Les picades han complert en les últimes setmanes tant amb els titulars dels mitjans de comunicació com amb les tertúlies, així com amb les entrevistes col·loquials. El fenomen iniciat al Regne Unit l'any 2021 ha donat pas, i després de la seva expansió en diversos països europeus, l'ona de picades ha arribat fins nosaltres. A més, en l'època estival es concentren les festes de ciutats, pobles i barris. És a dir, en l'època de l'any en la qual es multipliquen els contextos en els quals s'incrementen les agressions masclistes. En un ambient festiu caracteritzat per la tendència a la desinhibició, es reforcen actituds opressives, com la de les dones, aflorant lògiques socialment arrelades, com la que l'espai públic correspon als homes i que l'espai propi de les dones és l'espai privat. Per alguna cosa porta dècades el moviment feminista reivindicant que la nit, el carrer i les festes no són només masculines, sinó també nostres.

En opinió que aquesta lògica patriarcal s'alimenta d'ella –que l'espai públic correspon als homes–, no són pocs els que han denunciat el tractament mediàtic que s'ha fet de les picades. A principis d'agost, per exemple , Bilgune Feminista va manifestar la seva preocupació a través de les xarxes socials, que el missatge d'alarma que s'està estenent d'opinió alimenta la por a la violència masclista, la qual cosa suposa una limitació de la llibertat de les dones. Així ho va confirmar la investigadora experta en la matèria, Nerea Barjola Ramos, en una entrevista concedida al Salt: “Genera por al que et pot passar: t'alerta constantment en lloc de gaudir del teu temps lliure. I en aquesta situació d'alerta es dona una retallada dels drets de les dones”. El terror fa que les dones deixin de moure's lliurement, d'ocupar l'espai, de vestir-se, d'arrogar-se…

microfísica sexista del poder. Alcásser eta lurra sexuala eraikiz (microfísica sexista del poder. El cas Alcasser i la construcció del terror sexual. Barjola, autora de l'assaig Virus, 2018), analitza la influència del tractament del cas Alcàsser en les dones de l'època: “La narrativa creada entorn de la desaparició forçada de les tres noies parlava de fronteres que no han de ser creuades i d'espais que no han de ser ocupats (sortir de nit, viatjar només, fer autoestop), per a convertir el relat sobre el terror sexual en un avís i un càstig demostratiu. Així, els discursos socials, mediàtics i polítics estesos al fil del crim es van organitzar com a contraatacs patriarcals enfront de la conquesta del moviment feminista i dels espais de llibertat de les dones en general”. L'autor aprofundeix en el funcionament del que ha denominat microfísica sexista del poder a partir del cas concret d'Alcàsse, que entén com a dinàmica del poder, que utilitza el relat sobre el terror sexual com a mecanisme de disciplina de les dones.

En preguntar-se si el tractament del fenomen de les picades, igual que el d'Alcás, és una nova forma de terror sexual, Barjola va respondre afirmativament amb rotunditat en l'entrevista concedida al Salt, afegint a continuació: “Segons aquesta representació del terror sexual, sempre som nosaltres [les dones] els qui hem de preocupar-nos perquè no ens passi gens dolent, i si una cosa dolenta ens passa la responsabilitat és nostra. Però la responsabilitat no hauria de ser nostra, sinó la seva [dels homes]. Ells són els que a partir d'una hora no haurien d'ocupar l'espai públic pel sexe terrorista que provoquen”.

Picades, submissió química inductora?

L'alarma generada pel fenomen de les picades correspon en gran manera a la possible submissió química que poden produir les puncions. En contraposició a les primeres conviccions, les picades en el normal no impliquen submissió química. Així ho ha assenyalat en els últims temps diverses fonts, encara que amb algunes d'elles Barjola s'ha mostrat molt exigent: “Alguns experts en drogues reprodueixen de manera subtil la falta de credibilitat amb les dones”. Suggereix que, amb independència que es produeixi o no la submissió química, s'estan produint picades, al que cal donar importància al reconeixement de la veracitat de la paraula de les dones que han denunciat les burxades.

Però també hi ha associacions que treballen des d'aquest punt de partida i des del punt de vista feminista. Així podem llegir Ailaket! Associació d'usuaris i exusuarios de drogues per a la reducció de riscos: “No qüestionem la veracitat de les picades perquè els testimoniatges de les víctimes són aquí, però la submissió química en la majoria dels casos denunciats no és molt viable. Perquè l'agressor té formes més senzilles, més segures (per a ell) i molt més habituals d'agredir sexualment a una dona”.

Preocupat pel tractament mediàtic de les picades, i que les presenta de la mà de la submissió química, Ailaket! ha llançat una informació clarificadora. En ell es recull que en gairebé tots els casos de punció denunciada les anàlisis no han detectat cap substància injectada amb finalitats de submissió. I han matisat que “es detecten totes les substàncies psicoactives susceptibles de ser utilitzades per a la submissió química, almenys durant les vuit hores següents”. També s'han donat més dades que condueixen a desmuntar la suposada unió entre picades i submissió química: d'una banda, l'ús d'una xeringa requereix un coneixement que qualsevol no té, “més encara si s'utilitza en zones poc clares i la víctima està en moviment”; per un altre, que el temps necessari per a injectar la substància capaç de provocar els efectes descrits és de diversos segons, no immediat; i que, entre altres coses, en tractar-se de picades denunciades en un ambient d'oci, ningú s'aprecia una coincidència.

Des del punt de vista criminològic, si s'entén que l'objectiu de l'agressor és aprofitar la situació de vulnerabilitat de la víctima, l'estratègia de punció no és molt coherent. De fet, les picades s'han realitzat a dones que estan envoltades de gent i els efectes de les substàncies presumptament injectades són tan immediats que la submissió no es produeix en un context que afavoreixi l'agressió sexual o un altre tipus de delicte. “En els centenars de casos denunciats a Espanya no s'han produït atacs o robatoris, per la qual cosa l'objectiu de la submissió química no està ocorrent”, assegura Ailaket!.

L'associació també ha fet públics les dades que venen a desmuntar l'imaginari de la submissió química que s'ha estès amb el tractament del fenomen de les picades. Segons el relat que s'ha construït, el procediment habitual és que la dona que es troba en la zona festiva és picada per un desconegut, i la substància psicoactiva inoculada per aquesta punció fa que en un quart d'hora es notin els efectes de la submissió química (mareig, cansament, etc.), passant a estar en una situació de vulnerabilitat. No obstant això, a més de subratllar que la submissió química per punció és improbable, Ailaket! ha explicat com es duu a terme la submissió química habitual: l'alcohol, la droga més normalitzada, és la substància més freqüent en els casos de submissió química, i la majoria de les agressions per submissió química sol ser oportunista. Dit d'una altra manera, l'habitual és que l'agressor utilitzi una situació de vulnerabilitat provocada per substàncies psicoactives consumides voluntàriament per la víctima. I això és així perquè en la majoria dels casos l'agressor és conegut per l'agredit.

Agressió sense inoculació

Encara que el coneixement que la submissió química és difícilment desencadenable per punció pot resultar relaxant, no hauria de llevar-li gravetat al fenomen. Tant amb inoculació com sense inoculació, ja que la picada continua sent atacada, ja que va carregada de significat i cerca influir en la dona. Ho explica clarament María Sánchez-Ramos eldiario.es: “Pot ser que la punció d'una dona no sigui una agressió tal qual? Potser no pretén inocular la por en la nostra carn? És una demostració de força, control i poder masculí. Es pot traduir el significat de l'agulla amb les paraules “no et drogo, però podria fer-ho”, i l'advertiment es fa a una dona, però també a tots perquè ens indiquin quin és el nostre lloc”.