Des del 24 d'octubre, Iñigo Errejón ha estat nomenat cap de fila de tots els mitjans de comunicació de l'Estat espanyol, i el seu nom ha estat usat fins a la data, a dreta i esquerra. Ha aconseguit un soroll mediàtic molt rar, i sembla que el ressò seguirà molt de temps. Ara tots tenim alguna cosa a dir sobre el masclisme.

Errejón va presentar la seva dimissió després de la publicació en les xarxes socials d'una carta plena d'eufemisme i d'irresponsabilitat. No va reconèixer que la seva decisió obeïa a una acusació d'agressió sexual, però va assegurar que tenia la necessitat de deixar enrere les “exigències” de la política institucional per a desenvolupar un procés personal d'acompanyament psicològic. En paraules pomposes, deia que el poder i la fama li van desbordar, que és precisament una de les claus del cas: la violència que s'exerceix en el poder i des del poder. Des de llavors, el debat ha anat entrant en una espiral interminable, però un missatge clar en els mitjans convencionals és que el feminisme ha guanyat.

Què? Què ha guanyat el feminisme? Mostrar a Errejón com un monstre i no sols des de la primera línia, sinó també des de la societat? Assenyalar a un home masclista en aquest gegantesc heteropatriarcado i “donar-li el merescut”? Demostrar que també en l'esquerra –sorpresa!– hi ha violència masclista? Alguns han celebrat la incorporació del discurs feminista als mitjans convencionals. Aquí està el parany: en aquests dies s'estan difonent discursos interessats disfressats de feminisme que expliquen a les dones i a les víctimes com han d'actuar.

Si el feminisme és alguna cosa, és un moviment d'apoderament i alliberament que s'allunya del paternalisme i es basa en la solidaritat. Però amb el cas d'Errejón sembla que s'han difuminat alguns conceptes. Amb l'objectiu de donar una mica de llum al debat, el col·lectiu feminista Cantoneres ha plantejat una reflexió que està fora de l'opinió general i ha reivindicat la necessitat que les dones abandonin el paper de víctimes: “No som víctimes desprotegides en totes les relacions, com es vol fer entendre aquests dies”. Entre altres coses, es tracta de la sentència moral que es dicta contra les dones. Va denunciar, va acudir als tribunals, ets víctima, no et va callar, et va agredir, l'única via de reparació és fer-la pública. La mateixa Yolanda Díaz també ha estat la impulsora d'aquest missatge. Aquest és l'assoliment del feminisme? Hem guanyat per por de les agressions sexuals? Sense fantasmes de sentències i tribunals externs, cadascun hauria de decidir on estan els límits del sexe i comunicar-l'hi a la seva parella. El problema és que els homes encara no han après (volen) a respectar aquests límits i que la pèrdua de poder costa molt.

A més dels tertulians que estan dictant sentències morals vestides de feminisme, afortunadament alguns autors estan traient-se de la voràgine i oferint perspectives més constructives en mitjans com Ctxt i Eldiario.es. Hi ha reflexions que cal portar a Euskal Herria i que poden ser el punt de partida per a canviar algunes dinàmiques. Per exemple, és revelador el que diuen els ex càrrecs de Podem: Que la violència i la verticalitat han estat des de la creació del partit. Un grup de periodistes i analistes ens han deixat un munt d'interrogants sobre el poder, la violència d'esquerres i el sexe. És molt més interessant abordar-ho que veure la violència sexual exercida per Errejón, plagada de quins i morbs.

A pesar que els tribunals resolen el que es dicta contra aquest home poderós, és innegable que no es pot qüestionar el denunciat per les víctimes i que és absolutament condemnable tota violència masclista, més encara des de la posició de poder.

Les feministes no hem guanyat gens especial amb el cas Errejón. Les feministes continuem reflexionant i debatent com sempre en les xarxes pròximes, en les xarxes socials lliures de les arpes dels feixistes. Potser en aquestes setmanes parlem més des del ventre que des del cap, perquè Errejón ens ha recordat aquesta relació tòxica, el procés laboriós que obrim en la causa local per violència masclista, el que ens va dir en l'oficina aquell professor progressista, o aquell bavós d'esquerres que tota la quadrilla va secundar. Ja no ens sorprèn res.