Els canvis que experimentem amb l'adolescència tenen conseqüències importants en les nostres relacions. En arribar aquesta època de la vida, normalment, sentim la necessitat de trencar amb els pares. Aquesta ruptura es realitza en diferents àmbits: psicològic, estètic, ètic i, per descomptat, físic. Quan en l'adolescència el nostre cos ha canviat radicalment, ens resulta estrany, ocultem els canvis també dels pares. La majoria dels pares també canvien la seva relació física amb els seus fills a partir d'aquesta edat. En l'adolescència volem estar amb els nostres majors, amb les persones que estan en la nostra mateixa situació. Comencem a cosir tots els fils que hem deixat anar amb els pares amb els nostres nous companys de viatge. També s'estableixen les relacions físiques, i és en aquesta època quan es practica l'opció sexual.

En el futur, si som pares, les nostres relacions més importants se situen en la parella i en els fills. Allunyant-nos dels nostres companys de joventut i allunyant-nos encara dels nostres pares. No obstant això, és molt habitual que a mesura que els nens es van socarrant, els nostres pares necessitin ajuda. Per sorpresa, de sobte, hem de tocar els cossos dels nostres pares, netejar-los, adornar-los... No sabem com respondrem abans que succeeixi, ens adonem que amb total naturalitat som capaces d'adaptar-nos a la nova situació. També ens adonem que des d'aquests moments difícils podem viure moments meravellosos, ja que la cura mútua és un dels principals creadors de la nostra ment, potser el major. Però, com vaig escriure en l'article anterior, en la nostra societat els passatges de la vida no es viuen com abans. El moviment del temps ens fa molta por, ens hem convertit en “sempre joves” i “Piter Pa”. A causa de les noves característiques socials que vaig esmentar en el text anterior, en moltes ocasions, la dependència de les persones majors ens enganxa fora de joc i ens molesta.

Residències d'ancians

En les societats occidentals, on l'esperança de vida és tan gran, en els últims anys hem concentrat als nostres ancians en les residències d'ancians. En les noves relacions familiars, de parella i de persones, els ancians no tenen cabuda i sorgeix la necessitat de repartir la responsabilitat amb les institucions públiques. No obstant això, la mirada dels quals actuen en les nostres institucions és diferent. La cura dels ancians és car i volen “retallar” aquestes despeses. La solució trobada va ser la privatització d'aquest servei públic.

En l'actualitat, en la majoria dels països occidentals d'Europa, el percentatge de gestió de les residències d'ancians ha quedat molt elevat en mans de multinacionals. La precarització és l'única via per a abaratir la cura de les persones en situació de dependència. Aquestes multinacionals han empitjorat les condicions dels treballadors, han reduït la qualitat del menjar, han augmentat els ràtios... Per a ells, els vells no són més que una font d'ingressos, una de les moltes inversions que realitzen en la bossa.

I va arribar el virus

Aquest sistema ja presentava algunes esquerdes, ja que en la privatització d'un servei públic mai es “estalvia”. El descens de la qualitat del servei i el benefici econòmic que volen treure les multinacionals sempre serà més car per a algú, no sols en diners, sinó també en conseqüències socials. Les famílies dels ancians que estan en residències paguen uns 3.000 euros al mes per una habitació compartida. Els que tenen estalvis es queden sense un sou a mig any; els que entren sense diners es paguen a través dels diners públics. Per tant, com en el casino, “la banca sempre gana”, és a dir, les multinacionals.

El virus ha posat en evidència les mancances d'aquest sistema. Les residències d'ancians no són hospitals. En les persones que es troben en residències d'ancians hi ha de tot: persones amb baixa malaltia crònica, que s'han quedat sense família, que no volen/no poden atendre les famílies... una casuística àmplia, però no s'han format com a hospitals, encara que ofereixen diversos serveis de salut. Així les coses, quan el virus s'ha acostat a nosaltres, els directius d'aquests centres, en els quals la gestió econòmica és l'eix, no han respost adequadament. Perquè la prioritat és la reducció de despeses i perquè no es preveuen aquest tipus de situacions. En alguns llocs s'ha actuat bé, en uns altres, a pesar que els treballadors han fet per si mateixos tot el que han pogut, l'escassetat de recursos ha deixat una porta oberta a la malaltia. I és que, com és sabut, el 60% dels morts en moltes zones han estat usuaris de residències d'ancians.

Canviar radicalment el model

S'ha generat una necessitat urgent. Aquest servei privatitzat no ha pogut respondre correctament i no podrà respondre als reptes que se li plantegen. És un problema estructural, cal republificar aquest servei. Reduint els ràtios, millorant les condicions i formació dels treballadors, garantint la qualitat del servei. Sense l'observació i gestió rigorosa de les institucions públiques, els nostres majors aviat sofriran una nova crisi.

No obstant això, s'ha posat de manifest la necessitat d'un canvi més profund. No podem excloure als nostres vells de les nostres vides. Sense els vells no ens comprendrem, sense els vells no ens estem comportant correctament. Evidentment, aquests models de família d'antany no tornaran (afortunadament, amb tota seguretat). Però a l'hora d'organitzar les nostres comunitats, la regeneració de les zones comunes intergeneracionals és a les nostres mans. En lloc de concentrar als ancians amb els seus majors en les residències, hem de treballar altres models perquè les persones majors puguin continuar convivint amb altres persones majors. La solució més lògica la tenim quan convivim totes les generacions (juntes). Les cultures antigues ho sabien i nosaltres ho hem oblidat. Hem de jugar diferents rols en les diferents etapes de la vida: cuidador, protector, compte, protegit, acompanyant, secundat... Que tot això es produeixi en espais comuns és beneficiós per a tots, com a persones i com a col·lectius. Igual que responíem com a grup als reptes que vam tenir en el passat, també hem de respondre així als nous reptes que ens ofereix el futur.

Un virus ens ha portat la cruesa de la realitat, una realitat crua, dolça i dolorosa que mai ha canviat en l'altre costat de la muralla. En les societats occidentals, un virus ens ha confirmat que la immortalitat que somiàvem és impossible, que també Peter Pan envelleix, que vivim dels que treballen en la precarietat, que el castell de les cartes pot ser derrocat per un vendaval de vent. Pot ser que hagi passat a temps, i potser som a temps de canviar d'arrel el nostre sistema social.