Els diumenges al matí en el Zinemaldia no fallen, excepte en les matinades en les quals la pluja no ha cessat. I estava donat, però els pronòstics no s'han complert, per enèsima vegada, aquest mes de setembre.

Les matinades com les d'ahir no fallen, perquè a dos metres de distància –física– es pot trobar a una parella besant, com si amb l'alba s'acabés el món, colpejant i cremant a tota velocitat; i a una altra parella, una davant i una altra darrere, l'anterior de quatre grapes... En les seves nàusees, rajava fins a les ventres més amagades. A distància, emocionalment, a quina distància estan les dues parelles, és... Però, al mateix temps, els quatre l'estan donant tot, des del més profund del seu ser. I la mateixa nena que plora en veu alta perquè ha perdut el mòbil... Després dir que la poesia no és al carrer, que s'ha convertit en un lloc que ja no existeix i...

Perquè així ha entrat la ciutat a la tardor, com en una pel·lícula. I en la categoria. Perquè no es necessitaven pocs mèrits per a anar a veure la pel·lícula francesa Quand vient l'automne (quan arriba la tardor) el diumenge al matí, a les 08.30, i per a omplir bastant la gran sala del Kursaal. Les expectatives no eren dolentes en si mateixes. Però “no m'ho esperava tant ” ha confessat un dels espectadors que li pesaven vuit quilos de pes en els ulls en acabar la pel·lícula. Bé, no era tan lent... Però hi havia una mica de producte per a agafar el relleu a les etapes de ciclisme. Tal vegada l'hora no era la més apropiada, ja se sap. En acabar la pel·lícula he tingut aquesta sensació general: s'esperava bastant més de la mà del cineasta francès François Ozon –recordeu que va guanyar la Petxina d'Or en 2012 per Dans la maison–. La idea de la pel·lícula era molt interessant, però no ha sabut projectar-la, al meu entendre.

Una ocurrència, o potser ja no és necessària. De fet, entre tanta gent, potser, hi havia algun programador de la cadena de televisió basca en castellà. I si no hi havia ningú, pren nota: és una pel·lícula que podeu donar un cap de setmana. Trist, en camp obert, plujós, amb moltes puntes de fil i confús, gens brillant si es manté en guàrdia... Aquest és l'estil francès que heu donat tantes vegades. No és una mala pel·lícula, i això és així, però és humil. Sense arguments profunds: la protagonista és una dona d'edat, que viu en el camp, que té una relació complicada amb la seva filla i que en la seva vida cobra més pes que a ella, a la seva família. L'haver abordat aquesta última i la relació i la fraternitat entre dues dones d'edat són dues dels continguts destacats. D'altra banda, el concurs de la Secció Oficial s'ha quedat curt.

Però vagi amb compte amb el següent: Els centellejos. Ve molt fort en la Secció Oficial i si amb la bona premsa va cap amunt, jo, com vostès, compraria les accions de l'empresa Kleenex.

Podia ser d'una altra manera... però no podia ser. La pel·lícula està basada en la primera narració del llibre Bihotz handiegia, d'Eider Rodríguez, i és una història d'allò més mundial. Heus aquí un resum ràpid: Isabel (Patricia López Arnaiz) i Ramón (Antonio de la Torre) es van divorciar fa anys, es pot imaginar que el final de la relació va ser conflictiu, el contacte que van perdre, però, convençuda per la filla de Madalen, Isabel fa un pas al capdavant i es fa càrrec de cuidar del seu ex marit. No hi ha spoilers: Ramón morirà i una gran part del drama serà aquest i els seus antecedents, però l'estil de comptar té importància aquí.

Es tracta d'una pel·lícula lenta, aquesta ha estat la decisió de la directora Pilar Palomero, i ha valgut la pena, perquè l'ha utilitzat per a treballar el tema de la vigilància. Ha utilitzat plans molt curts, bastant foscos, potser massa, però ha complert molt bé transmetent emocions i posicionant a l'espectador en el lloc d'Isabel, com si en tot moment, estiguéssim veient gairebé des dels seus propis ulls.

L'amor maternal de la seva filla li porta a cuidar d'Isabel Ramón, i de quina manera Palomero l'ha plasmat de manera significativa. També és interessant veure l'evolució de la relació de la ex parella, com fan els passos, oblidant el passat en aquest moment, per a abordar únicament el present. Si la filla de Madalen no era allí, així, amb força, mai s'hauria produït aquest acostament, aquesta és una de les grans claus del relat. El fragment narratiu d'Eider Rodríguez té una projecció de grandària en pantalla gran i és de consol.

Que cadascun faci més reflexions a partir del pròxim cap de setmana, que es projectarà en cinemes a partir del 4 d'octubre. Gaudeix amb les representacions d'aquests tres fragments d'actors, especialment el de López Arnade i destaca el de la jove Marina Guerola, que interpreta el paper de Magdalena. Tres bones representacions en una sola pel·lícula al mateix preu... Gaudeix amb un tall de cent metres en Donostia-Sant Sebastià i amb els mateixos grams de cafè, que val el doble. Bé, entrem a la tardor i a veure si una vegada passat l'estiu els preus tornen a...