Avui dia, les veus de les dones i dels nens i nenes romanen en el si d'una cultura que deslegitima les seves veus, silenciant les seves experiències, dins d'un sistema tendent a minimitzar o ignorar els seus drets i necessitats bàsiques. Un exemple mediàtic d'aquest problema és el cas de Juana Rivas, però la seva història no és més que una de les moltes que reflecteixen aquesta realitat. Casos similars, protagonitzats per "Juana," "Gabriel" i "Daniel,", es repeteixen en tota Europa i també a Euskal Herria, deixant a milions de nens sense protecció, amb l'excusa de prioritzar els drets dels pares. En particular, la implantació de cures compartides sense un estudi exhaustiu i exhaustiu de cada cas pot lesionar l'interès superior del menor.

El sistema judicial i les institucions encarregades de la protecció dels nens, en lloc d'escoltar i tenir en compte les denúncies d'abús, desqualifiquen les experiències i preocupacions dels nens i els consideren com a amenaces, en lloc de com a defensors del benestar dels fills. Aquesta és una forma de violència institucional que, a més de desviar l'atenció de la protecció dels nens, revictimitza a les dones. Aquests s'enfronten a vegades a una maquinària institucional que perpetua un cicle d'opressió i dolor, com demostren recents estudis en la Universitat d'Oxford (Choudhry, 2021).

Un exemple molt clar d'aquesta dinàmica és la utilització en els jutjats de la controvertida Síndrome d'Alienació Parental. Aquest concepte manca de suport científic i ha estat descartat per entitats de prestigi com l'Associació Americana de Psicologia (APA, 2018), l'Associació Espanyola de Neuropsiquiatría (AEN, 2010) i el Consell General del Poder Judicial (CGPJ, 2013), que va recomanar explícitament als jutges evitar la seva aplicació. No obstant això, el SAP es va aplicar a l'arratiana Irune Costumero i a la gasteiztarra Inma Fuentes, així com a altres mares basques que per diferents motius no volen fer públics els seus casos. Aquesta aplicació s'utilitza per a deslegitimar les denúncies d'abús en alguns procediments i es canalitza la revictimització sistemàtica. Així, afecta profundament a la salut mental i física de mares i menors; produeix càncer, malalties autoimmunitàries o suïcidis (Dalgarno, et.al.2024), que els sotmet a una relació de poder asimètrica i abusiva (Universitat Complutense de Madrid, 2022).

L'Estat espanyol ha introduït en la seva legislació un advertiment explícit contra la utilització del SAP o qualsevol tipus de ciència pseudopatge en els processos judicials a través de la Llei orgànica de Protecció de la Infància i l'Adolescència enfront de la Violència (2021). No obstant això, els resultats d'aquesta mesura continuen sent limitats. I alguns lletrats han advertit que continuen aplicant el SAP amb altres nomenclatures com la instrumentalització o la responsabilitat morbosa.

No obstant això, segons dades recents, tres anys després de l'entrada en vigor d'aquesta llei, els tribunals només han suspès les visites en el 12,75% dels casos en els quals els pares estan implicats en processos violents, malgrat que la normativa exigeix la suspensió d'aquestes visites en aquestes circumstàncies.

La falta d'aplicació efectiva de les disposicions legals posa de manifest la necessitat d'un canvi estructural que, a més de perpetuar la desprotecció dels menors, prioritzi el seu interès superior i garanteixi respostes adequades. Per a això, és imprescindible la creació de Jutjats especialitzats en la infància, dotats de grups multidisciplinaris formats en abordatges sensibles als drets dels nens, a la perspectiva de gènere i al trauma.

Així mateix, tots els agents institucionals i socials que tenen relació amb els menors han de rebre una formació obligatòria basada en aquests enfocaments. Això, a més de millorar l'aplicació de la Llei orgànica de Protecció de la Infància i l'Adolescència enfront de la Violència (LOPIVI), assegurarà respostes més eficaces davant casos d'abús o violència. Així mateix, per a garantir el compliment de la LOPIVI, és necessari establir avaluacions periòdiques de les actuacions judicials i institucionals, establint indicadors clars sobre la protecció efectiva dels menors i la capacitat dels professionals implicats. Només amb els mitjans adequats, el seguiment continu i el compromís real es podrà construir un sistema que protegeixi realment els drets de la infància.

Oihane Artetxe, investigadora de la UPV/EHU