Olentzero són els pares. Però el sistema penitenciari trenca tots els ponts entre les persones preses i l'exterior, fins i tot familiars. Qui és llavors l'Olentzero del pres? El que faci desaparèixer al condemnat entre els murs i el tracti com un menor sense drets ni decisions, donant-se a si mateix el paper de tutor omnipotent.

L'Olentzero col·lectiu de presos de l'Estat espanyol és el Govern i la Direcció d'Institucions Penitenciàries. L'Olentzero particular dels presos de Zaballa és Benito Agirre, director del centre penitenciari, qui aquest mateix any va anunciar en el programa 360è d'EITB –ja per a llavors hi havia desenes de persones mortes en el seu centre de reinserció–: “Nosaltres atenem els nostres clients, que són els nostres clients interns, els 365 dies de l'any, les 24 hores del dia i a més en el seu domicili”. L'Olentzero és també el cap d'atenció primària de Zaballa, Asier López d'Arkaute, que en el mateix programa va assenyalar que entre els presos hi ha “discapacitats”, presos greus o ancians, per la qual cosa és “lògic” que “alguns d'ells morissin”, però que no mostrava cap trastorn per estar a la presó. Mari Domingi és la subdirectora i psicòloga de la presó Mercedes Iruarrizaga, que deia que l'empresonament ajuda els delinqüents a “fer un alt i pensar”, que no hi ha ningú en la presó que no hagi d'estar o que va elogiar els beneficis de l'aïllament –i les mesures penals–. “Com tracteu als presos?”, va preguntar el presentador: “Doncs amb molt d'afecte”.

Un nou mort, pel que sembla a causa de la mescla de fàrmacs que dona la pròpia presó –que sempre ha de caminar per aquí, mancant informació oficial i transparència–. A conseqüència dels seus actes, segurament ens ho dirien els a dalt esmentats. Però jo recordo el que em va comptar Ekaitz Samaniego, que en la presó de Múrcia es distribuïen els divendres drogues per a tres dies als reclusos, per a alleugerir el treball de cap de setmana. Als presos amb drogodependències severa, perquè dosin per si mateixos la dosi de tres dies de manera única. EKAITZ diu que les escenes dels zombis dels divendres eren dantesques, que els funcionaris també les veien, insensibles.

I record el Calendari de Pandèmia d'Alicia Sáez de la Costa, que rebem el dia 13 de maig en la presó de Castelló: “Aquesta nit ha mort Carolina. Els informes de la Secretaria General d'Institucions Penitenciàries inclouran una xifra més de defunció. Però per a nosaltres, les noies del vuitè mòdul, no és un número”.

Record també la carta d'un pres de Zaballa que encara no hem publicat, company de cel·la d'un altre dels presos morts enguany: “Entre els presos, cada vegada que ocorre una cosa així es crea un ambient molt rar. La mort se sent i es veu (ho van portar davant de tot el mòdul, els serveis funeraris no van mostrar gens de respecte per nosaltres). Minut de silenci en el menjador a l'hora de menjar i... la vida continua”. M'imagino la mateixa escena el dia de Nadal, entre els missatges de felicitat i afinitat de la televisió, repetint que són dies per a recordar a la meva família i als meus amics... A aquest pres de Zaballa li preguntàvem sobre l'actuació de la direcció davant les morts: “Adreça: què és això? No sent, no sofreix... No em dona la cara! El senyor director és un covard, s'assembla a una pedra, és aquí, es posa dur, però només serveix per a fer mal”.

I tornar-se a Alicia i Carolina: “Es parla molt de la solitud en la mort dels malalts de COVID-19 i que els familiars no poden ajudar. Perquè si mors aquí, sempre està sol. És cruel, i aquests dies t'ho mostra de la manera més crua”.

Feliç any nou.