Quan es va crear la comissió de solidaritat amb els presos polítics colombians?

L'objectiu de l'associació és donar suport jurídic i solidaritat als detinguts e empresonats sota l'acusació de rebel·lió. A més, acompanyem a familiars de presos i preses en el procés i denunciem públicament la situació en la qual es troben.

La comissió es va crear en 1970. A Colòmbia vivíem anys difícils, ja que el Govern de dretes de Turbay Ayala va començar una guerra bruta contra tots aquells que no compartien la seva ideologia. Hi havia molt de moviment social i des del Govern sofríem una repressió terrible; tots els dies es donaven desaparicions i assassinats, i es va arrestar a molta gent. En aquest context, advocats, intel·lectuals i polítics colombians es van unir per a donar suport i solidaritat a les víctimes dels crims d'Estat. Per exemple, l'escriptor Gabriel García Márquez, que va guanyar el Premi Nobel, va lliurar tots els diners que va guanyar a la recentment creada Comissió perquè els advocats comencessin a treballar amb els presos polítics.

I quin paper li correspon exactament?

L'objectiu és donar suport jurídic i solidaritat als detinguts i empresonats sota l'acusació de rebel·lió. A més, acompanyem a familiars de presos i preses en el procés i denunciem públicament la situació en la qual es troben. La majoria dels detinguts són agricultors que no han pogut estudiar, per la qual cosa la labor d'orientació amb ells és important perquè puguin conèixer els seus drets com a presos. No obstant això, en els últims anys, sota el Govern d'Uribe cada vegada ens resulta més difícil continuar treballant.

Llavors, per a vosaltres tots els que han estat empresonats sota l'acusació de rebel·lió són presos polítics?

Sí, al nostre país l'acusació de rebel·lió s'aplica a tot aquell que treballa i lluita contra la política de l'Estat. Molts d'ells són pagesos que lluiten a les seves comarques pel respecte als drets polítics i socials a través de la resistència pacífica. Per part seva, els guerrillers suposen al voltant del 50% dels presos polítics, al voltant de 3.500 persones. Com és sabut, Colòmbia viu en un conflicte permanent en el qual són detinguts molts guerrillers, però l'Exèrcit té clar com actuar davant la presència d'un guerriller i el normal és que li matin i desapareguin. També són presos polítics els afiliats als sindicats, però aquests aconsegueixen més fàcilment l'ajuda dels seus advocats a través dels sindicats.

Distingeix a l'Estat colombià entre presos polítics i socials?

Oficialment no, els presos polítics es consideren terroristes i criminals, no se'ls reconeix l'estatus polític, però se'ls distingeix en el dia a dia: se'ls imposen constantment penes que no sofreixen els altres. La majoria dels presos polítics han estat empresonats per la seva ideologia i el seu objectiu és canviar el pensament, però és clar que això no ho aconseguiran per la força. Els presos polítics reclamen que se'ls reconegui l'estatus polític i que es respectin i garanteixin els seus drets com a presos en les presons.

Des del moment de la detenció, quines són les vulneracions de drets que sofreixen els presos polítics?

A Colòmbia, el 80% de les detencions són dutes a terme per l'Exèrcit Nacional, però no tenen dret a això i a més es realitzen sense cap ordre judicial. No et llegeixen drets, sofrim tortures, incomunicació... Violència de tota mena. Això, si et detenen, és una ordre d'arrest que els imposa l'assassinat directe si es veu al guerriller. Per descomptat, és il·legal, però en la majoria dels casos és així. En les presons, la tortura psicològica és habitual: insults, disminució de visites o dispersió. Són traslladats a les presons més allunyades de Colòmbia per a no rebre visites de la seva família, ja que els seus familiars no tenen diners per a viatjar.

I aquests presos tenen l'oportunitat d'organitzar-se dins de la presó?

Al principi, l'organització era impressionant en les presons; es reunien als patis i organitzaven protestes per a reivindicar els seus drets. Els guerrillers organitzaven taules rodones sobre drets humans, participaven presos polítics i socials i feien arribar les seves queixes als funcionaris. Amb Álvaro Uribe, no obstant això, la retallada ha estat total, la situació dels presos està pitjor que mai. Els presos que han estat líders o tenen aquest perfil estan aïllats durant 24 hores i han ideat estratègies alternatives perquè no es doni cap mena d'organització.

Com viuen tot això els familiars dels presos?

És dur, el 80% dels presos polítics mai rep visites. D'una banda, perquè el pres així ho tria, s'allunyen per a protegir els seus familiars i evitar que també sofreixin amenaces i assetjaments. Els oferim suport psicològic i solidaritat. A més, tenim altres projectes. A la meva comarca, per exemple, realitzem exercicis de memòria amb familiars de ciutadans i guerrillers assassinats extrajudicialment. Acompanyem a les fiscalies a sol·licitar l'obertura de fosses comunes –els cossos dels guerrillers assassinats no es lliuren als familiars, sinó que són llançats en fosses comunes– i ens acompanyen a l'hora d'identificar o recollir el cadàver. Per als familiars és molt important realitzar un funeral i una salutació digna.

Quins passos, en opinió dels presos, haurien de donar-se perquè el procés de pau a Colòmbia avanci?

Tenen clar que l'intercanvi entre presos i segrestats no és suficient per a acabar amb el conflicte. Opinen que cal donar un canvi profund en la política de govern, un canvi que garanteixi les necessitats bàsiques del poble, uns serveis que ara no es donen per la situació de guerra: educació, sanitat, respecte dels drets humans... Diuen que al nostre poble sempre hi haurà conflicte mentre no canviï el sistema, creuen en l'Estat socialista, és molt difícil, però tenen la fe que en algun moment tots tindrem els mateixos drets.

A Colòmbia s'han produït intents de pau, però sempre han fallat. Ara el problema sembla estar entre el Govern i les FARC-EP... Aquests últims, confinats a la muntanya, han declarat que estan cada vegada més lluny del poble, però que en l'actualitat no tenen cap possibilitat de participar en la vida pública i política de Colòmbia i presentar el seu projecte d'Estat. Així doncs, sembla difícil creure en els processos de pau.

Colòmbia ha celebrat recentment unes eleccions legislatives en les quals la dreta ha tornat a guanyar. Com afectarà?

Ha estat terrible, no són de dretes, són d'ultradreta! És vergonyós que tots els polítics que han estat jutjats pel seu relacion amb el paramilitarismo tornin a estar asseguts en el Congrés. Quins són els efectes dels resultats? Més assassinats, més execucions extrajudicials, amenaces, repressió, persecució, militarització, detencions... Jo sempre he dit al meu país que si les coses segueixen així, em mataran o m'empresonaran. Però confio que em deixin viu, podria continuar la meva lluita com a presoner polític, però per desgràcia no mort.

Com somies amb el teu poble?

Com a activista i d'esquerres el camí és clar: el socialisme. Cal crear un nou govern que dugui a terme projectes polítics amb el poble i per al poble. Garantir tots els drets humans, reconèixer la veritat, la justícia, la igualtat real... són necessaris. És trist, avui dia Colòmbia està en mans de cinc famílies riques, mentre el poble sobreviu en la pobresa i en la guerra.

Per sobre de les amenaces, vostè ha optat per continuar lluitant.

Sempre he cregut que alguna vegada les coses canviaran a Colòmbia, i com a defensora dels drets humans, sempre he intentat treballar intensament per a aquest canvi, mai em quedaré quiet mentre les coses continuïn igual. És un moment difícil, però soc d'esquerres i revolucionària, i per tant somiador. Aposto pel canvi a través de la lluita. Jo no volia venir aquí [està a Espanya des de fa uns mesos], no volia deixar el meu país i els primers dies van ser durs. Però la situació allí és molt complicada, les amenaces i els seguiments són continus, dotze membres de la comissió ja han estat assassinats. He rebutjat el discurs “soc pobre per Déu o perquè Déu vol”, he comprès en la vida que la lluita és l'única manera de canviar les coses, els que estem convençuts sempre ajudarem a transformar la situació. El meu treball és creure en aquest canvi i convèncer als altres, que és el primer pas per al canvi.