He agraït dues qualitats en aquesta pel·lícula. Una, que no es tracti d'una comèdia a l'ús en basc.

Jon Garaño: Crec que té alguna cosa a veure amb el mercat. El nostre mercat és molt petit i potser els productors, la televisió i les institucions veuen més fàcil arribar al públic a través de l'humor. És lògic que quan van començar a fer les primeres pel·lícules, fa onze anys, recorreguessin a l'humor per a atreure a la gent, perquè diuen que molta gent busca humor al cinema i en la televisió. També és lògic que amb el pas dels anys tocemos altres gèneres fora de l'humor, i el nostre és conseqüència d'això.

Jose Mari Goenaga: Aquesta pel·lícula pot tenir les seves coses bones i dolentes, però és cert que pot donar frescor al panorama cinematogràfic basc. Ja s'han fet els drames (Zorion Perfektua, Ander…), però el nostre té una aposta una mica diferent entre el drama i la comèdia.

D'altra banda, es veu que és un treball de gran qualitat, una pel·lícula elaborada, cuidada, pensada per al cinema.

J.M. Goenaga: Gràcies. Hem intentat fer les coses bé. La història és modesta en moltes coses, clàssica, però hem cuidat alguns aspectes, i hem anat el més lluny possible: d'una banda, el treball dels actors, sobretot perquè vèiem que és una història de personatges i que si no trobàvem als actors adequats la pel·lícula anava a baixar. Ens prenem el temps i el treball necessaris per a trobar els actors idonis, ja que no era tan fàcil, tenint en compte que necessitàvem uns 70 anys, que saben ben basc i que estan disposats a fer aquests papers. D'altra banda, hem comptat amb un equip tècnic de confiança en la zona.

Heu posat al davant molts tabús: persones majors, dones i lesbianes.

J. Garaño: Quan tens la idea no penses si és un tabú, veus una història. Després, quan et vas desenvolupant, potser t'adones que sí, que estàs treballant conceptes que són tabús en la societat, però el nostre objectiu no ha estat ser trencadors en aquest sentit.

J.M. Goenaga: Crec que es nota en l'estil de la història, que la nostra intenció no és ser trencadora, sinó mostrar aquesta realitat de la manera més natural possible. Hem jugat amb sentiments universals i volem que les persones de qualsevol sexe i edat se sentin identificades.

No obstant això, no estem acostumats a moltes de les situacions que heu reflectit en la pel·lícula. Ha estat difícil aconseguir naturalitat, credibilitat?

J.M. Goenaga: Tant el treball dels actors com el guió han estat molt importants per a això. En el guió inicial de Jon ja hi havia referències clares, va representar personatges pròxims; qualsevol pot tenir un Axun, un Juan Mari o una Josune [filla] en la seva vida. Hem intentat jugar amb això.

J. Garaño: Per a nosaltres era molt important, que en veure la pel·lícula el públic sentís que algú com ell coneix a algú molt semblant. Per això, tenim la sensació que pot ser que sigui una pel·lícula que s'entengui millor des del nostre món. Hem volgut fer una pel·lícula universal, accessible a tothom, però a Euskal Herria tenim una sensació que s'entendrà millor. I si la gent veu que és una cosa que s'ha fet de casa a casa, això també serà positiu per a nosaltres.

J.M. Goenaga: També hem cuidat les entrevistes, no treuen molts sentiments, tenen més pes que les coses que no es diuen, i això també ens semblava molt euskaldun.

Els rols tradicionals, que es donen molt a partir d'una certa edat, també es mostren clarament: dona cuidadora, home incapaç quan no hi ha dona…

J.M. Goenaga: Sí, allí hi havia risc de caure en tòpics, però som conscients que molts tòpics tenen un gran toc de realitat. Partint de tòpics, hem dotat als personatges de complexitat.

En
definitiva, heu plantejat un sentiment bastant universal: el pes de la família vs. la passió, la lluita entre el que realment volem i la càrrega que tenim darrere…

J.M. Goenaga: Així ho hem resumit nosaltres, cap o cor. En aquest sentit, hem introduït una nova reflexió: per fer-nos més majors no ens fem més savis. És a dir, el gran sentit de responsabilitat d'Axun (fonamental en una escena de la pel·lícula) és un tret de maduresa o el contrari? Al cap i a la fi, jugar amb el cap pot ser que no sigui més madur, més savi. Potser seria més savi jugar amb el cor.

J. Garaño: És normal que es cometin errors en el comportament del cor, i sembla que a partir d'una certa edat el cor ja no té vida. Volíem manifestar que el cor pot tenir alguna cosa a veure a partir d'una certa edat. Que tenen sentiments i que estan vius!

Com ha estat conduir el projecte entre dos directors?

J.M. Goenaga: Dura. La filosofia que tenim en Moriarti és un treball en equip, Jon i jo portem deu anys treballant junts, però era la primera vegada que treballàvem junts en la co-direcció. Hi ha molta pressió en el rodatge, poc temps, cal prendre les decisions de seguida… i malgrat la divisió de treball –jo més amb els actors, amb l'equip tècnic Jon– una vegada en el rodatge es barregen els treballs, es canvien les visions… i com és lògic es creen tensions. Però hem tingut molta llibertat per a mostrar el que pensàvem i hem avançat.

J. Garaño: Estem dues persones pensant i és molt difícil que tinguem la mateixa opinió a tot el món. Però això és bo, ha de servir per a reflexionar quan l'altra qüestiona la teva idea.

Heu utilitzat el basc natural, fresc, amb la primacia dels dialectes.

J.M. Goenaga: Després de l'elecció dels actors, els demanem que portessin les converses al seu idioma.

J. Garaño: Vam voler jugar amb el llenguatge dels protagonistes, Axun i Maite, però condicionen als altres. Així que ens van agradar els amics d'Axun, però també perquè són de Zumaia, i com Itziar [l'actriu que interpreta el paper d'Axun] és de Getaria, encara que el llenguatge no és el mateix és semblant. Maite parla biscaí oriental. En el cas de Juan Mari, l'actor és de Markina, però està molt acostumat a parlar en diferents dialectes i a ell li marquem més, per a canviar al llenguatge d'Axun o al guipuscoà [que té esposa en la pel·lícula].

J.M. Goenaga: Al final , hem donat prioritat al fet que l'actor se senti còmode en el seu paper, al fet que parli com parlen habitualment, en nom de la naturalitat.

J. Garaño: Mostrar aquesta diversitat també és enriquidor, reflex de la realitat. Al principi la pel·lícula havia de ser bilingüe, entre altres coses perquè Maite era argentina, i ens semblava interessant mostrar el que hi havia en la societat, com quan anem del caseriu a la ciutat molts pensen que ningú sap basca i que es va al castellà, com quan hi ha un erdaldun anem al castellà… Algun dia també seria bonic comptar això. Però la producció ens va condicionar: ens van demanar que tot fos en castellà o en basc.

El
director Bahman Ghobadi ens va contar sobre la pel·lícula Les tortugues també volen i ens va contar que va utilitzar l'humor perquè la realitat era massa dura en la seva cruesa. Amb quin objectiu ho heu utilitzat?

J.M. Goenaga: Una mica per la mateixa raó. Ens semblava que l'homosexualitat s'ha mostrat moltes vegades al cinema amb personatges turmentats, de forma dramàtic-tràgica… Això és un reflex d'una realitat, però volíem apostar per a explicar el tema d'una manera més tranquil·la. Ens sembla que la realitat no és dramàtica o còmica, sinó una mescla d'ambdues. El que és dramàtic per al personatge, pot i ha de ser acceptat com a còmic per al públic. Per això hem utilitzat l'humor i el tractament lluminós de les imatges.

La pel·lícula
Ander és de fa poc, també tracta sobre l'homosexualitat en un entorn inusual i rural. Malgrat haver gaudit de les seves hores de festa i del seu èxit, no ha aconseguit estrenar comercialment en l'Estat espanyol. Segons el director Roberto Gastón, les raons principals són el tema i el fet que sigui en basc.

J.M. Goenaga: Nosaltres hem tingut el mateix distribuïdor en els anteriors treballs, Barton Films, i en això també ha estat des del principi. Jo crec que l'obra de Roberto Gastón ha pres riscos molt majors estilísticament. El tema pot tenir importància en les dificultats de comercialització, però també l'estil. És una pel·lícula molt valenta i val la pena estrenar-la i que la gent la vegi; és una pena.

J. Garaño: El món que nosaltres no controlem és el dels distribuïdors i el de les sales de cinema. Quantes pel·lícules americanes han de mostrar, quantes d'aquí… El d'Ander no és l'únic cas. Nosaltres tenim sort perquè s'estrenarà la pel·lícula, i això és alguna cosa avui dia.

Quin acolliment espereu?

J.M. Goenaga: Ens agradaria atreure a un públic general. La nostra por és que moltes persones, veient que el tema és dues dones, adults… pensin que no els interessarà.

J. Garaño: I per ser en basc. Abans hi havia gent que anava al cinema perquè la pel·lícula era en basca, i ara sovint ocorre el contrari.

J.M. Goenaga: M'ha semblat positiu que alguns hagin dit que “se m'ha oblidat que era en basc”. Perquè crec que amb això es vol dir que no ha vist la pel·lícula amb un punt de militància i perquè és en basca; s'ha oblidat de l'idioma i s'ha centrat en la història. I si aconseguim això, interioritzar la història i gaudir-la, molt bé.

En els últims anys hi ha hagut moviment en la producció en basca. Com veieu el panorama?

J.M. Goenaga: Crec que el camí és lent, però és normal, i algunes coses sortiran millor i altres pitjor. De totes maneres, estan fent coses molt interessants, el mateix Ander és una proposta fresca, però aquest tipus de propostes no surten d'un dia per a un altre, són coses que cal anar entrant a poc a poc. La gent perd la paciència de seguida. Ajuda a pujar Etxebeste! va ser el que va obrir una mica les portes i la gent espera que tot sigui del mateix nivell o en aquest camí, i quan algunes propostes no salin tan bé, perden la paciència. Als Estats Units, els grans estudis preveuen deu projectes a l'any, dels quals només dos acaben tirant endavant. Aquest concepte ens falta aquí.

J. Garaño: En la resta d'àmbits de la cultura el basc ha tingut el seu lloc i al cinema hem començat a ocupar aquest lloc. Per això, ha d'haver-hi lloc per a tot, per al drama, per a la comèdia, per a la ciència-ficció… Bueno i dolent. Seria un pas cap a la normalització. La gent d'aquí té la necessitat de fer cinema d'aquí, perquè ens diuen moltes vegades, “heu de fer en basca? Però això limita molt la distribució!”. Ells no entenen que si aquestes pel·lícules no les fem nosaltres no les farà ningú més.

A Catalunya, per exemple, es pretén legalitzar l'oferta en català d'un nombre determinat de pel·lícules a les sales de cinema. Es podria fer una cosa així aquí amb les pel·lícules en basca?

J. Garaño: Tots, tant els catalans com nosaltres, hem heretat la tendència a la duplicació que hi ha a Espanya. Però seria lògic que existís un costum de veure pel·lícules en versió original i subtitulada. Així es veu a Holanda, Dinamarca, Suècia, Portugal… Si anéssim com ells, veuria molt lògic que quan els subtítols estan en castellà també estiguin en basc. Em resulta estrany doblegar, encara que també soc conscient que la gent només vol anar així a veure cinema. No sols això, s'han acostumat a veure les pel·lícules doblegades al castellà, sinó que se'ls estranyen les pel·lícules doblegades al basc. El mateix a Catalunya: encara que allí gairebé tothom sap català, la gent acudeix a veure les duplicitats en castellà. Això es vol canviar, però potser no seria més positiu posar la pel·lícula en versió original i subtitular-la en català, i així impulsar les pel·lícules en català? En Donostia-Sant Sebastià només es projecta una sala amb subtítols i subtitulada en castellà. Si ho subtitulessin en basc, jo crec que la gent aniria a veure'ls. El mateix amb els DVD. Nosaltres, precisament, hem fet una aposta perquè en 80 dies s'estreni fos d'aquí en comptes de doblegar la pel·lícula amb subtítols.