Prenem la xicoira com a beguda substitutiva o extra del cafè (Cicamarum intybus var). sativum), astellat, cremat i molt de les seves arrels. Les varietats pròpies de la xicoira són el que anomenem “endívia blanca” (Cicamarum intybus var). sativum) i “endívia vermella” (Cicamarum intybus subsp. foliosum). També se'l coneix com la “xicoira de Brussel·les”, on es va descobrir que les arrels no cremades donaven en la foscor nous brots blancs de fulles sobre la fulla i que, afeblint l'amargor en el seu blanc, són molt saborosos per a menjar. Es menja en amanida, generalment crua. La xicoira també es produeix com una amanida o com a hortalissa verda de cocció, i a Navarra és una preuada verdura hivernal. També pertany a l'espècie Cicamarum intybus.

També pertanyen al gènere de la xicoira els osterblancos, les escaroles. Aquí tenim dos grups: els rínxols osterzuri (Cichorum endívia var). crispum) i espàrrecs llisos (Cicamarum endívia var). latifolia). Els espàrrecs s'utilitzaven antigament per a amanides d'hivern, ja que són més resistents als freds que als enciams (Lactuca sativa). Avui dia, dels enciams i dels hostes, es disposa al llarg de tot l'any de dos grups.

No sé d'on ve el nom de “osterzuri”. Potser per l'hàbit de menjar el més blanc possible? L'Osterzuri és una de les hortalisses que es blanquegen en el paladar per a crear l'amarg més fi, amb card (Cynara cardunculus), enciam, api (Apium graveolens var). dolç), juntament amb el porro (Allium porrum), etc. Per a això se li lleva la llum i es blanqueja el verda.

L'amargor és bona. Aquesta amargor i la salut de les verdures s'associen en moltes cultures. Ajuden a la digestió i són diürètics pels minerals que té la gent de petit i d'hoste, els seus beneficis. Tenen cosí la dent de lleó (Taraxacum officinale), que alguns diuen “herba d'orina”. Purificante, diürètic. Els francesos ho diuen “pipí en lit”, orinar en el llit…