Vaig preparar un recorregut pel paisatge treballat al llarg de la història dels beratarras, arbres i hortes, jardins i muntanyes escarpades. Jo, un vingut de fora, venia a parlar de si mateix als seus, a donar algunes interpretacions del que eren ells i del que les seves àvies i àvies havien fet. Hem sortit aquí l'Himàlaia, els porros de l'horta (Allium porrum), l'alliso del riu (Alnus glutinosa) i hem arribat a l'escola de música local. He començat amb la ttalaka sobre les plantes de la zona que escolten la música creada pels nens i els alumnes de la zona, i cal no oblidar el que ha donat nom a l'escola: Isidoro Fagoaga Larratxe, un gran tenor nascut a la casa Agramontea del barri d'Illekueta. Només volia donar una dada sobre aquest tema: quan el tenor que millor cantava l'òpera de Wagner a tot el món va saber que els alemanys van bombardejar Guernica, va decidir callar, deixar de cantar i tornar a Euskal Herria. Abans d'acabar de dir, envoltat pels quals venien a la visita guiada, estava en la llàgrima, posant-me en el lloc de les seves cordes vocals i pensant que jo faria un raig… I va decidir callar per sempre.

I sí, els ocells també ploren. No on vulguis, quan vulguis. Només sobre determinats arbres. En arbres de fruita amb os: préssec o préssec (Prunus persica), pruna (Prunus domestica), cirera (Prunus avium), gingondo (Prunus cerasus), brinón (Prunus persica var). nectarina) o paraguaià (Prunus persica var. nucipersa) en els troncs i branques dels arbres que donen. Aquests arbres expulsen una gran quantitat de suor en la zona d'una ferida i es couen o endureixen amb l'aire, fent-se passar per una mucosa de color ambre molt clar, a vegades gran i cridanera. Les llàgrimes de l'ocell que ha plorat són per als bascos. Se'n diu "plor d'ocell". "Txori-muki", "txori-ezti", "txori-kandela" i "txori-minger".