Demana un canvi en la política lingüística que està en vigor a Catalunya. Per què?

En un
territori donat, la normalització de la llengua és inversament proporcional a la distància que existeix que aquesta llengua és comuna i necessària. Una llengua no pot ser normal si en el mateix territori existeix una altra llengua més forta que tothom parla, mentre que una llengua petita només parla un tros. L'única manera de normalitzar el català a Catalunya és aconseguir l'estatus d'algunes llengües europees, el suec a Suècia, l'holandès a Holanda, etc. Perquè sí, el coneixement del català va en augment, però l'ús no és tan clar, sobretot en els grans nuclis urbans, i a aquests ordenaments socials ens porta inevitablement aquesta era postcapitalista. En aquestes zones el català s'està retirant. I després hi ha una altra cosa evident: el català s'acosta cada vegada més al castellà, no sols en el lèxic, sinó també en els nivells estructurals, en la sintaxi. Tots dos camins condueixen, per tant, al català cap a una solució lenta, sempre dins del marc bilingüe, en el qual tothom sap una llengua i només una part l'altra.

Quina política lingüística es necessitaria llavors?

Cal
avançar al català endarrerint el castellà i aquest avançament cal fer-lo, per descomptat, a través de les lleis coercitives. Però abans, en el si de la dictadura, en contra del que van fer amb el castellà, han de ser lleis coercitives democràticament dictades, és a dir, decisions dels parlaments per majoria. Sempre sabent que per a avançar al català cal endarrerir el castellà. Que amb la situació actual el català està fora de perill, que no hi ha cap problema, no és cert, això ho sap qualsevol que estigui preocupat per la sociolingüística. Després, la impressió al carrer pot ser diferent en alguns sectors amplis. Ells poden fer-ho en català i veure al català com una riquesa, però mai acceptaran el conflicte. Per a ells, el català està bé, fora de perill, i és difícil fer veure a la gent el que no vol veure. D'una banda, els polítics, malgrat saber quina és la política lingüística que han de fer, no volen entrar en això, perquè els seus electors no estan d'acord. L'electorat del PSC, la principal força en el Govern, estaria en contra, per exemple.

Parla vostè de la castellanització del català. Com podria parar?

Les
llengües només poden ser defensades per les vies polítiques, per llei. I no és massa políticament correcte, però diré per a aclarir les coses: només es poden defensar les llengües des de la violència política. El lingüista no pot defensar la llengua, la llengua es desenvolupa en el context sociopolític, i si el català no és la llengua comuna i necessària del seu territori, si no tenim parlants monolingües, si no tenim, repeteixo, situacions semblants a alguns estats europeus, tenim festa. Els holandesos i els suecs són més polígons que nosaltres, i no tots els holandesos ni tots els suecs dominen una llengua molt més fort que la seva, com succeeix aquí. Aquí no pot trobar un català que no faci perfectament en castellà i en aquest àmbit sociolingüístic és impossible parar la castellanització. Per tant, l'única manera de canviar-ho és canviar l'àmbit sociolingüístic, que sigui oficialment monolingüe, ja que el de l'Estat propi és bastant utòpic.

Però apostar per aquest monolingüisme pot tenir un preu massa car.

D'acord,
d'acord, jo no dic que calgui fer això, jo dic que cal fer-ho si es vol salvar al català. No es pot enganyar la gent. Per descomptat, el preu de fer-lo és molt alt, afectaria la convivència, generaria conflicte, i potser hem de deixar que el català es fon dins del castellà. No s'acabaria el món. Però no mentides, si us plau, no podem estar ensabonant-nos els uns als altres, perquè estem bé, quina bona salut té el català enfront d'uns altres. No és això.

Si el futur
de les llengües està en mans de la política, està dient que els polítics que governen no tenen voluntat de salvar al català?

Els
polítics que ens governen només tenen un objectiu, ser reelegits d'aquí a un temps determinat, mantenir el poder. En el sistema polític vigent, els polítics miren a curt termini i no els pots demanar que facin un carnisser, perquè no faran res que pugui fer perdre vots. El model social en el qual vivim és contrari a la diversitat lingüística, i si el castellà pot ser enemic del català, també ho és la globalització. Si la gent visqués aïllada i en lloc de viure en contacte amb els mitjans de comunicació, i les decisions polítiques fossin més descentralitzades, el sentiment de comunitat seria més forta, més possibilitats de resistir les pressions externes, també d'apostar per la diversitat lingüística. Aquesta situació deixa paradoxes, a la gent que és abertzale, que vol salvar al català, però que és alhora neoliberal. En definitiva, la diversitat lingüística, igual que la biodiversitat, té molt difícil sobreviure en un sistema econòmic postcapitalista. Per tant, si creiem que la diversitat és útil, hauríem de pensar quin és el sistema econòmic i polític més eficaç per a garantir aquesta diversitat.

També demana que es modifiqui la normativa antiquada del català.

Demano una reforma del reglament, perquè ja és hora. Quan Pompeu Fabra va establir les regles del català, a principis del segle XX, creia que el català que es parlava en aquella època estava deteriorat, contaminat pel llarg contacte amb el castellà. Però la llengua es desenvolupa, i si en un context sociolingüístic existeix contacte durant molts anys amb una altra llengua i des del punt de vista administratiu ha estat en una situació de subordinació, es desenvolupa acostant-se a ella, això és inevitable. Una altra cosa és fer un llenguatge ideal i irreal, és a dir, que la llengua sigui el que tu volguessis, si la història hagués estat d'una altra manera. Quan encertes unes regles estructurals, de sintaxis, estàs creant un problema en el parlant, amb les estructures que han estat conseqüència d'un desenvolupament, perquè xoquen amb les que el parlant té interioritzades.

Han estat gairebé cent anys per a corregir-los.

Fabra va fer aquestes normes i va dir: si els parlants no les assimilen les retirarem. El cas és que alguns li van prendre per la Bíblia, per una revelació divina, i es va enquistar, i ara hem de lluitar tots els dies contra ella, per exemple, ja que porto treballant més de vint anys al capdavant de l'edició d'Avui. Hi ha una sèrie de normes que van contra la intuïció, també en l'època de Fabra, i les descarto i reivindico unes normes que s'aproximaran més al desenvolupament real de la llengua al llarg dels segles.

Una normativa que s'aproximi a la intuïció del parlant.

Però, per exemple, no estic defensant el llenguatge del carrer. És un llenguatge anòmal, castellanitzat, un desastre per al català. Jo defenso que el model correcte sigui el més parlant, el menys contaminat pel castellà. El que no es pot defensar és la llengua medieval. La llengua també ha de ser un signe d'identitat, perquè el parlant no perdi la seva autoestima, i que no succeeixi el que està succeint amb el gallec, que en el seu moment no es va acostar al portuguès i que avui dia és gairebé com parlar en castellà. Jo no veig malament que en la situació d'igualtat es reforcin les característiques més allunyades del castellà, el que em sembla malament és que s'oposi a la funcionalitat o a la intuïció del parlant. Succeeix que el parlant no ha estat capaç d'assimilar-les perquè són massa estructurals o massa inconscients.

Però aquest és el repte que necessita el català ara?

Els canvis normatius sempre produeixen confusió, són complicats. Però l'única cosa que jo demano és que tothom reconegui el que ja fa, que no canviï alguna cosa que la gent té molt interioritzat. Que se suprimeixin algunes normes no integrades i que van en contra de la intuïció del parlant, que es considerin desenvolupament del llenguatge i que s'aprovin algunes qüestions que es consideren errònies. No té per què ser conflictiu, sobretot si pensem en futurs parlants.

Com treballa en un periòdic, volia preguntar-li per la situació dels mitjans de comunicació.

Una de les raons per les quals el català es retarda és que els mitjans de comunicació catalans són minoritaris. Això ocorre en totes i cadascuna de les manifestacions culturals. Qualsevol persona amb televisió digital pot fer la prova en l'un o l'altre idioma. En la ràdio, tal com estan les coses, l'oferta no és per a punt. Però no som competitius respecte als mitjans de comunicació en castellà, anem cap enrere. A més, a vegades creiem que hem treballat només en català, ja que el que vol consumir en català no té res més en el seu idioma, ens continuarà igual. I jo crec que hauríem d'apostar per l'excel·lència, perquè ser bons compensaria en part proporcionalment ser menys. Això ho fa una mica la cadena de televisió TV3, que a vegades és l'única que es pot veure. Contra el sector privat poc es pot fer, tret que sigui millor. En la ràdio, Catalunya Ràdio i RAC1 també són molt competitius. L'única cosa que normalitza la llengua a Catalunya és la immersió lingüística en el sistema educatiu. Aquest sistema està amenaçat permanentment pel pp i pels sectors del seu entorn.

Com esmenta l'educació, ha reconegut un major esforç als mitjans de comunicació a l'hora de flexibilitzar el llenguatge, és a dir, a l'hora d'aplicar aquesta normativa que critica que els mitjans de comunicació són més flexibles.

Sí, perquè el seu contacte amb la realitat és major. Són més conscients de fins a quin punt funciona la norma i et dona una bona perspectiva. En un país tan normalitzat com Anglaterra no existeix una acadèmia que decideixi les coses sobre la llengua, hi ha alguns mitjans de comunicació, universitats, etc., i creen la regla de manera diversa i sobre la realitat, no al revés.

Per exemple, el dialecte central s'ha imposat en els mitjans de comunicació, encara que la normativa preveia una mescla de tots els dialectes.

Els
mitjans de comunicació i les noves tecnologies han contribuït al fet que el llenguatge comú tingui un major pes en l'estàndard. Què és el llenguatge estàndard? Una variant que utilitzes perquè tots vegin reflectits quan et dirigeixes a la comunitat en la qual parles diferents variants. En aquest sentit, el llenguatge real ha d'estar basat en el dialecte, no ha de ser una construcció ideològica ideal. I en quin dialecte serà? Perquè, per tenir més pes i força, la qual cosa la totalitat dels parlants veurà com no dialèctic. Jo comparo l'estàndard compositiu –com vostè ha dit, com tenim molts dialectes, una mica de tot confondre i crear un llenguatge artificial– amb l'esperanto. Ha tingut èxit l'esperanto en el món si el comparem amb l'anglès? Res. El nostre model econòmic, social i polític no està fet per a l'esperanto, sinó per a l'anglès. I en el cas del català, és bastant absurd que l'estàndard sigui una espècie d'esperanto. Si es vol salvar al català, la manera més eficaç és seguir la tendència social dominant, que és la de convertir el dialecte principal en un estàndard. Hem oblidat que en el cas del castellà, l'italià, l'alemany o l'anglès es va donar un procés similar, i hem oblidat el dialecte que es va establir una vegada perquè la gent l'ha interioritzat amb naturalitat amb el temps.

El problema pot sorgir quan no hi ha força suficient per a això, o fins i tot quan les forces se separen en direccions diferents. El cas valencià com a exemple.

Les escenes
es produeixen quan no hi ha força suficient per a fer-ho. Està passant amb el català: surten els valencians dient que la seva llengua no és catalana, que és una altra, i després els altres argumenten que la ciència diu que no, que són la mateixa llengua, etc. La ciència no diu res! El llenguatge no és una cosa que es pugui investigar com la llei de la gravetat, és un fenomen polític. Si dos dialectes són o no la mateixa llengua, no és un assumpte científic, és com preguntar a un geògraf per on ha de passar les fronteres entre dos estats. El valencià és una llengua? És possible que si es constitueix allí existeixi un poder polític suficient per a establir-lo. Una altra cosa és si això és bo o dolent per al futur del llenguatge. És terriblement perjudicial considerar-ho com dues llengües. Avui dia la llengua necessita una massa de parlants per a sobreviure i l'atomització de la llengua és una de les formes més eficaces de reduir-la. Són suficients les similituds de tots dos dialectes per a dir que formen part d'un sol idioma? Clar, però algú ha de fer el treball de cohesió, amb el temps i la força, i en cas contrari no serà l'idioma.