L'any passat, quan es va establir el confinament, Begoña, al costat de les seves germanes, va trobar a casa dels seus pares una sèrie de manuscrits escrits pel seu pare sobre la Guerra Civil: "Van aparèixer entre els materials de l'habitació i, entre ells, ejem! Russos i xinesos en l'exèrcit basc i Un xinès en l'exèrcit basc. En la primera, compte com els asturians van pensar que eren russos quan van escoltar els soldats bascos en basc; i en la segona, assenyala que en les últimes setmanes de la guerra van tenir com a companys de combat en el front nord a un xinès anomenat "Shangai".

Begoña va consultar el tema en Internet i es va trobar amb el llibre Els brigadistes xinesos en la Guerra Civil (la Xina, 2001), que va escriure sobre el tema. Va obtenir la versió en castellà (Madrid, 2013) i va trobar el que buscava en les seves primeres pàgines: Esment al brigadista Aking Chan. No obstant això, no va dir res del que comptava el seu pare, que Chan havia desembarcat a Gijón i havia pertangut a l'Armada Basca.

Pare, milicià i pres

Seguint aquest fil, Begoña es va posar en contacte amb traductors de la Universitat Autònoma de Barcelona i amb la seva ajuda va aconseguir contactar amb els autors originals del llibre, Hwei i Len Tsou, esposes d'origen xinès que viuen a Califòrnia. "Després d'intercanviar informació, els vaig dir que seria molt bonic lliurar els manuscrits del meu pare a la descendència de Chan i, des de llavors, investiguem junts". Les pistes que acaba de descobrir en les últimes setmanes a Gijón i París han despertat encara més l'esperança de trobar als seus successors.

De manera inesperada, en tractar de completar les dades, en la Fundació Sancho el Savi de Vitòria-Gasteiz, en la dècada dels 90, Carlos Blasco Olaetxea Fondoa va trobar en l'Arxiu Històric d'Euskadi l'àudio de l'entrevista realitzada al seu pare. "En aquest àudio hi ha el relat del meu pare fins que el van treure de Plaza, el van empresonar i el van alliberar a Astúries. És un gran tresor per a nosaltres, i impactant en molts moments".

La història de la guerra del seu pare es completa amb el que va comptar en els seus manuscrits i en l'àudio: En 1936, amb 20 anys, Luis Ariznabarreta Espilla es va presentar voluntari per a lluitar en l'Exèrcit Basc. Primer va ser membre de la Companyia Placentina (al costat d'uns 200 plaents de diferents ideologies) i, després, milicià del batalló socialista Amuategi. Va començar a retrocedir en els fronts de Basalgo, Irure i Arrate i va ser testimoni del bombardeig a Guernica. Va barallar a Etxano, Lemoa i en innombrables batalles, fins que en 1937 es van envoltar en Trubia (Astúries) i van ser fets presoners. Allí va començar el "gran calvari" dels perdedors.

 

 

 

 

 

 

Després de ser capturat pels vencedors, va complir tres anys de presó i un de reclutament. Durant els tres primers anys, es va mantenir en diversos camps de concentració espanyols, sobretot fent treballs forçats: Mieres (Astúries), El Picador i Sant Marcos (Lleó), Santoña (Cantàbria), Terol, Conca, Guadalajara, Castelló… Finalment, en 1940, va ser traslladat a la caserna del guàrdia civil en La Plaça, però des d'allí va ser enviat "recluta" a Donostia-Sant Sebastià, prorrogant un any més la pena. Va tornar a casa al desembre de 1941, però amb la condició que s'establís la prohibició de sortir del país. A més, entre 1936 i 1945, va perdre al seu pare, a la seva mare i a dos germans, a causa de les malalties que patia.

Shangai, "amic"

Segons compte Luis Ariznabarreta en el manuscrit Un xinès en l'exèrcit basc, va conèixer Shangai a Astúries, vuit setmanes abans de ser capturat pels nacionals. "Quan estàvem en Ceceda (Astúries), va arribar a la nostra reunió un xinès que va néixer a la ciutat de Xangai, acompanyat de dos bascos, a enrolar-se en la nostra Brigada. Ho van destinar a la meva esquadra i va lluitar amb nosaltres, i ho vam tenir pres al nostre costat. (...) Per tant, el xinès que esmento va lluitar amb els bascos. Ho cridàvem Shangai, perquè era el nom del seu lloc d'origen. Va ser un basc més entre nosaltres, tant en la lluita com en la presó. Vaig perdre la seva pista en la presó de Lleó, després de prendre-la declaració, quan la van traslladar, no sé on. Jo em vaig quedar en la presó de Santoña. (…) Amic Shangai, des d'aquest racó de Vitòria, des d'Euzkadi, una abraçada i una cordial salutació, de tot cor. Koldaritz."

Segons ha pogut saber Begoña, Chan va fugir del seu país en un vaixell per a "salvar la seva vida, ja que li perseguia el partit nacionalista xinès per la creació d'un sindicat comunista". Va desembarcar a Gijón, on va entrar en la Brigada Basca per la República. Segons documents militars, després de ser capturat, va sofrir una terrible condemna. Es va mantenir durant sis anys en els pitjors camps de concentració: Mieres, El Picador, Sant Marcos, Santoña, Sant Pere de Cardeña, Belchit, Palència i Miranda de Ebro.

Al maig, va escriure a l'Arxiu Militar d'Àvila, i en dues setmanes va rebre la resposta: "El 23 de setembre de 1943, Aking Chan va ser lliurat a un representant de la legació xinesa, la senyora Moncha Wei". Va començar a mirar en Internet i va descobrir l'esquela de la seva dona, la d'enguany. La cerca continua amb les troballes dels nebots de la seva dona a Gijón, on han confirmat que la seva tia va morir al març, als 97 anys. Begoña està convençuda que al final ha trobat a Aking Chan. "Es va casar amb la dona que va anar a buscar-la, Montxa Wei. Va conviure amb ell a París, canviant de nom, i va morir sense descendència en 1975. He trobat als nebots i estic en contacte amb ells per a confirmar tot a través dels documents".

Luis 'Espilla' (Soraluze 1915-Gasteiz 2003)

Luis Ariznabarreta Zubiaurre va néixer en Espilla Soraluze el 29 d'octubre de 1915. Els Ariznabarreta, sent originaris del caseriu Espilla (barri d'Ezozi), li deien així pel nom del seu caseriu original.

Luis, el major de quatre germans, va tenir una infància "feliç" en la Plaça, segons va relatar. Va començar a l'escola als sis anys, amb els frares, i allí va escoltar les "primeres paraules" en castellà. Als set anys li van fer les proves de cant per al cor, i va ser triat solista al costat de Migel Olaizola. També va aprendre a tocar la flauta i va tocar en la banda liberal.

En la seva joventut va ser membre de les Joventuts Socialistes Unificades i de la UGT. En 1936, als vint anys, va marxar com a voluntari a la guerra, va ser fundat pels ciutadans en la milícia Companyia Placentina i més tard en el batalló Amuategi. Després de perdre la guerra, va passar quatre llargs anys en la presó.

En 1944 va contreure matrimoni amb Rosita Orbea Gallastegi, d'Osintxua, en Plaza, i en 1956, amb una família de quatre fills, es va traslladar a Vitòria-Gasteiz, contractada a la fàbrica Germans Zabaleta, dels plaents. Des de llavors, la família va residir a Vitòria-Gasteiz i va tenir vuit fills, entre ells Esther, la seva última filla, nascuda amb la síndrome de Down i que es va convertir en la seva "major alegria". Alfre, fill de 33 anys, va perdre en un accident de trànsit al Marroc en 1995.

En 1977 es va afiliar al PNB i en 1986, després de l'escissió del PNB, va decidir afiliar-se a Eusko Alkartasuna. En la seva vellesa també va mantenir el seu afany de cantar i aprendre, llegint i cantant molt. Va participar en més d'una ocasió en les tertúlies d'antics gudaris i milicians, i també va cantar en el cor d'EA.

Va morir el 23 d'agost de 2003, als 86 anys d'edat. Un any abans de morir, va sofrir Alzheimer.