“I si no hi hagués relats, què?” pregunta la periodista Goizalde Landabaso. El periodista Maialen Lujanbio i el filòsof polític Jule Goikoetxea queden en silenci. Passats uns segons, Goikoetxea ha donat una resposta clara: “Sense relats no existiríem”. Les tres dones s'han reunit en el Centre Cultural Bira de Bilbao, dins de les jornades de relat Oraina. L'associació bilbaïna Zenbat Gara i Bira han organitzat quatre sessions, sent l'última la de Lujanbio i Goikoetxea: El relat que ve. Cadascun des del seu àmbit ha parlat de relats.

Goikoetxea ha parlat dels actuals “relats obsolets, miops i casposos”. També ha donat nom exacte a aquests relats: Narratrix. Però, què és exactament una narratrix?

“Narració o relat fundacional”. És a dir, que el sexe és binari, moral universal, que el nen té la propietat privada dels pares, o que l'home és racional. “És més, el que ens diferencia dels animals és la intel·ligència”. Aquests són els rèptils, que són els que l'ésser humà ha de complir per a ésser humà. Goikoetxea ha assenyalat que en el món humà només un terç és humà, ja que altres dos terços no compleixen les normes per a ésser humà. “Aquest mamífer que neix, no és humà sistemàticament, necessita uns relats per a ésser humà”. Diu que tot el que no compleixi aquestes normes quedarà fora. Entre ells, els que no tenen pell blanca, els que no tenen diners, els que són massa petits o els que tenen mames però no tenen altura.

Goikoetxea destaca que el relat és “fort”. Perquè les persones segueixen uns relats concrets per a no quedar-se “en la perifèria” i no ser “llegits com a monstres”. La causa principal és la por, “la por a no entrar en la normalitat”.

Goikoetxea té clar que es poden fer front a aquests relats. La clau està a crear nous relats: “Nous narratrix”. Goikoetxea també sap qui produirà els relats. “Els crearan els que estan en les perifèries, els que són vists com a monstres, els que no són entesos, els que són invisibles”. Segons ell, són les persones que poden crear nous relats i, en conseqüència, imaginar nous futurs.

En els relats influeix a més l'idioma, segons Goikoetxea. En el seu relat, el basc influeix directament. “Quan faig basc, la meva comunitat és un altre imaginari”. Per exemple, explica que al públic de les jornades no li parlarà com li anava a parlar al “públic espanyol”. Així mateix, considera que perquè el basc pugui oferir una nova visió en el futur és necessari que existeixi una “comunitat política diferent”. “La comunitat política, el carnal, ha de ser diferent: institucional, territorial, cultural, artística, gent, el nostre dia a dia… Si això no és diferent, el basc no serà diferent”. El basc pot generar realitat. I per a això té productes polítics i culturals: “Això ho tenim, ara cal mantenir-ho i reforçar-ho. Necessitem capacitats materials, un estat per a començar, i el deixo aquí”.

Una altra manera de comptar

Lujanbio ha volgut posar un altre tema damunt de la taula. Ha parlat de l'art, en concret del vers. “El bertso és un relat que ens ha portat la transmissió del passat i sempre fa un relat de l'època”. No té molt clar, no obstant això, si els versos poden fer un relat que pugui venir en el futur. No obstant això, té clar que pot arribar on el vers i l'art en general, la “acadèmia i la teoria” no arriben. “Entra a l'interior de l'audiència, sobretot en actuacions en directe”.

L'art té una capacitat: pot obviar els relats principals i hegemònics i contar alguna cosa més. “La forma artística és un camí”. El que la societat sap per endavant ho pot comptar d'una altra manera: “Esmolat, enverinat, tort”. Però, segons Lujanbio, això no és la seva única capacitat: la creació pot tocar una vena de l'oïdor que no es veu afectada per res més. “Quan una cançó o un vers et toca aquesta vena es produeix una espècie de distorsió”. A Lujanbio li resulta difícil explicar aquest sentiment perquè li sembla “inexplicable”. “No obstant això, espero que vostès hagin fet sentir alguna vegada”.

A pesar que totes dues dones han iniciat el diàleg des de diferents àmbits, ambdues comparteixen l'opinió que les noves utopies són necessàries i en elles ha de participar la creació. Amb noves utopies i relats s'enfronten als relats “obsolets”. “Per a mi no és important quants relats hi ha i si tots tenen lloc, sinó quant pesen els relats que tenim aquí”, destaca Goikoetxea. I diu que cal analitzar l'estructura que segueix cada relat: “Quant pesa cadascun, per què i com trenca”. Segons ell, hi ha tres relats que són columnes “estructurals”: “els relats del capitalisme, del patriarcat i del colonialisme; a més, són uns sistemes de dominació dels quals es deriven milers de subordinacions”. Suggereix que cal analitzar aquests relats, per què s'han “recreat” i com es poden “trencar”. Perquè ha deixat clar que els relats són “materials”: “Es creu que són idees, però els relats pesen una pila, tot és materialitat. La matèria comunica, el relat és un tipus de matèria”.

Estructures alternatives

Goikoetxea denuncia que “no tenim relats nous perquè ens han arrencat la mirada per a poder pensar només les utopies dels majors”. I com han robat els relats, també han robat utopies. Però Goikoetxea es mostra optimista. “Hi ha alternativa”. Es poden crear noves utopies: “En molts països estan sorgint alternatives, moviments i moltes pràctiques innovadores”. No obstant això, existeix un problema. Goikoetxea explica que quan aquestes pràctiques estan “incorporades pel sistema” les “normalitza”. I si no inclou estructures, no es tenen en compte. “Quan nosaltres generem transformacions no tenim estructures alternatives. Per tant, guanyen les estructures més grans i més potents”.

Per a fer front a les estructures “grans”, el filòsof polític ha donat les claus per a crear noves utopies: “La utopia ha d'il·lusionar”. I com pot despertar la il·lusió? A través de noves imatges i nous conceptes. “La utopia és la creació, hem de barrejar l'art i buscar noves coses per a il·lusionar”. Lujanbio està totalment d'acord que “el llenguatge artístic pot crear un altre món que faci possible una altra cosa”. Segons el bertsolari, el món de l'art “destil·la” aquesta utopia i aquesta alegria, encara que sigui en una escala “petita”.

Després de parlar de relats, utopies i art, Landabaso li ha fet l'última petició a Lujanbio: “He rebut moltes paraules de vostès: narratrix, i aquest punt, la veritat, la utopia, nosaltres, liquen, el conflicte, el maó, el pamflet, l'avantguardista, la performance, la mística… aquest és un vers!” La gent riu, Janluk també. I després de mirar totes les paraules que hi ha en la pàgina de Landabaso, respon amb rapidesa: “Potser faig uns versos escrits a casa”.