“Tenia un germà jove, i en la família el cridàvem ‘caminante’, com als que buscaran sort…”. Aquestes paraules no són versos d'un ritme de cúmbia colombiana, sinó d'Orlando València Serna, que ens relata com van matar al seu germà. Va ser l'any 2000. Un grup de persones que vestien l'armilla de la policia colombiana van detenir i van assassinar al jove que es trobava en el lloc dels fets. “Diverses persones van ser testimonis de l'assassinat i el mateix dia van ser capturades les víctimes, però aquesta mateixa nit van ser posades en llibertat”. Desvergonyiment
habitual i no punible.El germà d'Orlando

València era joier i mantenia contacte amb la gent de les mines de la maragda colombiana, “per això els familiars creiem que va ser assassinat per algun assumpte de vacunació”. A Colòmbia, la vacunació es diu així als diners que cobren els qui controlen la societat a través de les màfies. En el moment de cometre aquest assassinat es van iniciar les amenaces contra la família València, que segueix a la presó. “Volien matar a tots els de la mateixa sang que el meu germà…”. En el departament de Tolima (a l'oest de Bogotà), en el mateix poble on residia la família València, el cap de policia de la ciutat li va proposar el trasllat de la família. Van fugir llavors a l'eix del cafè, cap al centre del país, on va créixer Orlando València. Al seu judici, “és una tendència de la persona que fuig de la mort; psicològicament, tendim a protegir-nos en els llocs que ens uneixen a la infància”. Les amenaces no van cessar, més aviat es van materialitzar i van matar a un altre germà d'Orlando. “Era el més jove de la família i mai es va barrejar en cap incident”, ha assegurat. Finalment, en 2005, 19 persones van travessar la frontera de l'Equador “quatre generacions d'una mateixa família”.

Orlando València ARCOE, actualment coordinador de l'Associació de Refugiats Colombians de l'Equador. Aquest organisme, que treballa a favor dels drets dels refugiats, representa a unes 270 famílies colombianes a la ciutat de Quito. La seva història no és més que l'extrem d'un gran iceberg, icebergara que oculta el sofriment de milers de colombians que viuen a l'Equador a causa del conflicte colombià. Però l'odissea de València és encara més important avui: La recent crisi diplomàtica entre Colòmbia i l'Equador li ha afectat de manera especial.

València diu que sempre ha estat difícil ser colombià a l'Equador. De fet, els estereotips dominen: “Als homes colombians se'ls considera narcotraficants, bandits (com a persones de baixa honradesa) i a les dones prostitutes”. En una ocasió va ser testimoni d'un fet que li va congelar la sang: el director d'una escola li va dir a un nen: “Guerriller xinès colombià (vermell)”. El noi només tenia quatre anys...

“Vaig conèixer a una dona”, ha recordat el coordinador d'ARCOE. “Va arribar a l'Equador poc després que el seu marit morís a Colòmbia, amb dos fills. No li van tractar com a refugiat, per la qual cosa no podia treballar. A més, sabia que si li enxampaven treballant a l'Equador, li expulsarien. Com era una dona molt bonica i segons els comentaris del poble les dones són prostitutes... un home li va oferir 20 dòlars per 20 minutos. I al final

es va ficar en la prostitució per a donar menjar als seus fills”. “No seria tan cruel –diu València– si les autoritats de l'Equador permetessin a les dones colombianes treballar i exiliar a les que exerceixen la prostitució. Aquí ocorre el contrari, i les dones, desesperades, entren en la prostitució i llavors… són anomenades ‘putes colombianes’”.

180.000 desemparats

A més de l'habitual, aquest exemple posa de manifest el problema de fons dels desplaçats colombians: si se'ls considerés refugiats, com a l'Equador, tindrien el dret a treballar. Segons dades facilitades per l'Agència d'Ajuda al Refugiat de Nacions Unides (ACNUR), a l'Equador són més de 180.000 les persones que necessiten el suport, però fins al moment només 15.000 colombians han estat considerats refugiats.

Al maig de 2006, per a superar el ‘punt mort’, València va ocupar l'ambaixada de Veneçuela i altres 42 refugiats no reconeguts. “Volíem agafar l'ambaixada de Suïssa, però això és un búnquer i no teníem una altra opció que agafar la de Veneçuela”, ha reconegut el coordinador d'ARCOE. “Al final aconseguim la ‘targeta andina’. Aquesta targeta ens dona dret a la vida, però no a treballar. Som gairebé com els turistes… Ens quedem aquí”, diu, “als llimbs dels migrants”.
No sembla possible equiparar la mort d'un líder de la guerrilla amb els mites grecs, però igual que les plagues que van sortir de la caixa de Pandora, la mort de Raúl Reyes, canceller de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia, en territori equatorià, ha tingut conseqüències imprevistes a la regió. Entre altres coses, cal destacar l'últim fet, inesperat i positiu: el passat 7 de març, la crisi diplomàtica entre l'Equador i Colòmbia va cessar amb la intervenció de les autoritats dels països llatinoamericans reunits en el grup de Riu.

No obstant això, Orlando València no ha perdut l'esperança i creu que les autoritats ja s'adonaran que no n'hi ha prou amb abordar un problema diplomàtic per a evitar el desastre. I és que el conflicte colombià és una crisi humanitària i cal tenir en compte també l'opinió de les víctimes, que és fonamental per a la pau i la justícia a Colòmbia. Fins i tot en el fons de la caixa de Pandora no va quedar més que l'esperança.