Un decret del dictador va bastar perquè en 1961 es duguessin a terme aquelles accions que avui coneix el nostre Codi Penal (no retroactiu): delictes de violació de sepultures i de profanació del cadàver, que van ser enterrats en aquesta Basílica Catòlica contra la dignitat, la memòria i la llibertat de consciència del nostre oncle, delictes que avui també van ser reconeguts en el Codi Penal. Davant aquesta ofensa, la interpretació i desenvolupament de la Llei de Memòria Històrica de 2007 no són suficients per a fer justícia i reparar el mal causat.

Fa un any iniciem un procediment administratiu amb el lliurament d'una peça en el Patrimoni Nacional, organisme dependent del Ministeri de la Presidència. Van ser necessaris tres mesos per a rebre el justificant de recepció i, després de sis mesos de silenci administratiu, vam interposar un recurs d'alçada davant el Ministeri de la Presidència. Aquest ens va contestar que el recurs no era just, perquè no s'havia produït aquest silenci. En aquesta democràcia total, encara estem a l'espera, perquè no sabem en quin moment administratiu estem.

Ens diuen que el Patrimoni Nacional ha de reconèixer el dret de la família a lliurar-nos les restes del nostre oncle. És molt difícil entendre, des d'un punt de vista democràtic, per què s'imposa aquest requisit, els que ara tenen la responsabilitat d'aquesta Institució. A la vista dels antecedents, es requereix aquest llarg procediment per a reconèixer aquest dret als familiars? No defensa la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea el dret a la dignitat en l'article primer i la llibertat de pensament, de consciència i de religió en l'article dècim? Dins d'un any el Patrimoni Nacional no ens reconeix encara.

Altres factors són l'ordre dels benedictins i la jerarquia de l'Església Catòlica, que volen posar traves a l'exhumació dels nostres familiars, perquè van en contra de l'article 16 de la Constitució espanyola, sense respectar la llibertat ideològica i de consciència, no sols la de la memòria del nostre oncle, sinó la nostra, perquè ens obliga a acudir a aquest edifici, no sent nosaltres ni volent formar part de l'Església Catòlica. El Codi de Dret Canònic en el seu cànon 748.2 diu que a ningú li és lícit obligar als éssers humans (i no a la seva memòria) a adoptar la fe catòlica en contra de la seva consciència. El nostre oncle va lluitar per la democràcia i va defensar la legitimitat de la República en un batalló de joventuts socialistes.

El benedictí Montull va dir en la Cadena Ser que els republicans allí enterrats estaven en contra de l'exhumació del dictador “des d'una perspectiva sobrenatural”. No obstant això, el secretari de l'Abat de Solesmes, en resposta a les nostres queixes per aquestes declaracions, ens va assegurar, en nom de l'Abat Philippe Dupont, el 8 de març de 2019, que era conscient de la nostra indignació, per haver desplaçat als nostres familiars sense el nostre permís, i que estava d'acord amb el nostre desig que la dignitat de tota persona sigui respectada. És lamentable que en un Estat que es considera aconfessional, nosaltres sofrim la falta de reparació i de justícia, provocada també per la suposada oposició d'un Priore obstinat.

Des de la nostra primera visita al Ministeri de Justícia l'any 2011, dos funcionaris i un forense ens van respondre que la seva intenció era desenterrar al dictador i donar-li un nou sentit a la vall, com si aquest complís amb el nostre desig i respectés el dret a descansar amb la seva mare i la seva germana en el panteó de Zumarraga. Qui sap el futur i el nou significat d'aquest edifici, segons es diu i es diu.

La basílica és una construcció interior d'un túnel excavat en roca la porositat de la qual genera nombroses filtracions d'aigua. En la visita realitzada encara s'han observat grans taques d'humitat en sostres i murs, així com goteres. Es diu que l'arquitecte que va dissenyar la construcció havia previst un sistema de recollida i canalització d'aigua filtrada, entre l'edifici i la roca, i que es donaria una solució, però posteriorment, per ordre de col·locació de la gran creu de 150 m, va cobrir de manera preventiva els llits i desguassos previstos per a evitar un possible enfonsament provocat pel pes de la creu.

En 10 a 15 anys l'estructura de l'edifici pot estar molt deteriorada i requereix d'una reforma molt cara, grans despeses de manteniment, ja que s'hauria de solucionar el problema de les filtracions i els embornals i mantenir-lo adequadament. Crec que els ciutadans del país tenen més necessitats que la restauració i el manteniment d'aquesta mena d'edificació, però els benedictins i l'Església Catòlica tenen tot el dret a assumir-les sense perjudici dels pressupostos generals de l'Estat. Aquesta és la nostra humil opinió.

I per a acabar, diré que la protecció i seguretat d'aquest edifici s'allunya totalment de les normes o criteris actuals. Compta amb una única porta d'accés i sortida, amb un passadís de 262 metres de longitud i 41 metres d'altura, sense sortida lateral, amb un petit ascensor darrere. L'evacuació segura d'aquest edifici és impossible en cas d'una catàstrofe (terratrèmol, incendi,…) i és sorprenent que, sent dependent d'un organisme oficial, concretament del Patrimoni Nacional, no es compleixin els requisits mínims de seguretat que es recullen amb caràcter orientatiu en els Reials decrets de Protecció Civil.

Iñigo Jaca Arrizabalaga