Després de preguntar a Recep Tayyip Erdogan, Google et mostra la reprimenda de Davos, de 30 de gener de 2009: en una taula rodona en la qual estaven reunits els principals líders mundials, Shimon Peres crida a l'assassí i marxa. La història recordarà a Erdogan, Peres i Gaza, entrellaçats pels israelians durant aquestes setmanes. Però qui escolti amb atenció el vídeo de tres minuts i mig s'adonarà que la protesta d'Erdogan també tenia la seva segona essència: A Shimon Peres li van deixar parlar 25 minuts i a ell només 12. A les autoritats turques no se'ls tornarà a fer res d'això.
Jhon Feffer, director del Foreign
Policy In Focus, organisme nord-americà de recerques internacionals, acaba d'analitzar en un article molt
sucós la nova força dels turcs en la zona avançada de TomDispatch:
Stealth Superpower. How Turkey Is Chasing la Xina in Bid to Become the Next Big Thing, traduint al basc lliurement “Superpotència prudent. Com està Turquia intentant atrapar a la Xina perquè sigui el pròxim gegant”.
No és exagerat comparar-ho amb la Xina? Sens dubte, si ens fixem en el nombre d'habitants. Però Turquia ja és la 17a economia més gran del planeta, que en 2050, segons molts, estarà entre les deu més grans. Durant els anys que ha passat dins de l'OTAN ha desenvolupat un exèrcit de gran força i en breu una part important de l'energia que Europa consumirà passarà per Turquia.
Encara en la imaginació de la majoria dels europeus se'ns parla dels
“turcs” i se'ns mostra el dóner kebab, els basars per a turistes i els treballadors immigrants. Els türks són els que en el folklore basc fan de mal ull en les pastorals de Zuberoa, segurament un record de l'època imperial dels otomans. Però, al marge dels tòpics, amb 72 milions d'habitants, i en plena expansió, Turquia busca el seu lloc en el món actual.
Keffer ha destacat que, a més de la seva fortalesa econòmica i militar, Turquia té una posició favorable per a bastir ponts entre Europa, Orient Mitjà i Àsia Central, i entre musulmans, jueus i cristians. Amb el nou segle ha aconseguit que les canonades d'energia de Rússia i Àsia cap a Europa passin per les seves terres. Ara reivindica el lloc que li correspon en la geopolítica, només així es poden entendre els moviments recents de les autoritats d'Istanbul.
En les elits de Turquia, Keffer ha assenyalat que avui es nota un ambient "neo-otomà" similar al d'avui dia. El rígid poder secular que ha governat Ankara durant gairebé segles s'ha transformat en una democràcia islamista moderada. Es diu que el nacionalisme estricte que considerava enemics qualsevol diferència interna ètnica o cultural –pregunti als kurds o als armenis– ha començat a preguntar-se per ser turc. I en el pla econòmic, sembla que han proliferat els “calvinistes islàmics” en despertar del sopor dels llargs anys.
Nascuts per a la mediació
A pesar que
Kemal Ataturk creés en 1924 el nou Estat sobre el model de l'Estat francès –un poderós poder central, un exèrcit modern, una clara distinció entre el privat i el públic–, l'Estat ha estat regit durant vuitanta anys per militars, resolent fins i tot les contradiccions internes com la guerra, ja sigui la destrucció dels comunistes o el nacionalista kurd, causant milers de muertos.la
transició a Turquia va començar entorn de 1980, coincidint amb els primers símptomes de la globalització. En 1997, davant la confiança que els islamistes prenguessin el poder, els militars van donar un cop d'estat. No obstant això, en 2002 va aconseguir el poder el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP, per les seves sigles en turc) i en 2007 va confirmar la seva força.Els
governs dels islamistes moderats van establir des del principi la següent doctrina: “Zero Problemes amb els veïns”. No trigaria a mostrar els seus fruits. El més
cridaner és el Kurdistan iraquià, que es va negar a anomenar-ho enemic i va enviar aviat el primer diplomàtic a la capital kurda, Arbil. Segons les informacions de Keffer, el 70% de les inversions que es realitzen avui al Kurdistan iraquià i el 80% dels productes comprats de l'exterior són turcs.
Les coses s'han mogut més a poc a poc al Kurdistan de Turquia. Keffer diu que si fins a 1990 el Govern d'Ankara no havia tingut la llengua kurda, ara hi ha un procés d'obertura a nivell cultural. Un expert com Karlos Zurutuza no li confessaria per igual tots els progressos. Però, pel que sembla, això és el que ha aconseguit Turquia, que ha aconseguit vendre en el món.Les
autoritats de l'AKP també han fet passos en el conflicte amb Grècia des de fa molt temps. No amb èxit, veient com han anat les coses a Xipre, però sempre hi ha gestos i moviments. La crisi econòmica pot implicar millores en aquestes relacions, ja que obligarà els dos governs a reduir les despeses que realitzen en els exèrcits.El Govern d'Ankara
ha tractat d'acostar-se a Armènia a pesar que les cicatrius del genocidi que van fer els nacionalistes turcs fa 95 anys no són fàcilment curables. Ha millorat les relacions amb Síria. També amb Rússia i l'Iran. Finalment, des de la regió dels
Balcans, que ha estat considerada persona senar gratia, han anomenat a Turquia –les autoritats sèrbies!– perquè mediï amb els musulmans de casa.
No obstant això, es diu fàcilment “Els Problemes Zero amb els Veïns”, aviat sorgeixen els problemes. Egipte s'ha enfadat amb els turcs per mediar amb Hamàs, s'ha queixat en Azerbaia per acostar-se a Armènia, Geòrgia s'ha enfadat pels vincles amb els russos... però per sobre de tots, Israel s'ha enfurit més amb Turquia quan aquesta s'ha mogut per Gaza.la
invasió de Gaza ha refredat molt les relacions entre Israel i Turquia. A canvi, Turquia ha demostrat un nou lideratge entre els països musulmans... al mateix temps que centenars de negocis dels turcs a Israel estan sense parar.
Ankara també vol ser l'intermediari de l'energia. Si l'imperi otomà hagués durat uns anys més, els principals jaciments de petroli i gas del món s'haurien assentat en el seu territori, l'Iraq, Kuwait, Líbia... però Turquia no ho té avui. Però està en camí cap a Europa, per on passaran o passaran enormes tubs procedents de Rússia, de la mar de Caspi o de Kazakhstan:
Nabucco, South Stream, Samsun-Ceyhan... I encara que molts occidentals no ens hem adonat, Turquia, a través de la Fundació Yunus Emre, difon la seva cultura en 80 països, classes de turc, sèries de televisió que allí s'han fet i que, segons Keffer, són bastant liberals a l'empara de l'islamisme moderat. “Atenció –diu Kefferr- a la cruïlla entre la Mar Negra i el Mediterrani. Abans que sigui tard, Turquia estarà en boca de tots”.
Més informació:
-
Article de John Feffer en
AlterNet - El lloc personal de John Feffer
- El lloc de
Foreign Policy in Focus - Recep Tayyip Erdogan renyint Shimon Peresi Davos, vídeo -
Anàlisi d'El País de Madrid M.A.Bastenierren “La
dècada de Turquia”