Fa quatre o cinc anys va començar a contar contes, després de retratar-se en l'ensenyament. Com és això?

Sent professor en Hazparne, el meu treball consistia a ensenyar basc i anglès. El principi va ser molt difícil, ja que almenys en basc no teníem programa. El programa era fer teatre. A poc a poc vam anar adquirint el costum de crear i donar teatre. I cal dir que donava una empenta enorme als nens. Es valoraven a si mateixos en basc, i això va ser molt positiu.
Quan vaig agafar el reardit, em va preguntar un pare, que és el narrador, si podia fer alguna cosa, que hi havia molta demanda i que es necessitava gent. Així vaig començar i em va agradar.

Ets autodidacta?

Vaig treballar una mica amb Koldo Ameztoi, després en diversos grups. També he estat en el sud, escoltant i comptant. Per exemple, en Getxo, on se celebra la Setmana del Nord. Allí he treballat amb els nens més grans i els he contat històries d'adults... En Iparralde els contes són per als txikis, no pensen que per als adults també hi ha alguna cosa a comptar, que hi ha històries increïbles. El bertsolarismo té més ombra, més fama, i apaga altres activitats, també el conte.

Què és el més difícil per a tu?

Treballar amb els més petits. Des del punt de vista psicològic no les conec massa, es mouen, mai saps on estan, fins i tot hi ha més dubtes per a triar els temes. No obstant això, ho faig i sempre s'aprèn alguna cosa. Veuré, pregunto on està la pregunta.

Hi ha de tot en el teu repertori: els contes populars, els autors més coneguts i els que tu has inventat.

Mai es pot dir que tot el conte és teu, sempre hi ha algú a qui agafar: el principi, aquesta referència...

També els escriuràs.

Així és. Tinc un amic que mai escriu contes, però jo he estat professor i això és el que necessito. Aquest és el meu error. Haig d'escriure la història perquè quedi ben definida, o perquè prengui de debò... Després, quan tinc la història, ocorre que es poden acumular fins a deu varietats d'aquesta història. A l'estiu, per exemple, he treballat amb adults, però per a nens no. Durant aquest temps, he oblidat una mica els contes infantils i he hagut d'escriure'ls de nou, de manera descurada i ràpida, si vols, en un chatarrón, però per escrit. Aquesta és la meva manera.

Però no les publiques.

No.En la revista Herria escric històries de tant en tant. Amb el sobrenom de Joanes Bordazar, toquem un grup de sis. Es tracta d'històries per a adults que tenen, sobretot, a Déu, a la gent i a la vida, i també a la moral. No m'agrada que ens traguem la moral sense més. Prefereixo donar-la a través d'un exemple, o a mode de conversa, prefereixo situar-me en algun lloc, en la cuina, a la casa dels vells...

Té bona memòria?

El nostre no és qüestió de memòria, s'assembla a la pel·lícula, una cosa et porta l'altra. Mai ho faig de memòria. Primer escric per a recordar-ho, com he dit abans, però després oblides la fórmula. Té vostè una pista i la segueix. Per exemple, coneixeràs bé el camí de la teva casa al treball, i tombat en el llit, amb els ulls tancats, pots refer-lo, arribes a un lloc, ja saps el que ve. En les històries ocorre el mateix.

Adaptes el diccionari, les expressions, el nivell de basc al lloc on has arribat, al públic que t'ha visitat, i moltes vegades en marxa, com he vist. Coneix bé el País Basc.

Mai es coneix bé. El Batua ajuda. En la costa, per exemple, no els importa un motlle o un altre. Però en Donapaleu o en Baigorri no li agraden massa. Allí donen més importància al llenguatge, al dialecte, a les seves expressions, i és cert que per a adaptar la història, per a sentir-la com la nostra, el llenguatge també ha de ser el nostre.
A la ciutat el basc és del carrer, ara, confús. Jo normalment tinc això, la qual cosa ens ha donat el batua, veig que aquesta mestización és bona, em sembla que tots ens enriquim. Però no tots són de la mateixa opinió, “perquè és unificat això és aliè, és espanyol”, et diran. Però, en veritat, cada vegada menys. El periodisme ajuda molt, la televisió, la ràdio... es crea hàbit i s'aprèn, especialment el vocabulari. Potser el verb és el que no entra.

També arregles històries segons l'edat.

Ja he fet la classificació
bastanta bé, però encara així es donen les sorpreses. A vegades ens demanen un tema, com la tardor, un recital intensiu, i així adaptem la llista. Però potser no entra una història, sigui el que sigui... És una sensació molt dolenta, molt dolorosa: fallar i en basc! M'ocorre fins i tot quan parlo en francès, però no em fa mal, m'és igual, ho considero part de l'ofici. Però en basc, oi-oi.

Què es fa en aquests casos?

Fer un volt i tallar l'acte. A vegades ho intentes, vols recuperar-les, però és inútil, és millor acabar. No és molt freqüent, no obstant això.

Fas als nens parteix del relat.

Ho faig en forma de teatre. Els faig preguntes o els dono petites frases. És molt bo per a impulsar i practicar el basc. Si un nen entra en el joc, els altres entren i parlar en basc és molt bo.

En
moltes ocasions treballa en escoles bilingües. Com veus als seus nens, el seu llenguatge?

Crec que hi ha prou, els pares i la majoria dels nens volen estudiar, però després l'horari és molt petit i no es practica fora de l'escola. No crec que estigui en bones condicions.
No prenem bons camins. Si es vol aprendre basc i utilitzar-ho, hauria de ser com en les ikastoles. Després diran que després de quatre anys no han après molt. I això de sempre, com a casa no parlen, diuen que cal organitzar això i l'un altre, que cal impulsar el basc fos. Els de les ikastoles també.
Però en les mediatecas, quan s'organitzen contacontes o altres activitats, la gent no es mou, o molt poc.

També utilitzes murals i altres elements: caragols reals, castanyes, blat...

Quan el nivell de llenguatge és molt baix, es necessiten dibuixos. Encara que no parlin, sempre entenen alguna cosa. En qualsevol cas, intentem fer els contes interactius.