Bé, perquè no sembla que hagi succeït així. No diria que el govern s'hagi decidit en l'Estat, en absolut. I, per contra, al meu entendre, s'han assenyalat els camins per a fer política: els propis, clar, però els camins nets. No puc interpretar els resultats d'ahir a una altra manera.
D'una banda, la dada de participació no ha estat bo, del 69,87% -molt similar a Euskadi i Navarra-, però tampoc ha estat especialment dolent. Sembla, per tant, que la gent encara no està completament farta i vol influir en l'àmbit polític.
La gent va parlar clar. Una vegada més, ha posat dues vies: polítiques progressistes i polítiques reaccionàries; intolerància i diàleg; igualtat i injustícia social. I ha triat als partits per a dur a terme aquestes polítiques.
La gent va parlar clar. Una vegada més, ha posat dues vies: polítiques progressistes i polítiques reaccionàries; intolerància i diàleg; igualtat i injustícia social. I ha triat als partits per a dur a terme aquestes polítiques
L'elecció ha estat clara: dreta i esquerra –matís a matís–, gairebé igualada. Però modificant els equilibris entre els aspectes que abordaran tots dos camins, especialment en el marge dret. Per a això, Cs ha perdut tota la confiança que ha tingut fins ara i ha desaparegut –o adaptat– el seu marc, amb la dimissió del seu líder i la responsabilitat en el seu lloc, en el PP i en VOX. No ha estat una broma, no, perquè d'una banda suposa que es demana a les forces polítiques que parlin clar i, sobretot, que se situïn en un àmbit ben delimitat. Què era Cs? Dreta o mitjana? La clau o l'obstacle? La gent no ha entès ni la seva postura ni la distància aparent que volia mantenir dels socialistes i del pàg. El mateix li va ocórrer a UPyD –encara que la seva influència va ser molt menor en el seu moment– i avui ha demanat el vot per al seu líder, Rosa Díez, del PP. Tot això ho fa olor la gent i no ho accepta.
Sí, així és. A la dreta, els resultats d'ahir han deixat les coses més clares. A Espanya no s'ha volgut una sola dreta, no s'ha triat una sola dreta “normalitzada”. A Espanya, els 3.640.063 votants han votat a favor d'un partit d'extrema dreta en el Congrés. Què trobarien aquí? Existeix tal vegada un discurs net i fort, un discurs anti-fantasmes artificialment agitat, conegut a Europa. D'altra banda, sembla que es vol impulsar la grandesa d'Espanya, alguna cosa que no ve des de lluny, però que tindrà unes conseqüències que coneixem molt bé. Però el pitjor és que no hi ha un discurs principal contra ell sense complexos i solo a VOX se li oposa la veritable esquerra, com si fos l'altre extrem. I no és així, no són els dos extrems: el discurs d'un no és legítim des del punt de vista dels drets humans.
No diré que Sánchez sigui culpable de convocar eleccions. Al final, la gent ha votat lliurement. Però serà culpa seva si a partir d'ara no tanca i conserva bé el marc de la democràcia, la justícia social i els drets humans. Ja hauria de saber amb qui ho farà, perquè no té moltes possibilitats.
Recorda bé quan va ser la primera picada: 28 d'abril de 2019. Perquè va coincidir amb les eleccions a Espanya. Va succeir de la manera més estúpida: en el moment en què va agafar el paper de vot del partit que sempre vota –per tradició, per conformisme, fins i tot per un... [+]
No és d'estranyar que en aquesta campanya no s'hagi vist ni oïda parlar en absolut del partit grec Syriza i de l'ex lehendakari Tsipras, a pesar, crec, de l'experiència grega. Oblidats a propòsit davant la gent, però molt presents en els dissenys de campanya. Recordeu el... [+]
"Tots els polítics són iguals". Cada vegada que escolto aquesta frase, m'envaeix la impaciència. La mateixa impaciència que experimento en sentir que algú es proclama apolític o ciutadà del món.
També m'ocorre amb altres rondes d'una altra classe: poden ser més lleugeres... [+]
Per a escoltar la sessió completa: