Maquiavel va deixar ben escrit que a una conquesta militar li arriba una usurpació política i després una invasió cultural. De l'època de la conquesta de Navarra, sembla que l'autor del Príncep es va inspirar en ella. Així, els espanyols porten cinc segles adoctrinant-nos amb l'ajuda d'un gran nombre d'intel·lectuals de proximitat. Tot el que recorda a la nostra particularitat nacional, o la nostra lluita passada per la llibertat, aquests historiadors ho desfiguraran amb un relat oficial i fals, ben decorat, això sí, amb la cel·lofana de l'academicisme.

L'exemple de Zumalacárregui i les guerres carlistes és il·lustratiu. En contra del corrent històric tradicional, fa unes dècades la historiografia oficial afirma que Zumalacárregui no va ser més que un patriota espanyol, els Furs no van tenir res a veure amb l'aixecament popular que va sacsejar Euskal Herria, i només la defensa del «Tron i l'Altar» va empènyer als pobres bascos a lluitar contra els rics liberals. Això sí, diuen que els Furs, per al poble, es limitaven a les eines, les contribucions i les duanes, i que, a més, la victòria liberalista implicava implícitament, entre altres coses, la privatització de les terres comunals (i així va ocórrer). No obstant això, els nostres avis serien ximples, perquè no els importava anar a la guerra vuit anys, pagar més contribucions o encarir els productes bàsics. Tampoc la pèrdua de terrenys comunals. A ells els Furs no els importa! Només pels reis, la Inquisició i la Religió morien i eren assassinats. Zumalacárregui, com es diu ara, no va aixecar cap bandera foral.

S'obliden a propòsit de com, al començament de la guerra (14-11-1833) es va aixecar una acta a Estella en la qual els líders rebels deien el contrari. Que la revolta es referia a la defensa dels drets de «Carles VIII de Navarra i Rei de Castella V», per la qual cosa van decidir delegar el comandament de les tropes en Zumalacárregui, que a més de la seva adhesió al Rei, «estava subjecte als furs i a les lleis d'aquest Regne». Es van enviar còpies de l'acta a les quatre diputacions i, dies més tard, reunits a Etxarri Aranatz, «van decidir conjuntament nomenar els caps de les forces basques». En aquesta important acta no s'esmenta la Religió, igual que els nostres historiadors no fan esment a aquesta.

És més: cinc mesos després, Zumalakarregi és invencible, té al País Basc a la seva mercè i, no obstant això, no hi ha notícies del Rei, ja que tots creuen que està a Portugal. I en aquest instant va aparèixer la famosa carta manuscrita que l'historiador de Sorau va trobar. Va ser escrit el 9 d'abril de 1834 per Zurbano, agent de negocis de la Diputació de Madrid, dirigit al secretari José Basset. És a dir, una comunicació al més alt nivell de les institucions liberals de Navarra. Zurbano informa que ha arribat a Madrid «una reivindicació de Zumalacárregui en la qual diu que, per la impotència i deixadesa amb què Don Carlos s'acull a la defensa de la seva causa, el Regne de Navarra i les províncies basques són declarades com a República Federal».

Alguns crèiem que aquest text revolucionava la historiografia basca, perquè coincidia amb el que molts autors de l'època (Mackencie, Xaho, Wilkinson, Laurens, Lassala, Legia, Somerville, Lataillade, Aviraneta, Viardot i altres) van dir. Fins i tot el famós pirata va dir que «hi havia rumors que declaraven la independència de les províncies». Evidentment, el fet de reconèixer que el gran Zumalacárregui era el precursor de l'independentisme basc i del republicanisme era un gripau massa gran per a empassar. I la càtedra ho va triar entre el menyspreu i el silenci.

Però com si es tractés d'un puzle en el qual les noves peces s'encaixen cada vegada millor, la imatge del que va succeir en la primavera de 1834 és cada vegada més clara. El mateix José Antonio Urkijo, un dels historiadors que parlen del nostre «independentisme», dona dades soltes que reforcen el que Sorauren ha trobat. De fet, a més dels alts funcionaris de la Diputació, el general Harispe, comandant general dels Pirineus Baixos, va escriure una carta al ministre de la Guerra de França el 6 de maig, dient-li que «per camins diferents i bastant segurs, havia arribat una notícia molt especial: La Junta de Navarra, veient com el joc que Don Carlos abandona, va arribar a un acord amb Zumalacárregui per a proclamar la independència de Navarra i de les tres províncies basques i construir una república federal […] Perquè no es pot negar que aquesta separació seria molt senzilla i reeixida en aquestes províncies, ja que només es vinculen a Espanya a través de llaços molt febles».

Harispe era un expert en la problemàtica d'Euskal Herria. Era de Baigorri i tenia un alt càrrec per a veure què passava, ja que era el responsable de la frontera. Per tant, dir el mateix que Zurbano deia un mes després «per camins diferents i bastant segurs» és una cosa que cal tenir molt en compte. La notícia, a més, es va estendre a tota Europa: el 14 de maig, segons va informar el diari ginebrí L’Europe Centraleev, «Zumalacárregui ha publicat un document per als habitants de les quatre províncies en el qual manifesta la seva independència i les eximeix de l'autoritat del Senyor Carlos o de la Reina». La notícia era tan important que el periòdic apareixia com a adjunt en una nota de la canceller austrohongaresa, Von Metternich. A Itàlia, Giornale del Regno delle Sue Sicilie del 14 de juny feia el mateix, i no seria difícil trobar més referències. És a dir, les diputacions basques, la premsa i els governs europeus van rebre després el que molts cronistes van reafirmar: que els bascos podien treure al Rei de l'equació política, no vaig agafar el Fur ni la llibertat basca. L'hispanista francès Louis Viardot va dir en 1836: «D'una vegada per sempre, si s'admet que Navarra i les províncies basques només lluiten per la seva independència i no per la causa carlista, la qüestió se simplifica».

La resta ja se sap: El pretendent Carlos va entrar finalment a Navarra i Zumalacárregui va rebutjar la idea d'una república federal independent, ja que aquesta renovació política suposava un salt a l'abisme en aquella Europa absolutament monàrquica. Però el succeït és aquí, i hauran d'admetre-ho tard o d'hora, com van haver d'admetre la brutal conquesta de Navarra o les massacres de 1936.

Entretant, alegrem-nos: en aquesta primavera, impulsat pel poble, es va crear un precursor de la futura república basca federal, independent i comunista: Preses Zumalakarregi.