No hi ha dades oficials de la tragèdia soferta en les residències de majors a conseqüència d'aquesta desafortunada pandèmia. Fins al 3 de maig, segons dades facilitades per les comunitats autònomes de l'Estat espanyol, més de 15.300 persones han mort en centres públics i privats d'atenció a persones majors. Una part és d'Hego Euskal Herria. Aquestes morts no han estat casualitats, no s'han produït pel fet que les persones majors siguin més vulnerables. Han mort perquè aquestes residències no estan preparades per a fer front als problemes de salut, i molt menys per a fer front a una pandèmia. La majoria no estan medicalitzats. Per això, els gestors s'han “defensat” dient que cuiden a aquestes persones però que no són “hospitals”.

Qui són aquests gestors? Els centres de majors facturen més de 4.500 milions d'euros –segons dades de 2018– a través de fons de capital de risc. El marge dels rendiments d'explotació oscil·la entre el 20 i el 25%, i alguns arriben al 50%, segons la consultora especialitzada Angomed. Se sap que es cobren entre 1.300 i 3.000 euros al mes per resident.

Conclusió: cal deixar de costat la privatització de les residències de majors, ja que els grans fons han servit per a engreixar amb grans beneficis. Per tant, és necessari nacionalitzar les seus per a possibilitar el control diari de la gestió i el bon ús dels recursos públics. El més urgent que s'hauria de fer ja és medicalitzar totes elles. És a dir, atenció mèdica les 24 hores del dia en cada residència.

Els nostres majors mereixen la millor atenció i cura. I els poders públics saben on trobar els recursos econòmics. Entre altres coses, poden deixar de costat les despeses militars milionaris i les obres faraòniques com el TAV i, de pas, crear ocupació digna.