Som un poble que continua discutint sobre la veracitat de l'opressió soferta, perquè continuem sent un poble oprimit. Perquè la llibertat implica comptar sobre la pròpia realitat, la capacitat de respondre amb veu pròpia a les mentides escrites per l'opressor en la Història amb majúscules.

El País Basc no existeix. No hi ha hagut calcigament amb nehoiz. El basc ha retrocedit de manera natural. A més de ser un atac discursiu típic, aquestes paraules no són més que un petit exemple de narració general que han difós específicament en la societat, una estratègia de propaganda mestra construïda en favor de la unitat espanyola. D'aquesta manera, el relat sobre això cobra major importància que l'opressió, perquè d'ella dependrà l'actitud dels oprimits: acceptar o aixecar la realitat amb desesperació i enfrontar-la. Clar, el poder utilitza la paraula per a justificar el que fa i convertir-lo en acceptable. En 2011 la Reial Acadèmia de la Història d'Espanya va presentar la guerra provocada per Franco en el seu Diccionari Biogràfic Espanyol com a Croada o Guerra d'Alliberament; recentment hem escoltat la necessitat de desmilitaritzar i desnazificar a Putin Ukraina, o de veure-li fer genocidi a Gaza per a respondre a Netanyahu Hamas. És tan important dir com fer.

En el nostre cas, la historiografia general ha analitzat poc i molt succintament l'opressió del basc. De fet, si analitzem els treballs que han estudiat la repressió del franquisme, ens trobem amb una repressió política, econòmica o social, però l'àmbit cultural a penes ha estat treballat, i molt menys pel que fa a l'opressió de les llengües. Al nostre país s'han realitzat assajos honestos, com el llibre blanc del basc d'Euskaltzaindia o la història del basc editada pel Govern Basc, però l'opressió de les llengües torna a mostrar-se inexplorada. Per part seva, Torrealdai va rebre insults contra el basc del règim: dialecte, argot, lladruc, vrugas que li surtin als idiomes, càncer de la pàtria, galimaties, Que és el nostre idioma el que roda del carro de bous a l'hèlix de l'avió. La llengua castellana, per descomptat, presentada com a llengua suprema: idioma, clar romanç o llengua del cristià. Amb invitació a la seva utilització: Español, parla espanyol o Parla la llengua de l'Imperi. Així, després d'analitzar la ideologia del règim, les polítiques, les lleis, els instruments institucionals i les accions, Torrealdai ens va parlar del genocidi cultural. En la mateixa línia es troba Xabier Irujo, que situa l'opressió dels Estats espanyol i francès contra la cultura basca a Euskal Herria en la categoria de genocidi.

La repressió ha pres ara un altre camí, l'agressió judicial, i les paraules tornen a secundar-se en el poder: que el basc és discriminatori, que exigeix uns coneixements mínims s'oposa a la igualtat d'accés a la funció pública, o que les mesures a favor del basc estan dirigides a eliminar el castellà, i que suposarien trencar l'equilibri entre les llengües. Per això són imprescindibles projectes com Bizkarsoro, que nosaltres mateixos hem fet, que ens dirigeixen, que ens donen la paraula. La repressió soferta pels bascos del País Basc Nord durant el segle XX es reflecteix en una magnífica i dura pel·lícula dirigida per Josu Martínez. En definitiva, necessitem continuar treballant amb fermesa. Ens trepitgen, que no ens contin la nostra història!

Danel Abando Olabarri, professor