“La vida és una pel·lícula que es recrea tots els dies”, hem subratllat en el teu llibre, entre altres coses.

Els que treballem en Baketik diem que la persona pot separar-se de si mateixa, allunyar-se de si mateixa i analitzar-se. És a dir, la persona pot experimentar la seva personalitat i veure la vida com una pel·lícula. Jo puc veure i analitzar el que he fet aquest matí, si ho he fet bé o malament, i si puc millorar-ho. Aquesta capacitat és una característica i una forma d'ésser humà. És més, aquesta capacitat ens permet ser també el guionista de la vida. Podem reconduir el pròxim capítol de la vida. En certa manera podem ser directors de les nostres vides.

Abans d'educar a la persona vas escriure dos llibres. Què són aquests llibres en la trajectòria de Baketik?

La primera d'elles, Ésser humà en
els conflictes, analitza la manera d'afrontar èticament els conflictes. Contrasta amb la lògica que s'ha establert en les decisions dels conflictes, no coincideix amb la metodologia utilitzada per a afrontar els conflictes. En la nostra opinió, el conflicte no es pot resoldre bé si la persona no es planteja la veracitat del conflicte que té amb si mateixa. És a dir, que el conflicte que té amb els altres també és un conflicte aconsegueixo mateix. El problema requereix un aclariment ètic: “Per què no tinc tota la veritat o en què té raó l'altre?”.

Per on comença a solucionar els problemes de la convivència?

D'aquesta
pregunta va sorgir el llibre Viure i conviure millor. Ofereix quatre aprenentatges bàsics. A ells els hem afegit altres quatre en el llibre Educar a ser persona. Els vuit aprenentatges estan dirigits a situar-los millor en la vida i a treballar millor la convivència.

En el llibre es treballen set aprenentatges per a arribar a l'essencial: l'aprenentatge de l'amor.

En
Baketik ens basem en els aprenentatges de l'experiència humana per a aclarir l'essencial per a la vida. Aquests aprenentatges són vuit experiències –organitzades en quatre, tres i una secció–. No obstant això, aquestes experiències depenen de les persones que comencem a treballar en el procés. És a dir, no cal aprendre res nou, hem d'aclarir l'experiència que hi ha en cada persona. Aquesta és la clau.

És a dir...

Els éssers humans, siguin bascos, xinesos o austríacs, tenim una experiència limitada. Som persones limitades, portem el límit de l'agraïment, vivim amb el límit d'escoltar la consciència o de la dignitat humana. Totes aquestes experiències estan dins de nosaltres, són de gran capacitat educativa i són elles les que han d'il·luminar la base de la vida.

L'espiritualitat
té cabuda en el llibre. L'espiritualitat no significa necessàriament religiositat.

D'una part: Un dels objectius que tenim en Baketik és ser comprensibles. Estem en Arantzazu, el centre de la personalitat de la religió, però la nostra personalitat es caracteritza per mirar tant als creients com als infidels. En segon lloc, hi ha una greu confusió entre religió i espiritualitat, per la qual cosa una part molt important de la societat ha deixat de costat l'espiritualitat, creu que l'espiritualitat no té res a veure amb la vida. Nosaltres, en canvi, diem que l'espiritualitat és una condició i un senyal d'identitat dels éssers humans. Una altra cosa és la fe religiosa, recolzada en l'espiritualitat, que va més enllà. L'ésser humà ha menyspreat la dimensió espiritual i això és dramàtic. Tanmateix, la recuperació de la dimensió espiritual està directament relacionada amb els reptes que tenim les persones. Els aprenentatges del llibre estan relacionats amb la naturalesa espiritual dels éssers humans, no tenen per què estar relacionats amb la religió.

Ha passat l'època de la religió?

No ho crec. Vivim temps de crisis greus, tant econòmiques com mediambientals, i de crisi existencial, psicològica o personal. En conseqüència, la societat treballa la “cerca”. Hi ha molts camins de cerca, i un d'ells és el camí religiós. Una altra cosa és si les religions responen clarament a les necessitats que la societat està buscant.

Com viu vostè la religió?

Jo als setze anys la vaig tallar per complet amb el món religiós i cristià, perquè em semblava una estupidesa. A la nostra generació ens van explicar la religió de manera pueril o infundada. Era molt difícil viure amb ell. Més tard, el record d'aquesta puerilitat queda en el teu interior. No obstant això, si un té la sort d'explicar la religió d'una manera renovada, amb maduresa, ja veu la religió d'una altra manera. Jo he tingut la sort de recobrar la fe cristiana, perquè m'he trobat amb persones per a rebre-la amb maduresa. Això m'ha ajudat a viure la religió d'una altra manera. La pràctica d'Arantzazu i Baketik contribueix a això.

“Els meus avis, que no havien anat a escola, van ser educats, tenien una sòlida formació humana. Com ho van aconseguir? Què farien ells entre nosaltres?”, ha escrit Xabier Etxaniz Erle en Argia. Què et suggereix?

Avui dia, el major canvi s'ha produït entorn dels aprenentatges essencials de l'ésser humà. En el nostre món existeixen infinites expectatives sobre la vida, la convivència i la felicitat. Aquestes expectatives ens condueixen a una total desorientació. Aquestes falses expectatives no existien en l'època dels nostres avis, hi havia coses millors i pitjors, però entre les bones no hi havia les falses expectatives actuals sobre la vida.

Avui dia, les paraules tenen moltes vegades un doble significat. La paraula compromís, per exemple.

Per a
distingir i aclarir bé el sentit de les paraules hi ha dues preguntes: Per on? I per a què? Vostè ha pres la paraula compromís. Una persona és un militant apassionat per una causa política o humana: Quina persona tan fèrtil! Estàs segura? Per què? Què vol aconseguir amb això? Cerca ajudar a altres persones o sentir-se bé? És a dir, si el compromís amb els altres és per a sentir-se bondadós, no és un compromís fèrtil i ininteresado. Una altra cosa és parlar de la gratuïtat, aquesta és la clau. I per a què? : Et dediques a ser una altra persona més autònoma o més dependent? Tenim un exemple de cooperació en el tercer món: per a què els ajudem? Perquè siguin independents o més dependents? Saber bé d'on i per a què necessita aclarir el compromís, requereix ser humil.

“Qui busqui la veritat ha de ser més humil que la pols”, deia Gandhi.

Perquè el punt de partida és reconèixer que no ets amo de la veritat. La definició d'humilitat és admirable: “La humilitat és el coneixement i l'acceptació dels propis límits”. Ser conscient d'això és ser humil i humil. La humilitat és una premissa vital per a anar a la recerca de la veritat.

Hi ha, no obstant això, una veritat terrenal: la veritat de la ciència. L'altre és religiós: la veritat que necessita fe.

La resposta és paradoxal. No hi ha una veritat que es pugui explicar com a definitiva. En la vida, no obstant això, has de triar per una veritat, per la cerca de la teva veritat. El mode de viure la religió o la fe té molt a veure amb l'acceptació d'aquesta paradoxa. Aquesta és el seu assentiment. No hi ha certesa sobre una veritat definida, però jo haig de creure per a poder continuar fent passos en la veracitat del meu camí. És més, fins i tot el que no creï en Déu, tria una veritat.

Les
set primeres parts del llibre tenen com a objectiu l'amor. Estimar, però en un sentit espiritual, no està de moda.

No obstant això, l'amor no té sentit espiritual, l'amor és espiritual. És espiritual o no ho és. No és material, té una dimensió espiritual, no és com altres característiques. L'amor és el més important de la vida, però no es diu per què. I convé dir-ho. La nostra tesi és que l'amor és el més important per a la vida perquè ajuda a superar l'angoixa de l'existència. L'angoixa de morir, l'angoixa del final i la transitorietat del nostre camí. L'experiència i la confiança de l'amor superen l'angoixa de l'existència. L'amor és la clau per a descobrir la por a l'existència i a la mort que portem a la nostra esquena.