Intentaré travessar els anells. El cineasta modèlic Joaquim Jordà va aconseguir acabar amb el documental De nens (2004) superant els problemes que li havien posat algunes institucions. Com el muntatge inicial tenia una durada de gairebé quatre hores, va haver de dissenyar una versió més curta perquè es pogués veure a les sales comercials. La hipòtesi del documental us resultarà familiar: En el cas de la pederàstia en el barri de Raval, a Barcelona, en 1997, la manipulació dels poders fàctics i la posterior neteja es va iniciar en el barri, és a dir, una operació gegantesca de construcció. Els drets dels menors no van ser més que una excusa per a denunciar la corrupció del barri i posar en marxa l'operació urbanística. Jordà reflectia en el documental aquesta operació: el revers d'un gegantesc muntatge.

Moltes vegades em pregunto què hi ha realment darrere del Pla d'Educació per a la Pau, en relació amb el que deia José Luis la setmana passada –i almenys ens permet pensar què hi ha darrere de les coses en l'art–. Què vindria després del Pla. Com no tinc espai per a aprofundir massa, només posaré l'accent en dos mecanismes que poden estar darrere d'aquesta estratègia política. El primer, un pas més en la constant tendència de victimització que vivim en aquesta societat. I la segona, una espècie de promesa de la Pau. Perquè aquí ens volen fer creure que després de la Pau viurem un possible paradís. Com repetia una vegada més, aquí es vol construir una espècie d'oasi on les tensions pròpies d'una societat sana es volen amagar en un lífting continu. I tots els altres problemes? El nombre d'aturats insultants, els problemes de les persones joves per a accedir a un habitatge digne, la precarietat total de les condicions de treball, les desigualtats evidents de les persones, la incessant calamitat ambiental... La llista és llarga, massa llarga.

Estic d'acord amb el que va dir Ana, sí, la decisió s'ha de prendre al carrer. Però crec que el veritable camí és la lluita. I em sembla necessari seguir el pensament dels qui encara van iniciar aquest camí. La talaia de molts pensadors del segle XX no va ser contemplativa, no estic completament d'acord amb això. Al carrer, a les fàbriques, a les escoles, en els manicomis, en les presons i a les cases han existit pensadors que van lluitar, i sobretot els que van deixar de treballar en solitari. Però tampoc llavors la societat va assumir la responsabilitat que li corresponia.

Vivim l'atopía als carrers cada vegada més privatitzades del nostre poble i ciutat. Quan en perdre el lloc, tenim la sensació que la terra es mou sota nosaltres, es produeix un malestar epidèrmic que no deixa un assossec. Hi ha confusió entorn de les causes i no es coneixen solucions o remeis. L'atopía no és una malaltia individual, encara que les teràpies diagnostiquen el malestar com si fos individual. Igual que moltes altres malalties, és de la societat, és col·lectiva.

Ttakunkides, i encara que estic d'acord amb vosaltres en moltes coses, no em sembla suficient continuar creant el pensament. El pensament ha d'impulsar la participació crítica, polititzada –realment polititzada–, i no acrítica o simplement que segueixi el que uns altres diuen. El pensament i l'educació, des de la joventut, ens ha de conformar un ésser humà autònom, heterogeni, singular. Perquè puguem pensar, sentir, tocar i viure el món, l'espai, el teixit, que hi ha entre tu i jo, formant un grup de gent.