquesta història és nostra”.
Aportacions i maldecaps
En el
documental Periko Solabarria hi ha paraules d'admiració i d'agraïment per als immigrants dels 50-60, “perquè ha estat una gent que ha fet una gran aportació a aquest país. Ha estat gent molt generosa, molt útil, lluitadora i amiga. Ens han enriquit moltíssim i continuaran enriquint-nos”. Luz Amparo Pimiento ha subratllat en la pel·lícula que aquesta aportació, que es fa en totes dues direccions, és important perquè cal construir-la de manera conjunta. Però no tot és color d'or: la convivència no sempre és fàcil, entre grups tan dispars geogràficament i socialment, “i hi ha experiències dolentes, per descomptat”, ha reconegut el colombià. Sovint, l'immigrant també li porta dolor i desconsol, perquè deixar enrere la seva terra natal, la seva família i la seva vida anterior és difícil, i això és el que creu que cal entendre, segons Pebrot. Si arriben desemparats, sense xarxes socials, potser no ho construeixen, no respectaran la nova societat, i poden sorgir problemes. La detecció d'aquestes situacions li sembla fonamental.El
missatge del documental, no obstant això, és optimista i sorgeixen dubtes al director: “En un documental d'aquest tipus, donada la seva durada i estructura, vull que el missatge que es transmet sigui positiu, perquè a més és clar que les persones immigrants aporten, però també és cert que el fenomen és molt més complex en la vida quotidiana. En aquest sentit, el treball té límits, no és una anàlisi exhaustiva, i ha de ser una oportunitat per a un debat més íntim. Al cap i a la fi, és un grup molt heterogeni el de les persones immigrants, i les experiències també són variades, perquè la migració actual és un procés
global”. Nosaltres mateixos, segons Muñoz, tenim una percepció molt diferent en funció de l'origen dels immigrants, i aquesta és l'acolliment que els fem. “Vivim junts, però no sé en quina mesura ens toquem, ja que, encara que estem units, cadascun està en el seu món, amb freqüència hi ha parets invisibles”. I la convivència és el camí? “No ho sé, però almenys coneixerem més a l'altra. Ens entendrem millor, o potser no, però tindrem més informació sobre ell, sabrem que existeix, que viu en el nostre barri, i comprendrem que l'immigrant no és sol el que veiem en la televisió, només un número”.
Situació local
En
un any, el documental ha tingut un moviment important. Han estat en molts pobles al llarg d'Euskal Herria i s'han produït debats molt interessants. En el terreny, cada poble i cada comarca ha portat el seu col·loqui a experiències amb immigrants, segons ens ha explicat Patrizia Muñoz, i ha estat palpable la quantitat d'experiències que ha rebut. Que la pena, el documental i els diàlegs no han atret als immigrants tant com volen, perquè és fonamental escoltar també la seva opinió.Per exemple, la reflexió sobre el futur de la colombiana
Luz Amparo Pimiento: “Crec que en el futur la funció de la immigració serà molt productiva i gran, perquè estem disposats a aportar, i nosaltres aportem bastant, no sols el treball, no sols les mans i el cos de treball, sinó una cultura, els valors, el desig d'unir, el desig de veure el que hi ha aquí i de descobrir el que jo puc aportar i el que puc aportar, de construir en aquesta nova societat. La voluntat de construir ja no és poca, ens porta moltes experiències vitals, passos difícils, duros per a la societat, però també enriquidors”.