Era l'hivern en què necessitava la primavera. Els carrers estaven deserts. Museus i esglésies, patis i parcs, tots buits. Durant quatre mesos, el no-res es va ensenyorir del buit. En

aquell poble erigit sobre onze rierols, les paraules zero i zero s'havien convertit en la clau de totes les converses. No se sentia una altra resposta. “Quina nota ha obtingut en les proves selectives?”. Zero, deien. “Anirem a la mina el diumenge?”. No tinc ganes.

Perduts en l'aurber. Enmig d'aquesta inquietud, la palmera es va tacar el dàtil. La calamarsa devorava la cirera i la poma. Ceba podrida, xafogor. En aquell desastre, els rierols no van trigar a esgotar-se. Es van cremar les vinyes, les muntanyes i els boscos. Decadència de parlaments i cases populars... I en una ocasió així, la culpa de totes aquestes malalties va recaure sobre ell.

"Qui té la culpa d'aquesta crisi?", va preguntar algú.

Els Vint-i-set Governadors es van reunir per a buscar una resposta. L'Església va cridar al Sínode per a informar els cristians. El Profeta va convidar als fidels a anar a la Meca. Els sindicats van convocar als treballadors en la manifestació que s'ha celebrat a Bilbao.

"De qui és la culpa?", van escriure els filòsofs existencials en els periòdics. “No té cinc potes el gat, així que buscarem aviat la solució”, van respondre els polítics pragmàtics. "De qui parlen?", va sortir a la finestra de Sant Pere el Papa, enmig del conflicte que va prendre la proporció d'allargar l'ad aeternum.

Gratis. Després de sàvies discussions, tots els senyors del poble es van posar d'acord: banquers, governadors, bisbes, explotadors de petroli, corredors de borsa i fabricants de bombes.

“Els funcionaris tenen la culpa”. Així va ser escrit en un pergamí. És a dir, professors, carters, jardiners i conductors d'ambulàncies eren els culpables de la crisi. A ells els van baixar el sou primer. Llevar les vacances, després. Finalment, van ser condemnats a treballar a canvi de diners pel bé de la comunitat.El

professor, la fam, el carter, el jardiner, les febres, el conductor d'ambulàncies, es va ressentir. Un a un, els empleats públics van començar a desaparèixer. Va morir, doncs, el gos, va morir, però la seva ràbia no tenia fi.

"Qui té la culpa?", es va tornar a sentir entre les ampolles de whisky car dels quatre racons de la reunió, en boca de les mantegues acostumades a menjar amb vi negre curat, en les discussions de les dones d'ulls blaus que conduïen als nens a l'escola en cotxes molt cars.

“És culpa dels lampistes, els electricistes, els forners, els auxiliars de farmàcia i els peloteros...”, van dir els banquers, empresaris i caps de govern.A tots aquests

autònoms també els van condemnar: primer a pagar impostos alts, després a treballar gratis... El mateix van fer amb comerciants, obrers siderúrgics, agricultors, pescadors i miners... fins que van desaparèixer tots.

Els Vint-i-set van tornar a reunir-se. Aquesta vegada amb el Papa. També es va reunir amb sacerdots, endevins, sibila o pitonis dels oracles de Babilònia i Heliòpolis. L'arquebisbe d'Armagh va preguntar severament al president: “A qui has de posar-te ara a treballar en fàbriques i tallers?”. Ella va replicar en

to més solemne: “Els esclaus de tots els colors de pell d'Àfrica, Àsia, Amèrica i Oceania són allí. Tenim on tirar la xarxa. Doncs bé, de seguida el nostre poltre no tocarà fons! És a dir, els Capitalismes!”.