Després de tres setmanes sense mobilitzar-se, l'oposició que representa Guaidó ha tornat a posar-se en marxa. En això cal destacar el paper dels mitjans de comunicació de tot el món, ja que tots dos –l'oposició i els mitjans de comunicació– comparteixen una estratègia comuna: Deslegitimar al president constitucional i que una persona que es va autoproclamar en una plaça com a tal es presenti a tothom com un "president totpoderós". Sembla surrealista, però sobretot irresponsable, sabent que el poder polític i militar està en mans dels chavistes. Saben que, a més, la solució política no arribarà si no s'exclouen als chavistes.

No es pot negar que l'oposició té força, però el president de l'Assemblea simbolitza la divisió que històricament ha sofert l'oposició, especialment des del moment en què s'ha sol·licitat la intervenció militar. Això provoca un rebuig social, incloent-hi els opositors, que va buidant a poc a poc el “fenomen Guaidó”. D'altra banda, l'oposició de Guaidó no ha pogut aprofitar i gestionar la “crisi de l'electricitat” i les petites mobilitzacions organitzades aquests dies són una mostra d'això.

És interessant observar el missatge de Guaidó. A diferència de tots els altres polítics veneçolans, el seu discurs sembla el d'un estranger –per exemple, l'humor o l'absència de tacte típic de Veneçuela–, les seves paraules semblen escrites a milers de quilòmetres del país. En qualsevol cas, les converses de Guaidó no són pel nivell que passaran a la història.

Sembla que la situació pot canviar i començarà de zero la política del país. El cercle de la tesi que "totes les opcions estan sobre la taula" anunciada pels Estats Units es tanca amb nous escenaris. Probablement les opcions més fortes o almenys més fortes que la situació actual.

Entre aquests escenaris possibles, la situació a la frontera amb Colòmbia pot jugar el paper més important. En les últimes setmanes, per exemple, els grups paramilitars desmobilitzats arran del procés de pau a Colòmbia han creat nombrosos problemes, especialment en l'estat de Tachira, on el control de les forces militars veneçolanes no és total. D'altra banda, caldrà fixar-se en els intents d'infiltració dels grups paramilitars actius a Colòmbia. L'actitud de les guerrilles –ELN o FARC– que acaben de sortir del fallit procés de pau a Colòmbia pot ser decisiva no sols per a la revolució bolivariana sinó també per al projecte bolivarià continental.