Han passat sis dies des que Andu Lertxundi guanyés el Premi Nacional de Literatura d'Espanya pel seu assaig Eskarmentuaren paperak. Sis dies, i encara no he sentit parlar que el nostre cànon literari s'hagi decidit una vegada més a Madrid. Potser perquè fa molt temps que Andu Lertxundi estava en el nostre cànon. Si fins ara la seva ombra fora d'aquí ha estat més feble del que mereix, per descomptat, no ha estat per la falta d'estima del lector basc. Si a penes ho coneixien a Madrid, faltaven els castellanoparlants. Potser la nova recompensa els llevi la somnolència dels seus ulls. Després de 40 anys dedicat a la literatura, és d'imaginar el maliciós somriure d'Andu en estrènyer diverses mans aquests dies.El

fet que sigui un assaig dona peu a donar a conèixer el treball de l'oriotarra en l'exterior. El novel·lista Lertxundi té més seguidors entre nosaltres que l'assagista Lertxundi. Quants lectors havia tingut Eskarmentuaren paperak abans que es divulgués la notícia del premi? Tal vegada un o diversos més a partir d'ara. Els nostres altaveus sovint estan plens de roncs. Necessitem l'opinió d'estranys per a saber la mesura del nostre valor.de

vegada en quan ens sobresaltem amb l'escàs nombre de lectors bascos. També hi ha notícies que venen a desmentir els nostres espantos. Heus aquí, per exemple, una iniciativa perquè els llibres que reben reconeixement en el mercat internacional s'editin simultàniament en basc; les editorials Alberdania i Erein han posat en marxa conjuntament el projecte Batera.Tenim

molts anys escoltant el poc que és l'acolliment que el lector basc dona a les traduccions d'obres. Aquesta resposta aparentment inadequada no ha fet que la iniciativa de domesticar les obres de l'exterior s'hagi desbordat. El departament de Literatura Universal que EIZIE duu a terme amb les editorials Elkar i Alberdania està duent a terme la posada en marxa d'una biblioteca bàsica a l'estranger. Cadascun d'ells està impulsant pel seu compte les traduccions. No és per a oblidar el treball continu d'Igela, o el que fa Txalaparta amb una continuïtat menor.Els

cànons internacionals són, en la majoria dels casos, obres benèfiques, tant d'abans com d'ara, i testades per lectors de tot el món.El

segell Denonartean va ser creat el mes de juny passat per l'editorial navarresa Cénlit. Tant en una com en l'altra, ens volen donar la volta a les noves i reeixides obres de l'exterior. Fa molt temps que en

la nostra indústria editorial es feien apostes a cegues. Aquestes editorials no es llançarien a la piscina sense saber si hi havia aigua a l'interior. Existeix, per tant, un nou tipus de lector, fins ara únic, que reuneix les condicions per a assimilar aquest tipus de traduccions: competència lingüística i falta de prejudicis.Per a la

felicitat de la literatura basca i de la cultura basca, les traduccions tindran el seu lloc, finalment, entre nosaltres. De totes maneres, la feliç notícia tindrà el seu revers. Perquè els beneficis no seran tan bons per a la nostra creació literària.

Fins aquí competíem entre nosaltres. A partir d'aquí, haurem de repartir el pastís del nostre mercat ambulant amb els immigrants literaris. Els millors –Andu- tiraran endavant. La resta ens quedarem al marge. El lector basc s'escaparà a la(millor) obra(s) d'escriptors externs. Uns altres ompliran els seus somnis i els seus mesitas. La majoria dels escriptors bascos estarem a l'altura d'aquestes províncies que viuen en les mateixes ciutats i barris. Sense lectors, sense circuit i sense carícies d'una reputació senzilla però segura.

C’est la dv.