Mira, mira... igual no ho veuries, però escolta... és molt possible que t'hagis escoltat un broma normal. De fet, en els voltants dels caserius, en un petit abeurador o pou d'aigua, el txantxiku és bastant comú a Euskal Herria. I quan arriba l'època de la reproducció, al voltant de la primavera, o fins i tot a la tardor, el txantxikua comença a cantar amb el seu característic i repetitiu so de txistu. Qui no coneix no li farà cas, perquè pot tenir un ocell a la seva oïda. Una vegada fet l'oïda, la seva música és inconfusible. Diu que ho fa en un bressol. Per això potser el nom que li han posat en Agurain és el kunkuna. A tot arreu, no obstant això, la cançó se sent de manera diferent i els d'Amurrio la criden clinkon. Clin-clon. En la zona d'Hernani fa kuk-kuk, però… ho coneixen com un zapottiki. En aquest cas s'han centrat en la grandària.

Però, per petit que sigui, qui ho hagi vist no ho oblidarà immediatament. Bells ulls daurats platejats i petits pintos vermells a banda i banda de l'esquena. Per si no fos prou, el càries comuna, a diferència d'altres espècies d'amfibis de la zona, porta nuats en l'època de la reproducció els ous que seran els capgrossos del futur. I així, cada nit, els porta a l'aigua i els humiteja per a mantenir-los humits. Portarà els ous tots els dies sobre l'esquena i s'encarregarà de mantenir-los en humit baix pedres o troncs, excepte del sol. Quan les renacuajas adverteixin que estan a punt de sortir, les dipositarà en una zona de pou, abeurador o aigua inerta.

Però potser una altra característica que no esperes et cridi l'atenció. I és que en el cas del càries, les femelles no, els mascles són els que porten i cuiden sobre l'esquena els ous que trauran les capgrossos del futur. El càries porta anys centrant la vigilància.

Encara que és comú al nostre país, no tenim raó de relaxar-nos en la conservació d'aquesta espècie. En l'estiu de 1998, en la serra de Guadarrama, al Parc Natural de Peñalara (Madrid), centenars de gavines recentment metamorfosizados van aparèixer morts en llacunes situades a uns dos mil metres. Aparentment, es trobaven en perfecte estat de conservació. Un any més tard, en l'estiu de 1999, ja havia desaparegut el 86% dels capgrossos d'aquesta població. La massacre la va cometre un fong del grup de Kitridu i la malaltia ja ha arribat a Euskal Herria, encara que només s'ha detectat en tres llocs.

L'ésser humà ha de centrar la seva cura no sols en si mateix i en els éssers humans que li envolten, sinó també en els altres éssers vius, si vol mantenir la biodiversitat que és la base de la nostra vida.