Eli Pagola, presentadora d'Egonarria, ha assenyalat que el sistema de cultiu i alimentació de Cuba és inevitablement agroecològic, aquest és el seu model hegemònic. Amets Ladislao ha explicat l'evolució de Cuba com "A Cuba, després de la revolució, totes les piles de fertilitzants químics i pesticides que l'URSS els proporcionava. El que en aquella època es conreava sobretot a Cuba era el tabac i el sucre, en el model monocultiu. Però quan l'URSS va caure i sofreix un bloqueig mundial, Cuba es va quedar sense res i llavors van veure les conseqüències d'aquest model de producció: la terra estava completament morta, el tabac en monocultiu i el sucre no podia alimentar-se i no podien comprar res fora de Cuba. Llavors van haver de fer un volt radical al model productiu".

Recomanem que la conversa sigui completa:

A continuació resumim algunes idees de l'entrevista:

Amb l'objectiu d'alimentar al poble, preservant el medi ambient i la salut

"Ells el tenen molt clar: que cal alimentar al poble. I a més, ha de ser sostenible", subratlla Ladislao. Després de sofrir els efectes dels abonaments químics, no volen matar la terra de demà. I tot això té a veure amb la salut: "La medicina a Cuba és molt important i ells també fan aquest sistema d'alimentació per la salut: saben que si es produeix sa el poble estarà més sa i després tindrà menys despesa en salut. Ells sempre tenen la salut present".

Per a alimentar al poble a Cuba, avui dia elaboren un munt d'hortalisses, elaboren arròs, fruita, llet (els menors de 12 anys tenen un programa per a prendre un litre de llet al dia), carn... "Tota la cadena ja la tenen i està totalment diversificada", segons Ladislao. Diuen que continuen fent tabac i sucre. No obstant això, explica que tenen dèficit en producció i que s'estan assajant per a produir més.

 

Sistema organitzat pels baserritarras per a satisfer les necessitats locals

"Si vols ser granger a Cuba, la terra és gratis. La Terra és un dret", explica Ladislao. Però també és important que l'ordenació de les terres estigui orientada a l'alimentació: "En les millors terres posen hortalisses i fruites, i després les produccions de carn i llet. No com aquí, les millors terres estan en la indústria, etc. Diria que Cuba és un dels pocs territoris que no són baserritarras l'últim darrere. La gent sap l'important que és que hi hagi baserritarras i que hi hagi aliments propis".

Explica que hi ha dos tipus d'empreses per al cultiu: una és estatal i uns treballadors són pagesos. I per un altre, les cooperatives de llauradors agrupades en l'estructura ANAP (Associació Nacional de Petits Agricultors en les seves sigles en castellà). "Aquestes cooperatives d'agricultors han de vendre-ho primer a l'Estat i després hi ha diversos punts de venda directa per Cuba, que si volen poden vendre aquí", explica Ladislao. Recorda que el menjar està "subvencionat" a Cuba per mitjà del famós sistema de cartilles.

Però el que no és tan conegut, i segons Ladislao, "la qual cosa es pot desenvolupar a Euskal Herria, copiat al 100%", és l'organització de l'alimentació municipalista: "Cada municipi calcula quant menja aquest país. Llavors, l'Ajuntament veu quants productors hi ha en aquesta localitat i concerta amb els productors abans de sembrar. Per exemple, si es necessiten '1.000 quilos de iuca i hi ha 100 productors, cadascun ha de fer deu' i pacten el preu abans de sembrar. Això és una gran certesa des del punt de vista d'un granger".

Què aporta del model cubà?

A més dels punts positius que ha assenyalat al llarg de l'entrevista, Ladislao ha afirmat que de Cuba portaria els següents elements: "D'una banda, el sistema d'organització: ells compren les coses de manera comunitària, no tenen tot el propi cada granger... No, no ho poden fer d'una altra manera, encara tenen caràcter comunitari i jo crec que això és fàcil portar aquí, perquè els primers caserius tenien aquest caràcter comunitari. I d'altra banda portaria el procés, on tenen molt clar que l'agroecologia no és un objectiu, és un procés d'alliberament". Ladislao ha comptat amb molta gràcia que els europeus entenem moltes vegades l'agroecologia com un conjunt de tècniques que "limiten": que a Cuba comprenen les contradiccions, els errors i els canvis de decisió.

Finalment, ha destacat la metodologia "Del pagès al pagès": "Quan hi ha un problema en un caseriu en el cultiu de Cuba, tots els baserritarras van a aquest caseriu i veuen el problema i tracten de resoldre'l entre ells. Un dirà 'perquè jo, davant aquest problema, en el meu caseriu faig això', i un altre 'perquè jo això', i els altres 'doncs jo això'... I entre ells intenten solucionar el problema. Per descomptat, es reuneixen mensualment en la cooperativa per a tractar aquests temes. Per contra, en altres llocs les relacions són jeràrquiques: veterinari, tècnic, acadèmic o jo què sé... Però a Cuba tenen molt clar que el coneixement entre els baserritarras és el que els serveix. L'acadèmia està bé perquè ho sistematitza, però a Cuba tenen molt clar que el coneixement és pagès. I jo crec que això també ho tenim molt clar en el grup Etxalde, nosaltres també fem molts intercanvis entre els baserritarras".

Per a saber més sobre el tema, un documental sobre agroecologia cubana: