Presenta la vostra associació: qui sou i què us uneixen?

En aquests moments som uns 250 membres i estem organitzats per a fer front als problemes que tenim. Tenim un origen plural, entre nosaltres hi ha gent de l'Equador, Veneçuela, Colòmbia, Nicaragua, Hondures, Puerto Rico… També hi ha alguns del continent africà i alguns dels quals van migrar de l'Estat espanyol, d'Andalusia. Per residència, la majoria estem en Bizkaia, i també tenim membres a Guipúscoa i a Àlaba.

En la roda de premsa que van fer vostès el 3 de març, “els habitatges ara, per la justícia social!”. Quina injustícia viuen a l'hora de llogar un habitatge?

El 90% dels nostres membres són cuidadors residents. La resta fem tasques de vigilància per hores. Ser resident significa passar una nit en aquesta casa cuidant a persones majors, a vegades treballen 24 hores seguides... i quan tenen hores de descans volen tenir una habitació fora d'aquesta casa, però ho tenen molt difícil d'aconseguir.

En primer lloc, a través de la immobiliària és gairebé impossible llogar: demanen nòmines i avançar diners en fiances... En el lloguer a particulars se'ls cobra massa diners per una habitació: 400 euros. I quan els lloguen una habitació, moltes vegades no els deixen empadronar-se en ella, i és sabut que una de les primeres coses que ens demanen per a legalitzar la nostra situació de paper és que han estat empadronats durant tres anys. L'oferta que fan altres propietaris és la següent: “Et cobraré per empadronar-te en ell i a més no viuràs en aquesta casa”. I altres cobren dues coses: 300 euros per l'habitació i 120 euros per l'empadronament, cada mes!

Treballar intensament, descansar, enviar diners a la família que és al seu país d'origen, i si tenim fills aquí cuidar-los... és molt difícil. Sent residents és gairebé impossible tenir fills.

Estem atents, hem parlat amb l'Ajuntament de Bilbao, amb Càritas… Hem rebut la resposta de Càritas i busquem un pis per a llogar en nom de l'associació i que els que més ho necessiten puguin viure. En aquest pis també serà important cuidar la convivència, aquí estem sense família i una manera de recolzar-nos serà conviure en pisos.

Quines són les vostres reivindicacions laborals?

S'està intentant abolir el treball de resident. El treball dels residents és esclavitud, des de les 14 a les 24 hores del dia. El meu somni seria que tothom tingués 8 hores de treball, que cuidar als majors també fos un treball normal. És difícil d'aconseguir, però crec que no és impossible. Haurem de continuar lluitant però tinc l'esperança que veuran els nostres besnets.

D'altra banda, moltes vegades es confon el treball domèstic amb la cura. Aquesta és una altra de les nostres lluites: els residents treballen dos al mateix temps. Cal definir per què es paga, per a cures o per a tasques domèstiques. Tots dos treballs són molt diferents. La majoria dels nostres membres estan realitzant formació sociosanitària: el seu escàs temps lliure s'està dedicant a això, a tenir la titulació de cura d'ancians. En això estem especialitzant-nos, cuidar és un treball dur i que es valori. Treballem amb persones, els que cuidem no són coses.

En quines condicions de treball esteu?

Entre els nostres membres, alguns no tenen contracte. Uns altres no tenen hores lliures. Segons la llei, els corresponen tres hores diàries de lliurança i 36 hores de lliurança els caps de setmana. Alguns dels nostres companys diuen que els dissabtes surten del treball cap a les 13.00 i que el diumenge han de tornar a la mateixa hora. Moltes vegades no es compleix la llei. És necessari descansar per a cuidar a les persones. Nosaltres també tenim la nostra vida, no podem viure solos per a treballar.

I, no obstant això, la gent manté el seu treball, tement que si ells renuncien a aquest treball sigui acceptat per un altre. I perquè han d'ajudar a la família fora, perquè tenen fills, perquè estan endeutats...

El feminisme porta anys reivindicant l'esclavitud del treball resident. La societat està cada vegada més conscienciada o els estreny més amb la crisi?

Alguns dels nostres membres estan satisfets, se senten ben tractats i cobren el que legalment els correspon. Però hi ha altres membres que cobren molt poc, que no els contracten... imagini's que l'amo d'un d'aquests membres que no volen contractar és empleat de la Diputació!

Hi ha de tot, molts patrons estan conscienciats i volen millorar la nostra situació i molts altres no volen donar un tracte digne.

Els ancians que he cuidat també m'han dit: “Soraya, com aneu? També en el nostre temps sortim al carrer pels nostres drets. Hem viscut el mateix”.

Com influeix la llei estrangera en les seves condicions de treball?

Les dones que estan sense papers tenen por, perquè el missatge que reben és “perquè no tens paper, no pots treballar, et poden denunciar”. Quan aconsegueixes papers, t'obren més portes: pots contractar i aconseguir un altre treball. Hi ha tres llargs anys que cal sobreviure sense papers. I qui està en aquesta situació accepta per això la primera oferta que rep, en condicions laborals que d'una altra manera no acceptaria. El salari mínim és de 1.200 euros i des de 700 euros la gent treballa tot el dia sense seguretat social.

Després d'aquests tres anys també hi ha una gran burocràcia. Aconseguir una cita és molt difícil des del COVID-19. Amb les cites estan fent negoci.

Treballant tantes hores, com feu per a organitzar-vos i lluitar?

A l'estiu ens ajuntàvem en la plaça Miribilla, els diumenges. Parlàvem entre nosaltres, de la situació de cadascun, intentàvem ajudar a algú que tenia un problema entre els altres, i vam anar sumant gent que coneixíem. Així va anar creixent i creixent fins a arribar als 250.

Tenim un grup general de whatsapps i tenim diversos grups de treball: habitatge, professió, padró... Ara que fa fred la trobada en la plaça i la majoria són residents, fem videotelefonades.

El 8 de març sortirem junts al carrer, però al llarg de l'any i en el dia a dia, les dones majors que necessitem cures, altres filles de majors que han passat per tasques de cura i altres persones que subcontracten per a aquestes tasques… Totes dones, però en posicions molt diferents. Hi ha contradiccions? Com podem ajudar-nos?

Hi ha contradiccions. Ho diré clar: si no arribes a cuidar als teus pares i m'has de contractar, el primer que faig és un bon tracte. No em miri per damunt, miri de front. Si ens donen un bon tracte, ens sentim bé i farem el nostre treball amb calidesa. Segon, si no em pot pagar el que legalment li correspon, digui'm. Digui'm, i arribarem al consens durant les hores, o potser vostè pot assumir alguns dels treballs... Això és ajudar-me mútuament: vostè m'ajuda i jo li dono suport. Jo necessito diners per a fer front a les despeses, i vostè necessita tant perquè jo cuidi al seu pare. El 8 de març i la resta de dies, que ens ajudem mútuament.

Què és per a tu un bon envelliment? Com t'agradaria que fos cuidada quan envies?

Cuida't bé, surti a passejar i no m'aislen perquè em senti bé. M'agrada ballar, per tant, que em portin al ball. Soc alegre i m'agradaria ser alegre en l'envelliment, i que em cuidin en bon estat d'ànim, perquè hi ha malalties per a l'espantada. En la meva vellesa m'imagino bé, però amb dolors, si ja em fa mal, imagina't en envellir...