El documental que defensa la tortura del toro guanya la Petxina d'Or del Zinemaldia
Tardes de solitud dona diverses pinzellades del dia a dia del torero Andrés Roca Rey, entre altres, entrevistes a l'hotel i en el trajecte de l'hotel a la plaça de toros o moments de vestimenta, i mostra com sofreix i assassina al toro en la plaça. El documental, dirigit pel català Albert Serra, s'ha projectat durant dues hores i cinc minuts de durada.
Llenya seca al foc per a avivar la flama. Vagi amb compte amb la premsa espanyola de la dreta en els pròxims dies i setmanes, ja que no serà per a menys el triomf del documental Tardes de solitud en Donostia-Sant Sebastià. Gran premi del Festival.
El cineasta català Albert Serra té fama de provocador, i no sols ha volgut confirmar que ve així, sinó que ha fet un pas més amb aquest documental. Juga en això. Una cinta de dues hores i cinc minuts va més enllà de la provocació per a molts cors. I ell ha dit que no, que no és una pel·lícula ni a favor ni en contra de la Tauromàquia, i això és el que han subratllat reiteradament en diversos mitjans de comunicació després de la seva estrena dilluns passat. Serra es va acostar “sense ideologia” al torero Andrés Roca Rey i ho va fer per la seva “fascinació” per el “art” dels toreros, “amb plaer”, una gravació de cinc anys.
En moltes ocasions s'ha destacat en la premsa que Serra no col·loca les seves pròpies cambres en els llocs que es col·loquen en els festejos taurins que se celebren cada vegada amb menys freqüència en les cadenes de televisió espanyoles. I és que, quan maten a un toro, és més habitual que la cambra torera vagi acompanyada d'un torero, que obri el pla i que el públic vegi com l'agafa, que el que ha fet Serra. En Tardes de solitud, la càmera es queda gravant el toro durant uns segons, i del pla surt tota la resta. A Serra se li ha enaltit que surt d'aquesta rutina i que la fi d'enfocar al toro és la manera de visibilitzar aquesta violència, que és el que fa que sigui “menys favorable” a la Tauromàquia.
Atès que es tracta d'un documental i es recullen imatges de fora de la plaça, s'esperava que també apareguessin algunes reflexions o inquietuds del torero. Però no és així. Crec que gairebé l'única preocupació del torero és si el públic s'ha quedat a gust, tallar l'oïda al toro, etc.
"Alguna vegada acabaran les corregudes de toros, i el documental és un magnífic document gràfic", ha afegit. Aquest és l'argument que hem pogut escoltar a l'entorn del Kursaal, des que es va estrenar el dilluns.
Litúrgia de les imatges
En tota la pel·lícula el torero Andrés Roca Rey, conegut com a feina, matarà a uns vuit toros. D'aquí als vestuaris, les imatges de la furgoneta i les escenes de l'hotel, i de tornada a la plaça. No és molt més que una pel·lícula.
En realitat, prenent la pel·lícula en fred, valorada estèticament, cal reconèixer que ha rebut imatges de gran qualitat: l'alè del toro s'escolta perfectament, fins i tot el del torero, tot això amb molta claredat i puresa. I també és claredat quan al toro li enarboren banderilles i espases al cap i en el coll. D'altra banda, en el que a imatge es refereix, la figura del torero també té una bellesa estètica i és una clara mostra de com és aquesta litúrgia.
Perquè, més enllà de la litúrgia del moment de vestir, criden l'atenció les converses entre el torero i la seva quadrilla. Té al voltant una dotzena de persones acompanyants.Olé els teus ous! Hi ha gent que se sent des d'allí, i en general, paraules i gestos lletjos, sense parar. I, a més de mirar al toro amb cara agressiva, també li diuen “puter” en bastantes ocasions. Exemples pràctics de masculinitat tòxica.
Polèmica, en plena actualitat
Tant PACMA com Podem van mostrar la seva queixa en l'estrena de la pel·lícula, que va tenir lloc dilluns passat, 23 de setembre. PACMA va protestar enfront del Kursaal, on es van donar cita mitja dotzena de persones.
El director del Festival, José Luis Rebordinos, va assenyalar que la pel·lícula cal veure-la abans de criticar-la, i va reafirmar aquestes paraules en la roda de premsa que va oferir Serra en la presentació del documental. És més, Serra va dir que li semblava “vergonyós” posar la seva “obra mestra” en el focupación pel tema que la gent treballa.
PACMA, en aquesta concentració, va dir que el cinema és cultura i la Tauromàquia tortura; i que l'organització del festival hauria de revisar l'emissió d'aquesta mena de documentals en la Secció Oficial, en considerar que normalitza les tortures als animals.
El documental portarà més polèmica, segurament, després de guanyar la Petxina d'Or.
En el si del Govern espanyol existeix un conflicte important entorn de les corregudes de toros. El partit Sumar, soci del Govern, que ocupa el Ministeri de Cultura, va eliminar al maig el Gran Premi d'Espanya de Tauromàquia, una premissa de 30.000 euros al millor torero. Però el Senat, per iniciativa del pp i amb l'abstenció del PSOE, ha demanat formalment al Govern que retiri la represa del certamen.
Bound in Heaven
Adreça: Xin Huo
País: Xinesa
Durada: 109 minuts
Estrena: No implantat
Fugir de la mort, cap endavant. L'home que sofreix una malaltia terminal el farà així, al costat del seu amant, amic i company de viatge. Una pel·lícula dura però positiva, amb... [+]
El novè i últim dia, en un Festival especial que em recordarà amb molt d'afecte. Deixant dues pel·lícules arriscades per a l'últim dia, estic escrivint aquesta primera crònica amb la música d'un bar, perquè no m'ha agradat res la pel·lícula que vaig veure abans.
He vist... [+]
I això ahir era dissabte i no diumenge. Li va costar treball aclarir el dia, perquè hi havia molta menys gent al carrer i no hi havia pressa. Alguns es van acostar aviat al Kursaal i al Teatre Victoria Eugenia, on van projectar la pel·lícula de clausura de la nit, We Live in... [+]
La gasteiztarra Patricia López d'Arnaiz s'ha fet amb el Goya al millor actor principal en el 72 Festival de Sant Sebastià. En el Zinemaldia, pel seu treball en la pel·lícula 'Els centellejos', dirigida per Pilar Palomero.
La pel·lícula està basada en la primera narració del... [+]
Mai ploro amb pel·lícules. He vist pel·lícules dures, històries tristes, plenes de mort, que mostren el pitjor de l'ésser humà, sense demanar perdó. He vist pel·lícules boniques, elegants, monumentals, que parlen de miracles, profundes. I, no obstant això, no ploro amb... [+]
Encara que fora del concurs de la Petxina d'Or i altres premis, en la Secció Oficial s'estrenen altres treballs –normalment– bons. En concret, són setze els que competeixen i 22 cintes –vint pel·lícules i dues teleseries- estan en projecció.
Una de les sèries que hem... [+]
Quan vaig fer el calendari del Festival, la primera pel·lícula que vaig triar va ser Parthenope. Sense saber de què es tractava, abans de llegir la sinopsi, sabia que havia de veure-la, perquè era del director Paolo Sorrentino. El meu company i amic de pis sempre em diu que... [+]
El dimecres va estar en Donostia-Sant Sebastià el grec Costa-Gavras, amb els seus 91 anys, presentant la seva nova obra i donant-li el nivell amb Le dernier souffle; i el dijous el britànic Mike Leigh, amb un elegant bastó negre i un equipatge de 81 anys.
Nous vells? No. I... [+]
Les dinàmiques familiars que han anat empitjorant durant massa temps tendeixen a cronificarse i no poden curar-se fàcilment. En el llargmetratge escrit i dirigit per Sandra Romero, Per on passa el silenci (El lloc que passa el silenci), Antonio (Antonio Araque) torna a Écija... [+]
Hi ha, a vegades, la sensació que tot està lligat. Es podrà veure de tot, fins i tot en la Secció Oficial, sempre sota un marc. Hem vist alguns tocs d'humor, drames llorantes, suspensos, documentals, fins i tot una pel·lícula de terror –que analitzarem al final d'aquesta... [+]
El 28 de juny d'enguany es va estrenar Casa en Flames (Etxea Sutan), una comèdia dramàtica dirigida per Dani de l'Ordre. Li vaig dir que pensava veure-ho un mes abans del festival, quan estava parlant amb un amic, i ell me'l va recomanar. Encara que no sempre coincidim, l'amic és... [+]
Sempre dins d'un marc, però estem veient de tot en la Secció Oficial del Festival. I això, francament, s'agraeix. Hi ha una gran diferència entre les desenes de “olé els teus ous” de la pel·lícula d'aquest torero i els infinits silencis d'On Falling.
Tal com hem llegit... [+]
El dilluns a la tarda ja tenia planificats dos documentals realitzats a Euskal Herria. No soc especialment aficionat als documentals, però el Zinemaldia sol ser una bona oportunitat per a deixar de costat els hàbits i les tradicions. Em vaig decidir per la Rèplica de Pello... [+]