L'arribada de José Saramago a Bilbao de la història del lloc de Lisboa va ser el resultat final de moltes casualitats. Va ser molta gent la que va ajudar, en part o en part, a molta gent en aquest encadenament de casualitats. Molta gent i molt diferent: en primer lloc, el cònsol portuguès del Consolat de Bilbao, Pedro Antunes; en segon lloc, Fran Lasuen, Edorta Jiménez. En aquella ocasió, Lurdes Auzmendi era presidenta d'EIZIE, la secretària de la mateixa institució, Arantzazu Royo. Jo mateix, amb Pilar, Teresa i Chema del Riu, els vaig conèixer un any abans gràcies al meu amic Vidal Hurtado.

Gràcies a aquest encadenament de moltes meravelloses casualitats, es va confirmar que José Saramago vindria a Bilbao a presentar la seva traducció. Què content i quin nerviosisme! Mentre estàvem pujant i baixant per a tenir-ho tot llest, mancant un mes, de sobte la mala notícia d'EIZIE: no, Saramago no vindria a l'octubre a presentar la història del lloc de Lisboa, com crèiem; no, es va interposar una mà negra i desconeguda –és una manera de dir “desconeguda”–, i el premi d'aquella mà negra acabava de desbaratar els nostres esforços; al novembre anava a donar el premi de l'any. La mà negra degué somiar amb una magnífica foto: el president-candidat a la recompensa. Vaig escriure un fax a Pilar del Riu. Em va respondre:“Òbviament, si es pot fer possible les agendes i horaris, no podia haver passat res perquè José assistís al lliurament de premis, però com cal optar, José li porta a Bilbao acte cultural, com és la presentació d'un llibre, i amb qui ha d'estar és amb el seu traductor, amb el seu editor i amb l'associació que promou les traduccions al basc”. Fins llavors no havia sabut, i encara no ho he sabut des de llavors, en aquest món literari bastant repugnant, què és tenir de la mà trenta-quatre vegades.

Haig d'estar obligat a això. Crec, a més, que l'anècdota il·lustra prou un aspecte de la grandesa de Saramago, aquesta disposició a no deixar a les gents vulgars i humils.Una vegada superada

aquesta barrera, després vam haver de superar un altre obstacle: el protocol. Com fer amb l'alcalde de Bilbao. L'alcalde de Bilbao vindria a Sondika a rebre'l. Conforme. No, no tornaria. S'asseuria a la taula, en Bidebarrieta, al costat de Saramago. Per nosaltres, bé. Però no, no s'asseuria a la taula, sinó que la rebria a l'Ajuntament. Que ho agafés. El problema era que cada vegada que l'alcalde canviava d'opinió, calia canviar tot el programa. Finalment, amb un aurresku protocol·lari, es va decidir el compte, a la porta de Bidebarrieta. No recordo que l'alcalde s'hagués atrevit a tornar els seus bigotis cap a mi per a donar-me la mà. En el 91, un altre alcalde de Bilbao em va donar una encaixada, després del lliurament del premi Aresti, i no va voler deixar-me anar la mà. Impacient, vaig fer posat de tornar al meu lloc, i l'altre, amb una veu que em perseguia el bigoti, va continuar amb el seu somriure, no obstant això: “la foto, la fotoooo...”. Aquesta incomprensió dels

bigotis dels alcaldes em defineix, em capacita, fins a convertir-me en una metàfora de la pròpia vida. No sols em va encaixar la mà, sinó que Saramago em va abraçar. De Sondika a Bilbao ho vam fer en la part posterior del mateix taxi. Pujàvem per Enekuri en silenci. Jo no tenia intenció de dir res, per moltes raons, i el respecte no era el menor. Passarien dos o tres minuts, i Saramago, amb el somriure d'un nen entremaliat, parlant a ròssec amb la veu de la vocal, amb la manera de convertir-la en un so de la mateixa pasta: “Saps que tens a Pilar del Riu molt enfadada?”. Vaig riure, ho vam fer. Bé, van ser molt bé les cinc hores que va passar a Bilbao.

Després la vaig tornar a veure dues vegades. L'últim a Guadalajara (Mèxic), en 2004, en la inauguració del Centre d'Estudis de Literatura Llatinoamericana Julio Cortazar. Un altre gran amic i jo vam ser allí, arribem un dia a casa de Saramago. Va ser Pilar del Riu qui va fer la mediació, com sempre, amb total espontaneïtat, amb aquesta forma natural de fer sentir a la gent a casa, sigui com sigui el que està davant nosaltres o sigui un president. Estaven amb Belisario Betancur i la seva dona. Besem a la dona de Belisario, al meu amic i a mi. Crec que ja riuria bastant d'aquell traductor estrafolari i tossut basc al qual Saramago se li presentava en el lloc menys esperat.

Ningú estaria totalment d'acord amb les opinions i les posicions de Saramago. Però ningú pot acusar-lo de no donar la cara ni d'amagar-se. I ningú pot inventar sempre el món en la seva amplitud, quan es pren per escenari. És l'últim exemple del paradigma de l'escriptor d'una altra època, el de l'escriptor modern, si es vol dir. Segons aquest paradigma, l'escriptor és crític amb el poder, però sense superar els límits del sistema. Existeixen desenes d'exemples de com superar o superar aquesta aparent o veritable contradicció.

D'altra banda, aquí està la seva obra, a la disposició de qui vulgui, per descomptat. Si hagués de destacar alguna cosa avui, seria que ha estat un home molt elegant.