El sistema actual genera desitjos i els converteix en necessitats falses. Per a això, utilitza la publicitat que anomena al consum constant i desmesurat, a través de xarxes socials, televisió, etc. Així, ens venen la vida ideal i la felicitat, la vida de balafiament i el luxe.

Aquest vincle artificial és més evident en les vacances, més encara en les vacances d'estiu. Al cap d'un any de treball precari i de molta velocitat, reivindiquem el dret a sortir de vacances i a consumir en el seu nom qualsevol consum (renovació de l'armari, vols barats, consum dels pobles, crèdits d'estiu…). Viure en la suficiència és viure tranquil i digne tot l'any.

El luxe i el balafiament, units a la mà contra la vida, els hem posat en el punt de mira i reivindiquem la suficiència per les vides dignes i desitjables de totes les persones.

Els països amb més disparitat tendeixen a tenir majors nivells de contaminació, violència i pitjors dades de salut, ja que inicien una carrera de consum interminable d'augment de l'estatus. És a dir, la disparitat és anti-ecològica. I per descomptat, injust: l'1% més ric de la població mundial ha abocat tant com els 2/3 més pobres. Per contra , el Monitor de Vulnerabilitat Climàtica assegura que els països del Sud Global suportaran entre 2/3/4 de tots els costos de l'economia del carboni. Es produeix una espècie de “colonització de l'atmosfera”, segons Malm, ja que la injustícia que una vegada va viatjar a bord del vaixell està ara en els jet privats de Taylor Swift i Jeff Bezos.

A la contaminació atmosfèrica se li suma la contaminació cultural durant el període vacacional, transformant els territoris i les societats, mercantilitzant-les, igual que a la nostra gastronomia, cultura, ciutats o paisatges (Vueling, Airbnb i BBKLive). Quins canvis produeix el nostre turisme ràpid en altres pobles?

Desenvolupament en nom del PIB, turisme en nom del desenvolupament, turisme en nom del turisme, i desaparició dels serveis i comerços locals: el teixit local es dissol convertint els barris en parcs temàtics. Però satisfer aquestes falses necessitats no produeix res que sigui com el luxe. Els modes de vida, el treball i els planetes precaris i les vacances torbo-vacances són la mateixa economia capitalista. Els jet privats són escandalosos, però no és acceptable que l'aeroport de Loiu aconsegueixi l'any passat el rècord de 6,33 milions de passatgers en els seus aeroports.

Una bona vida és la que satisfà les necessitats bàsiques tant individuals com col·lectives, un sistema de cures públic-comunitari, per exemple. És fonamental eliminar les diferències per a posar en marxa el canvi estructural que necessita aquesta bona vida. La societat no se sentirà partícip d'un esforç col·lectiu, mentre sent que hi ha gent que se li escapa. Per això és tan important limitar el comportament dels rics i aquestes formes de vida insostenibles per a poder parlar de condicions de vida col·lectives. Qui abandona el cotxe privat mentre existeixin jet privats?

La transformació cultural és imprescindible per a imaginar i desitjar un mode de vida basat en la suficiència. El luxe és l'aspiració en les nostres societats. Però aquest luxe només està disponible per a uns pocs, en un sistema que augmenta la competència i les desigualtats entre els uns i els altres. Volem recuperar el valor de la suficiència per a reduir les desigualtats socials i pal·liar l'emergència climàtica. La suficiència no és austeritat, sinó erradicar el consumisme del benestar. La idea que "cada vegada més millor" està molt estesa, però són poques les coses que segueixen aquesta norma. La majoria de les coses indispensables en la societat de l'abús disminueixen.

Hem d'aprendre a viure dins dels límits biogeofísicos de la terra en una societat que no ha posat cap límit al creixement econòmic. Si fins ara s'ha parlat del salari mínim o dels serveis mínims, tindria sentit reduir l'abús, limitant les propietats, establint les rendes màximes, o prenent la mesura del consum (aigua, gasolina, emissions de CO₂, residus). Dins dels límits que asseguren les condicions de vida hem d'organitzar un descens del consum per a satisfer les nostres necessitats. Es tracta d'una riquesa de pocs béns materials, però de gran riquesa relacional. La suficiència consisteix a ser el que és necessari (i no més ni menys).

Ens dirigim a la base per a evitar la fugida?