Després de més de trenta-nou anys cotitzant a la Seguretat Social, he decidit passar a la prejubilació. Després de pagar la quota de catorze mil quatre-cents dies, soc a la porta de la jubilació total des del 6 d'abril d'enguany. Des d'aquesta data el meu esperit experimenta una lleugera revolució, com si li costés adaptar-se a la nova situació.

Segons la llei de Moisès, després de quaranta-nou anys de treball, cadascun podia apel·lar al dret sagrat de viure el cinquantenari sense cap cop. A això se'n deia l'any del jubileu, i d'esquena als explotadors i sàtrapes, l'agraciat tenia dret a recuperar les terres que en èpoques anteriors havia hagut de vendre per a tirar-se endavant la seva persona i la de la seva família. D'aquesta manera, es garantia a un ciutadà afortunat la seva llibertat i que, almenys, els seus anys de vida no es veiessin en una situació d'extrema pobresa.Sense

tenir en compte a Moisès, reivindicé el meu dret a una Seguretat Social més terrenal, i he fet el salt a l'any de jubileu, però a la jubilació, a l'alegria, en un exercici sense continuïtat. I aquí estic, en plena vida nova, a pesar que –com dic– la meva ment i el meu cos encara estan mig perduts. S'acostumaran? Ho espero.

Record el meu primer dia de treball com si hagués estat ahir. Era en el taller Polmetasa d'Arrasate i, recordant les activitats de 8-14 hores dels temps d'estudiant, quan vaig tornar al meu despatx havent dinat, se'm va ocórrer la pregunta “però també a la tarda?”, com si hagués cregut que tenia massa. Sí, des d'aquella llunyana tarda del 13 de gener he acumulat fatigues de moltes nits, en l'abrupta ruta que se'ns va vendre com un càstig bíblic en la civilització jueva. I vull deixar clar, encara que ho expressi amb tota consciència, que per a mi el treball no ha estat una maledicció, sinó tot el contrari. Això ho tinc clar, perquè, per exemple, no hauria ocupat aquestes línies que estic escrivint d'una altra manera.

Però sé que trobarem aquí i allà a moltíssimes persones que no compartiran amb mi, que rebutjaran el meu hipotètic discurs moral que podria utilitzar per a convèncer-me del benefici col·lectiu del treball, perquè les condicions reals del propi treball, en gran manera, han convertit a la persona en una mercaderia. L'Homo faber s'oblida amb freqüència que, per sobre de totes les altres qualitats, l'home té el principal repte en la seva aposta constant per la dignitat de la humanitat, també en el seu treball. I si no, l'explotació, la injustícia, les diferències entre els éssers humans... això sí que serà una maledicció, però no sols de la Bíblia, sinó –la més imperdonable– del llibre tan gruixut com incongruent que estem escrivint en la seva trajectòria diària els anomenats Homo sapiens .

Tinc intenció de seguir el camí del treball, aquesta vegada amb una mica d'ajuda de la Seguretat Social. Sense deixar de costat les lectures sagrades, continuaré donant prioritat als ossos i carns, perquè no hi ha res més sagrat per al benestar compartit –per a l'alegria– que el dret de l'ésser humà. En aquesta societat no equilibrada que hem construït amb els nostres mitjans, es poden detectar injustícies a tots els nivells, i estem condemnats a no renunciar al seu compromís en la solució d'aquestes, almenys moralment. Estic convençut que el treball en si no és un càstig. No m'atreveixo a dir el mateix de la conseqüència que els homes i les dones donem al fruit del treball.