El mal de l'esclerosi li va obrir la ferida i durant 24 anys va escriure després des del més negre dels forats mai explorats com a escriptor professional. Des del forat de la seva casa, a més d'escriure'l, durant una dècada va lluitar contra l'esclerosi. I la malaltia, a més de física, va causar greus danys mentals. Es va submergir en la depressió i va completar amb línies que van veure llums i ombres el llibre Dos anys de crònica facultativa. Un parell d'anys després de diagnosticar l'esclerosi tenia a les seves mans el nou treball.

A les portes de l'estiu de 2015, sota l'excusa del llibre, va mantenir un bon col·loqui amb Mikel Asurmendi, per a després portar-lo a les pàgines d'ARGIA. Parlant de depressió, el periodista li va comentar “has conegut el port dur”. Irigoien, en la seva actitud i concepció crua, va descriure amb naturalitat les seves vivències com:

-La depressió disminueix de forma desfigurada, sobretot psíquicament. Havia sentit parlar de la malaltia i que en algun moment t'has de sotmetre. Una veritat rodona. Abans d'agitar les malalties, perquè et sents bé, normal. Però, què és aquesta normalitat? Per a mi, en essència, és un terreny estable sobre el qual, sense problemes ni maldecaps, pots construir la casa de la teva personalitat. Però un dia et sents feble, feble i estrany, o estrany a tu mateix. La terra estable que tenies sota comença a tremolar també la casa de la teva personalitat i la de qui fossis capaç de desfer-se d'ella per la falta de la fugida d'alguns neurotransmissors cerebrals, la més important anomenada serotonina. I de sobte et sents en el llindar de l'horror, perquè no és fàcil avançar en la vida mentre estàs sobre un terratrèmol existencial que t'està dominant. I quan estava feble i malalt, les preguntes més dolentes, les més amatòries, em venien al capdavant, em cridaven per a la destrucció... i allò era com tenir una mosca en l'ull: allí la mosca sempre al voltant del meu ull, que periòdicament es convertia en una vespa, la vespa asiàtica cruel! Així que era una joguina inútil d'una malaltia: sense poder sentir el cor, sense el cap gens clar.

Sortint d'aquest enfonsament psicològic, Irigoien va publicar dos poemes en la llengua d'aquell dolor. Potser la més potent, la ja esmentada crònica facultativa dels Dos Anys, en la qual es feia un fort clam per l'eutanàsia, que ha quedat en la memòria de molts. Es va manifestar clarament el respecte i el dret a morir dignament.

Irigoien ha estat un dels escriptors bascos més representatius del segle XX. Va marcar notablement el seu viatge de joventut a Amèrica del Sud i, a més de conèixer les obres dels grans escriptors, el propi viatge el va ajudar, entre altres coses, a allunyar més les seves creences amb l'església. Però no “va posar banyes a Déu o a Tot El”, com a compte a ARGIA. “M'agradava” “fer-li el pèl”, sempre “amb molta manyaga”. I encara que no era tan prop del catolicisme, va tornar a parlar també de la competència entre el bé i el mal, per exemple en el seu llibre Consummatum est (Elkar, 1993), en dos plans: la delicada i preparada vida d'una monja mística i les peripècies d'un feixista que lluita per venjar el dolor viscut en la seva infància.

Irigoien ha estat un escriptor molt hàbil, com ho han ratificat en nombroses ocasions els seus afins, perquè sovint era capaç, per exemple, d'escriure sobre Euskal Herria d'una manera gairebé mitològica, d'un Euskal Herria “possible”, “som molt territorialistas, no sols en el físic, sinó també en el psicològic”, i a vegades, a més de l'humor. La seva obra major, més coneguda i premiada, és Babilònia (Elkar, 1989).

L'última entrevista concedida a ARGIA la va realitzar al gener de 2020, amb motiu del llibre Derbia (Elkar, 2019). Va enfocar el seu treball en el futbol i en el futbol. Entrevista realitzada per Jon Torner: "Els tòpics tenen la seva influència en l'inconscient col·lectiu de cada grup".

Potser la primera entrevista

Es pot trobar una entrevista prèvia a la publicació per part d'Irigoien, rastrejant els fons d'ARGIA. Amb l'excusa d'haver guanyat un premi de poesia d'Irun. Data del 17 de novembre de 1974, han passat gairebé 50 anys des de llavors. No hi ha fotos en la xarxa.

Diu el periodista en la introducció amb la intenció d'emmarcar l'entrevista: “Si algú vol saber, Juan Mari Irigoien és el nascut en Altza (Donostia) i resident a Oiartzun. No és l'únic enginyer que competeix en les lletres basques, encara que sigui gairebé l'únic. Potser un dels pocs enginyers que treballen en la ikastola al maig. No és un noi que va ser futbolista de Sanse. Va cridar "Del buit a l'esperança", fica amb poesia el primer gol en els premis a la poesia. Ha guanyat el "Premi Ciutat d'Irun", un premi de 75.000 pessetes.

Durant l'entrevista Irigoien esmenta que té un llibre escrit, que acaba de lliurar-lo en una editorial i que caldrà veure si li ho publiquen.

El periodista li pregunta en algun moment si els seus poemes són “populars” i li diu de tornada en to bastant crític: “Avui parlem molt en nom del poble. El poble mut. Jo no puc parlar en nom del poble. Jo soc ciutadà, però jo no soc poble. Hem divideixo el poble a nivell teòric, però en realitat no importa tant quan Herria no està d'acord amb nosaltres”.

El periodista, en un text final com l'inicial, va dirigir les següents paraules per als lectors de Zeruko Argia, ja dic, que Irigoien encara no havia publicat res: “Que aquest nou poeta d'Altza doni a Euskal Herria una gran labor”. Errialde signatura l'entrevista fa gairebé 50 anys.

Heus aquí algunes fotografies recuperades de l'arxiu d'ARGIA, de la fototeca de llicència lliure: