El fet que s'hagin posat altres prioritats, que no s'hagin creuat els astres o per què se sap, ha fet que durant anys hagi existit un buit bastant important en la literatura basca: la ciència-ficció i, en un sentit més ampli, la ficció especulativa a penes s'ha escrit. I dic “ha estat”, perquè entre les novetats que es podran comprar en la Fira de Durango d'enguany es poden incloure diversos llibres dins d'aquest gènere.

Senyal que alguna cosa està canviant? Estem a les portes d'un nou renaixement interplanetari basc? Sí, sí, han començat a pensar que estic fluixejant. I així és. La ficció especulativa ens obre les portes a imaginar el que avui és impensable. Exercici necessari per a pensar que el futur pot ser diferent en aquests temps en els quals l'eslògan no future ha estat introduït d'una manera no punxant.

Per a il·lustrar, per exemple, com serà el segle XXIII: no sols el món, sinó tot l'univers està regit per bascos, regits per la felicitat i el benestar mai coneguts. Però la resistència a aquesta superioritat comença a organitzar-se: alguns volen recuperar la supremacia de la cultura i el llenguatge espanyol d'antany i per a això han planejat viatjar al segle XXI, quan es va produir la Gran Revolució.

Això és el que compta la novel·la Euskalia (Elkar) de Mikel Alvarez Sarriegi, per a plantejar una pregunta molt seriosa: si el basc fos una llengua hegemònica, com actuaríem? Aquesta història, inicialment pensada per a ser un guió per a una sèrie, adopta la forma de novel·la de ciència-ficció, sense perdre referències audiovisuals –Matrix, Terminator...–. És la primera novel·la del beasaindarra.

Pròxima parada de la nau espacial: Planeta Ostadar 7310 (Denonarte). En aquest tercer llibre del pamplonés Iñigo Ibarra veurem com és la convivència entre homes i androides. Sembla que les persones de carn d'os i les de circuit i cable s'adapten bé entre si, però sempre hi ha un trastorn que s'espatlla. El protagonista de la novel·la treballa en la seva reprogramació. Fins que l'androide H57 cau a les seves mans. L'instint, per imperatiu, decideix no reprogramar-lo i a partir d'aquí tot es posa potes enlaire.

Aquesta novel·la, imprevista en cada capítol, contempla el món que pot portar la vida hiperconectada d'avui dia: el lector pot imaginar a través d'aquesta història les conseqüències que poden tenir els controls digitals de la informació i les eines que registren tot el que fem. I, per descomptat, aquestes conclusions no són molt agradables.

Ai, tecnologia. No podem ignorar, però, al mateix temps, l'assumpte que estem convertint a través d'ell és preocupant. O, almenys, alguna cosa que desperta el nostre interès, perquè en cas contrari no es publicarien tantes novel·les centrades en aquest tema. De fet, ja no diferenciem massa la realitat física de la virtual, la qual cosa en breu tindrà efectes encara difícils de calibrar. Suposem que arriba a mitjan aquest segle. La novel·la Berriz zentauro (Elkar) de Katixa Agirre ens porta a un futur que no sembla tan llunyà, a través de la protagonista Paula Pagaldai, que viatja a París per a investigar a l'escriptora feminista Mary Wollstonecraft.

Després de marcar un abans i un després amb la novel·la (Elkar, 2018), Agirre torna a les prestatgeries de les novetats amb una obra que combina diversos plans: un futur pròxim, el segle XVIII, el sexe, les fronteres entre els gèneres... Sexe virtual, realitat estesa, vivències augmentades. Tot serà molt diferent en el futur. O no tant?

En aquesta Fira de Durango tenim l'oportunitat de teletransportarnos a l'última novel·la d'un altre escriptor de llarga trajectòria i d'imaginar-nos un futur una mica diferent. La novel·la d'Asel Luzarraga Esan gabe doa (Txalaparta) és un llibre que inaugura una trilogia. Aquesta història, escrita per l'escriptor de ficció Simun Palsu, ens descobreix la federació de pobles lliures Askayala, vigent des de fa deu anys.

Es tracta d'una situació tibant, que amenaça la invasió d'una aliança internacional. En aquest context, Luzarraga ha elaborat una novel·la debanada entorn de quatre personatges principals, que ens convida a pensar en la utopia del futur, combinant la ficció especulativa amb el realisme màgic que té tan sòlides arrels a Amèrica Llatina.

Com dins d'aquest gènere literari és lliure viatjar enrere en el temps, hem de recomanar un llibre que no sigui una novetat nobiliària. Perquè, encara que la ciència-ficció és una mica poc treballat en la literatura basca, té antecedents i mereixen reconeixement. L'escriptor Mayi Pelot va ser el pioner, amb la col·lecció de contes Biharko gogoan (Maig), publicada en 1985. Aquesta aportació va continuar amb la novel·la curta Teleamarauna (Maig) de 1987.

Després d'un llarg oblit, els crítics van començar a reivindicar la seva obra en la dècada de 2010, primer Aritz Galarraga i després Amaia Alvarez Uria en aquest mateix mitjà. Després de la mort de Pelot, impulsada pel grup Sareinak, també el van homenatjar fa tres anys en Baiona i l'editorial Maig reedita tots els seus treballs: Poemes, contes i novel·les (2019). Segurament a Durango es podrà adquirir. No haig d'explicar-los la importància de recordar aquest antecedent, perquè ho van ser. O, bo, amb la lògica de la ciència-ficció: som perquè seran.